Emak Bakia: Imatges fortuïtes que no ens deixen en pau

La 19a edició de L’Alternativa ha acollit la projecció del llargmetratge Emak Bakia, del director basc Oskar Alegría. Una revelació que Raquel Loscos analitza amb el seu ull clínic.

Com la música de Ravel, “feta a cops i sotracs”, així defineix el director Oskar Alegría el seu primer llargmetratge. Un accidentat viatge que va començar fa quinze anys, davant d’una exposició londinenca dedicada a Man Ray i els seus films. El nom basc d’una d’aquestes pel·lícules, Emak Bakia (“deixa’m en pau”) cridà l’atenció del professor de guió de documentals. Va quedar encisat pel misteri de la casa on es va rodar, igual que el públic de la dinovena edició de l’Alternativa, igual que el públic dels anys 20 davant de l’obra surrealista de Man Ray.

La casa Emak Bakia ens empeny dins d’una investigació que deixa de ser documental a partir del minut sis, quan el periodista Oskar Alegría topa amb un arxiu d’on ja no es poden extreure més dades. La casa sembla que no existeix. A partir d’aquell moment el director continua el trajecte com a creador, i és la màgia del vent, indisciplinat i lliure, el que guia els plans i el traçat que segueix la càmera. La foto d’un clown al cementiri porta a reflexionar sobre la immortalitat dels pallassos. La felicitat no pot morir, ja ho deia Fellini, i així s’inicia una sèrie d’homenatges hipertextuals i intemporals. El seguim fins a Paris per parlar amb experts de Man Ray, i descobrim les seves teories sobre la fonètica d’Emak Bakia. Això ens condueix fins un músic basc que lluita per mantenir les paraules a través del seu cant. Abans haurem anat a Itàlia per conèixer un botiguer que va triar Emak Bakia com a nom per la seva marca de roba vintage, i una misteriosa postal amb la frase “porta’t bé” ens trasllada del sud al nord de França. Res ens pot sorprendre quan el director es retroba, per casualitat, amb una de les hereves del constructor de la mítica casa. Es tracta d’una princesa: romanesa, campiona olímpica de ping-pong, i cosina de Nabokov.

Però si Oskar Alegría torna al passat és per poder parlar del present, de l’estat actual de l’art, la seva disparitat i multidisciplinarietat. Així, la contaminació i difuminació entre camps artístics batega en cada pla. Quan construeix un poema visual a partir de fotografies de les cases de Biarritz que conserven el seu nom basc. O quan ens parla a través dels sons que la pròpia casa produeix. Ell es mou com la llebre, admet el director. Mai no avança en línia recta, sinó que va i torna donant la volta i seguint les traces deixades als plans del film de Man Ray: una porta, unes columnes, una vista de la platja… Conviuen imatges filmades al 1926 amb les del 2012, es ressusciten fotogrames per dotar-los de nous significats. No és aquesta la filosofia de la postmodernitat? Recollir l’anterior i expandir-lo. Davant la riquesa de recursos i modes d’expressió emprats, aquestes interferències entre imatges antigues i actuals són les que, al final, donen unitat al conjunt. Una recerca que és un gran interrogant sobre l’acte de la creació, sobre l’esquelet d’una pel·lícula, sobre la funció del guió. El director fa broma davant els espectadors de l’Alternativa i afirma que s’hauria d’afegir un nom nou als títols de crèdit: el vent o l’atzar com a guionista.

El cinema de la no-ficció fa seus els dilemes de l’art contemporani i es pregunta si pot seguir buscant la veritat o si serà la veritat la que ens trobarà finalment a nosaltres. El director de Pamplona entrevista conscientment fantasmes i recrea experiments de Man Ray, com la filmació d’uns ulls que es desperten. Aplicant formes i llenguatges heretats de les avantguardes va construint, improvisadament, un relat fragmentari. Aquest mode de saltar d’una pista a l’altra recorda la manera de llegir en l’era d’internet: la intertextualitat trenca la linealitat del relat i ens fa avançar i retrocedir aleatoriàment. No importa on ens porta, sinó que ho faci mantenint l’esperit del pintor, escultor i fotògraf nord-americà: treballar sempre lliure, conservar la independència. Com va fer aquell qui l’inspira, Oskar Alegría també rebutja dirigir grans equips de producció. Ell mateix explica que, per no haver d’incloure ni un sol logotip, aquest film està fet “amb una càmera de fotos, un portàtil i un pijama”.

Ple d’incògnites i pistes aquesta pel·lícula és un mapa, i la casa on Man Ray va filmar Emak Bakia és el tresor. Despleguem el papir, vell i arrugat, i deixem-nos emportar pels seus jeroglífics i missatges críptics. Si ho fem amb la ment oberta, serem recompensats amb el retorn al joc i el seu gaudi. Perquè estem davant d’un film que té vida pròpia i fa màgia: surts d’una casella i ja no saps on aniràs a parar. Com l’art posterior a la Segona Guerra Mundial no s’ha cansat de repetir, el més important no és on s’arriba, sinó el trajecte. Tant se val el resultat, el que compta és el procés.