Emili Vilanova. Escenes barcelonines

18.12.2016

L’encertada publicació d’Escenes barcelonines (Proa), d’Emili Vilanova (Barcelona, 1840-1905), ens permet redescobrir un dels escriptors més significatius de la literatura costumista del segle XIX.

CARRER

Gràcies a la tria del professor Enric Cassany (UAB) i a l’edició dels textos d’Arnau Soler Pejoan podem gaudir, amb una edició moderna, d’alguns dels quadres de costums del gran prosista, avui desconegut pel gran públic, Emili Vilanova. De fet, aquesta antologia que comentem pren el nom del recull que va publicar l’autor barceloní el 1886 amb el mateix nom, Escenes barcelonines.

Emili Vilanova (Barcelona, 1840 – 1905), botiguer de professió, va néixer en un casal del barri de Santa Maria. Malgrat que només va tenir instrucció primària, va gaudir d’un ambient petitburgès benestant. L’ambient familiar va propiciar que participés en les tertúlies de l’època i va poder conèixer escriptors i artistes com Valentí Almirall, Pompeu Gener, Joan Sardà, Conrad Roure o Josep Lluís Pellicer.

L’estudiós de teatre català Xavier Fàbregas a Història del teatre català (1978) definia la Barcelona de Vilanova com una “ciutat oberta, que respira a través de les places i els carrerons, ja que els habitacles són petits, foscos i poc confortables”. Per exemple, Les bodes d’en Ciril·lo (1889) transcorre a la plaça Sant Pere de les Puelles o el popular sainet per al teatre Qui… compra maduixes? (1893) se situa en una plaça qualsevol de Barcelona.

Emili Vilanova vist per Ramon Casas | MNAC

Emili Vilanova vist per Ramon Casas | MNAC

La millor literatura de Vilanova és aquella que està impregnada del natural, la que conté el component realista i localista. No obstant això, la seva obra també està formada per obres basades en la fantasia, com Gossos (1885). Per a Vilanova, l’argument per triar els elements de la realitat no és significatiu. L’autor busca els motius en els tipus populars, caracteritzats amb la mentalitat i l’ordre que els sustenta. En aquest sentit, destaquen els personatges gitanos i marginals (Gitanesca, 1881), els pintorescos (Lo senyor Joan dels casaments, 1886), i els de la menestralia (Bèsties embalsamades, 1881). Amb to d’absoluta familiaritat, Vilanova presenta els personatges a través del monòleg o també mitjançant un narrador en tercera persona que no té inconvenient a intervenir o donar la seva opinió al lector. Aquests personatges acostumen a representar estereotips argumentals i, així, observem els anys dedicats en un ofici com Lo forjador (1879) o etapes de la vida, com el festeig entre beats de la senyora Maria i el senyor Josep a Lo primer amor (1881).

Però allà on excel·leix Vilanova és en els diàlegs, que quan apareixen envaeixen tota la narració i desplaça al paper de simple acotador el narrador (La viuda, 1879). A A casa l’alcalde (1881) un carreter enfurismat etziba: “¿Que es pensa que tracta amb negres de Guineia?… Pirata, perdulari! Que ni solsament sap parlar com nosaltres, i ronca en castellà, i gasta més fantasia que cavaller?”. Són els girs populars, els castellanismes i l’humorisme els trets que caracteritzen la seva llengua.

Tota la força està en els detalls de les relacions quotidianes. Vilanova omple de detalls interessants les seves observacions del tràfec de Barcelona i crea un món que connecta amb la Barcelona menestral de l’època. Així, en No n’hi ha d’altre (1879), Ponet Caselles, descriu les meravelles del seu carrer, on ha viscut sempre.

Barcelona del vuitcents

Emili Vilanova busca una estampa general, i en ocasions també exòtica, a través dels quadres de costums, caracteritzats per una observació rica i subtil mitjançant el paper secundari del narrador i per la simpatia que atorga als personatges. Està lluny de l’objectiu documental però el seu microcosmos tampoc és presentat típicament com un document folklòric. Per a Vilanova, el material costumista s’entén com una forma d’art, com un pretext estètic en què la conclusió és que no hi ha lliçó, ja que cadascú ha de trobar el significat que vulgui, al marge de les convencions i els prejudicis que pugui tenir el lector actual.