Els versos tel·lúrics de Joan Graell

8.10.2016

El poeta de Cambrils establert a l’Alt Urgell ha publicat recentment un nou llibre de poesia: Aiguafoc (Edicions Salòria), que emergeix directament de les entranyes de la terra. Els poemes, il·lustrats per Ramon Berga, s’apleguen en un format solemne en blanc i negre que convida a gaudir-ne sense presses.

Il·lustració de Ramon Berga

Il·lustració de Ramon Berga

Aiguafoc. Bancal, roca, faune, un llibre prologat per Vicenç Llorca i amb epíleg de Martí Sales, el poeta emprèn un recorregut personal per la natura i el seu caràcter dual a partir de la força de dos elements oposats igualment indestriables. Un passeig a la recerca dels orígens tel·lúrics del vers, que transiten entre la pura matèria i la màgia del mite: des dels “bancals on maduren / el vers i l’espiga” fins al “reclam del faune / que esgrana l’anhel dels boscos”, tot passant pel “delit nu de les roques”. Sota la mirada expectant i imponent de la muntanya, teló de fons d’excepció, “Joan Graell ens parla —afirma Vicenç Llorca— de la màgia de la natura en el vers.”

“Donar nom a les coses és fer món”, diu Martí Sales a l’epíleg. Joan Graell i Piqué crea un món particular, un món que li és propi i que emana de la terra i de les paraules d’aquells poetes que l’han precedit —Joan Vinyoli, Josep Grau i Colell, Jordi Pàmias o Lluís Solà entre molts altres—, tots ells citats al llarg de les pàgines d’Aiguafoc. L’estil del poeta és elegantment sobri, els seus versos, sincers i reblerts de metàfores; la seva llengua és entusiàstica, el seu lèxic, genuí. L’obra compta, per cert, amb un breu recull de vocables de procedència pirinenca i les seves respectives definicions per al lector poc avesat a aquest lèxic singular.

El llibre està estructurat en dues parts. Al llarg de la primera, «L’arrel i el vers», el poeta estableix un lligam inequívoc entre l’arrel i l’origen del vers: “El poema, com l’arbre, / rep la força per les arrels”. Una concepció de l’univers poètic en què l’essència de l’escriptura i la de la natura esdevenen indissolubles. Una crida, doncs, a escoltar el paisatge amb tots els sentits amatents i amb el temps irrefrenable que hi transita sempre present. Un paisatge que batega en “l’anhel del riu”, en el “vol fecund de l’ocell”, en el cor mateix del poeta.

“Roca emergida” és el títol de la segona part de l’obra i, en termes generals, una continuació de la primera. Ara bé, els poemes que en formen part emfatitzen la idea de moviment, del pas del temps, de projecció cap a un futur des dels “confins de la incertesa”. Entre el dubte i la convicció,  el poeta segueix interrogant-se sobre els enigmes que traspua cada bri d’herba, on “tot recomença”, però cada cosa al seu ritme, segons marca el seu rellotge. La terra cedeix protagonisme a l’aire i, amb ell, a tot un desplegament d’ocells que volten per les interioritats dels versos i que, talment molts altres mots —bancal, saó, espiga— adquireixen un valor simbòlic.

Els fotomuntatges en blanc i negre de Ramon Berga ofereixen la lectura plàstica d’Aiguafoc il·lustrant bona part dels poemes i creant, a la vegada, nous matisos i simbologies. Paraula i imatge a l’encalç de l’origen de la matèria, de les arrels del vers, d’un mateix.

Etiquetes: