Els vells temps de Sergi Belbel

Com podem verificar el passat? No és cert que sovint un record és distorsionat des del seu naixement i que és possible que, tot i no haver tingut lloc, només pel simple fet d'existir en la memòria acabi formant part de la (nostra) realitat? Són algunes de les preguntes que planteja Harold Pinter a Vells temps.

Com podem verificar el passat? No és cert que sovint un record és distorsionat des del seu naixement i que és possible que, tot i no haver tingut lloc, només pel simple fet d’existir en la memòria acabi formant part de la (nostra) realitat? Són algunes de les preguntes que planteja Harold Pinter a Vells temps, una obra sobre la boirosa frontera entre realitat i memòria. Setanta minuts que ens ensenyen fins a quin punt som capaços de modelar el passat per les necessitats psicològiques del present. El muntatge, dirigit per Sergi Belbel i interpretat per Sílvia Bel, Míriam Alamany i Carles Martínez, es pot veure a la Sala Beckett fins al 27 de juliol.

Kate i Deeley, una parella convencional de classe benestant, reben la visita d’Anna, una dona que vint anys enrere havia compartit pis i amistat amb la Kate. El que comença com un aparent retrat quotidià es converteix en una lluita pel territori, una batalla entre Deeley i Anna per intentar posseir Kate a través de la memòria. A diferència de Traïció, aquí el passat no està dramatitzat, no té una existència pròpia i, per tant, cap de les versions dels personatges, sovint mútuament contradictòries, són més o menys certes. Més aviat són un exemple d’un element típicament pinterià: la construcció verbal dels fets amb intencions estratègiques. Deeley va teixint un relat i que li permet controlar momentàniament el Passat. Després Anna contraataca, i així successivament. També Kate, a través del silenci, pretén erigir-se com a narradora dels vells temps. Però com Ruth, la protagonista de Tornar a casa guanya la partida al reduir els seus contrincants al silenci amb un relat sense cap possibilitat de rèplica. Un record, per cert, construït a base d’elements provinents de les narracions d’Anna i Deeley i que Kate reconstrueix com vol. És veritat el que explica? Realment va passar? Com diu el mateix autor a Conversations with Pinter (Mel Gussow, 1994): “It happens, it all happens”.

Vells temps és una obra inquietant, plena de misteri, que amaga una autèntica bomba de rellotgeria. No és ben bé naturalista, ni tampoc simbòlica i per dirigir-la, doncs, cal tenir mirada neutra i entendre que les pauses i els punts suspensius,-elements cabdals del llenguatge pinterià-, hi són per alguna raó. Tot i ser el seu primer Pinter, Sergi Belbel ha sabut interpretar la difícil partitura i ens regala un muntatge precís, amb una posada en escena gairebé mil·limètrica.

Admirable el treball de Sílvia Bel i Míriam Alamany, que només hem pogut veure en una funcio prèvia, al costat d’un magnífic Carles Martínez, que ja porta uns quants Pinters a l’esquena i construeix un Deeley ple de matisos fins a fer totalment creïble la seva lenta demolició.

Un únic inconvenient: l’alçada desproporcionada de l’escenari. Si bé l’escenografia de Max Glaenzel ressalta el duel narratiu entre els personatges, també crea distància i pot arribar a incomodar l’espectador que es veu obligat a girar i alçar el cap massa sovint.

Amb tot, estem davant d’un molt bon muntatge i una gran traducció de l’obra de Harold Pinter, que signa Joan Sellent. Sembla, doncs, que ja tenim el primer imprescindible d’aquest Festival Grec.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació