Els riscos de la deshumanització

10.07.2017

Patricia Apergi i Dimitris Chalazonitis dirigeixen des de 2006 Aerites Dance Company, una companyia present a numbrosos escenaris i festivals d’arreu del món. Aerites investiga el moviment a través d’una base teòrica i dramatúrgica que els ha portat a crear espectacles que arrepleguen tot tipus de disciplines escèniques, passant per la dansa, el teatre o les noves tecnologies.

L’Aerites Dance Company va presentar ‘Cementary’ al Mercat de les Flors, dins del Grec 2017.

Després d’ERA poVERA i Planites, en la present edició del Grec es va poder veure Cementary, una creació que comparteix amb les seves antecessores l’entorn urbà com a espai de conflicte o com escenari per uns personatges en migració continua. En aquest cas els “éssers” habiten els espais buits de la ciutat i exhibeixen les diferents relacions existents amb aquest espai. Però quina ciutat és Cementary? Ens trobem al present o al futur? I aquests ciutadans, si és que es poden anomenar així, som nosaltres? Sovint fins i tot ens preguntem si són humans.

Els éssers de Cementary semblen rodamons d’una ciutat grisa imaginària, personatges que han abandonat la paraula i l’han substituïda per petits sorolls gairebé imperceptibles i per respiracions de tot tipus. Respiren fort, profund; de sobte curt i tallat; a vegades gairebé s’ofeguen en les pròpies inhalacions com si la contaminació tant urbana com espiritual hagués consumit l’oxigen necessari per sobreviure. Són éssers perduts, simples en ocasions i salvatges en altres però que, d’una altra banda, aparenten haver viscut la devastació i no conèixer una forma més convenient que el conflicte o la ironia per relacionar-se entre ells.

Una imatge del muntatge ‘Cementary’ de la companyia grega Aerites Dance Company

El llenguatge que signa Apergi beu de diferents disciplines com ara la dansa urbana, la contemporània o la dansa teatral. A Cementary no es balla gaire, i malgrat que crec que a l’espectacle li falta una mica de tensió i força en general, els instants més interessants no provenen del llenguatge corporal o la tècnica, sinó més aviat de les imatges i sensacions que es transmeten mitjançant la interpretació.

L’obra sembla ser una al·legoria sobre la imminent deshumanització de l’ésser humà concretada en la manca de consciència i de transcendència, una mena de nihilisme que fa que els humans visquin en una indiferència feliç bruscament interrompuda per esdeveniments tràgics, davant dels quals es produeix una generalitzada impotència.