Els refugiats també tenen veu

Ahir es va representar a la Sala Tallers del TNC l’espectacle Kalimat (Paraules), escrit íntegrament per refugiats del camp de Nea Kavala, al nord de Grècia. Amb direcció i dramatúrgia d’Helena Tornero, els refugiats pugen a escena transfigurats en cinc actrius i cinc actors, i ens expliquen la seva experiència en primera persona.

Només entrar a la Sala Tallers, ens trobàvem amb dues dones i dos homes uniformats de negre, que tant podien ser policies com agents de seguretat. Amb guants de làtex i mirada seriosa, demanaven els carnets d’identitat, comprovaven el telèfon mòbil i fins i tot escorcollaven alguns espectadors. No sabem si a Santi Vila, conseller de Cultura, i Toni Comín, conseller de Salut, presents a la funció, els va tocar ser escorcollats. Hauria sigut molt interessant. L’espectacle Kalimat (Paraules, en àrab) neix del projecte Paramythádes, que el passat estiu va ser a Nea Kavala. Un grup d’actors, acompanyats de la dramaturga Helena Tornero i el músic Pau de Nut, van realitzar una sèrie de tallers i espectacles de teatre, dansa i música amb els refugiats, majoritàriament siris, del camp. Arran d’una segona estada i d’un taller d’escriptura impartit per Helena Tornero, cinc homes i cinc dones van escriure textos sobre els seus orígens i la seva experiència al camp, en uns escrits en forma de diari. Kalimat és el resultat escènic d’aquest projecte. L’autoria de les paraules que sentirem és d’Ahmed Al Hamso, Fatima Faraj, Ghadir Ghadir, Khamissa Hussein, Shaenaz Mamo, Bakher Mohamad, Mahmood Mohammad, Manar Mostafa, Hussein Mostafa, Maryam Mustafa. Que a l’escenari del TNC van ser interpretats per Roger Casamajor, Alicia G. Reyero, Anna Güell, Isak Férriz, Georgina Latre, David Menéndez, Jorge Picó, Marc Pujol, Manar Taljo i Teresa Vallicrosa. Al seu torn, Carles Gilabert, Mireia Gubianas, Ramon Pujol i Vanessa Segura van representar el paper dels policies, aconseguint fer sentir incòmodes a alguns espectadors (“He dit ‘Bona tarda’ a aquella noia i no m’ha contestat”, es queixava una senyora).

El valor més gran, indubtablement, d’aquest espectacle, és que dóna veu a homes i dones que han viscut en primera persona l’experiència d’haver de fugir del seu país com a refugiats. Reconeixem-ho: ara està de moda, ara “toca” parlar de refugiats, però aquí no hi trobarem la veu occidental que analitza còmodament els fets des de fora, sinó que les veus que sentirem són la dels seus protagonistes. Teatre-document en estat pur, que ens recorda a Mos Maiorum (que vam poder veure al TNT i a l’Antic Teatre) i Sous la plage (també al TNT, i que es podrà veure al cicle Mar de Miralls de la Sala Beckett). Dos apunts: no entenem el motiu pel qual Helena Tornero no va participar a l’espectacle solidari De Damasc a Idomeni, que es va poder veure al Teatre Lliure el passat mes de setembre. I tampoc entenem com Kalimat no s’ha vist (o es veurà) a la Sala Beckett, essent Tornero una de les “dramaturgues de la casa”, professora habitual de l’Obrador de Dramatúrgia, i encara més amb el cicle sobre la Mediterrània que s’inicia aquest divendres amb Odisseus.

La feinada que ha realitzat la dramaturga a Kalimat és encomiable, ordenant i donant forma a l’imaginem que ingent material textual, i aconseguint que deu veus diferents en semblin una de sola. Mitjançant cites de La Divina Comèdia de Dante Alighieri, l’espectacle se’ns presenta com un viatge (un descens a l’infern? un ascens al paradís? o el camp de refugiats com a purgatori?) d’un grup de persones “reals” que han arribat a Nea Kavala. Estudiants, treballadors del tèxtil, enginyers i mestresses de casa. S’agraeix molt veure representades en escena persones que són més que la simple i vastíssima etiqueta “refugiats”, i que tenen veu i opinions pròpies. “Per fi respirem! Per fi som a Europa!”, diuen després del trajecte en barca (d’una, dues o tres hores, depenent de les seves versions) que els porta des de les costes de Turquia a Grècia. Ens aniran relatant, mes a mes, el seu viatge per Grècia fins arribar a Nea Kavala, els seus (diversos) intents frustrats de passar la frontera cap a Macedònia i de seguir el seu viatge nord enllà. Tots volen anar a Alemanya, França, Holanda… a qualsevol lloc d’aquesta idea d’Europa on podran viure en pau i on alguns d’ells ja hi tenen amics i familiars. Creuen que Nea Kavala serà una etapa més del seu viatge, però a mesura que passen els dies i les setmanes veuen que allò que semblava temporal es fa cada vegada més llarg. “És la primera vegada que estic en una fila de racionament de menjar”, diu un d’ells, i és que és necessari (encara) que siguem conscients que aquests “refugiats” són exactament com nosaltres: tenen carreres (o no), parlen idiomes (o no) i tenen una mirada crítica cap el món i la societat. No són simplement la “pobra gent” que veiem a televisió mentre sopem, arribant xops i desesperats en barques inestables a les costes gregues.

A nivell escènic, l’espectacle té la forma d’una lectura dramatitzada, i se li pot retreure la seva extensa durada (una hora i cinquanta minuts) i el seu estatisme. No es tracta ara de fer un espectacle de varietats, evidentment, però la posada en escena acaba resultant de to quasi radiofònic. Som a un teatre, no ho oblidem, i ni la il·luminació ni l’espai sonor acaben de jugar a fons amb el text. Veiem un violoncel, a la banda esquerra de l’escenari, però no serà fins al cap d’una hora i escaig que entrarà en escena el músic Pau de Nut, un intèrpret excel·lent que emociona tant amb el seu pizzicato com amb el seu arquet, i amb una veu que fa posar la pell de gallina. És una llàstima que Tornero no el faci sortir fins tan tard, perquè les seves intervencions fan elevar l’espectacle, deixant-nos temps als espectadors per gaudir de la seva veu i pair, al mateix temps, les paraules que acabem de sentir.

Els desitjos i els somnis dels protagonistes són intercalats amb la seva experiència al camp, on pateixen el fred i les tempestes constants, i on la construcció d’un espai dedicat només a les dones o una escola per als nens és motiu d’alegria i il·lusió màxima per a tots ells. També parlen dels voluntaris que de tant en tant els visiten, que arriben i marxen afegint un motiu més de tristesa a les seves vides. Com els que vénen de Barcelona, amb un curiós músic de cabells llargs que sempre toca el seu violoncel. Resulta molt colpidor el moment quan el personatge interpretat per Teresa Vallicrosa explica que a Síria no duia mocador, però que al camp se’l posa com a mesura de protecció. Hi ha dones que no s’atreveixen a sortir soles de la seva tenda, i les que es troben a Nea Kavala sense familiars són les més vulnerables. El camp de refugiats és una societat en miniatura, i les dones (com a tants països de la benestant i segura Europa) se senten insegures envoltades d’homes.

Al final de l’espectacle veiem a la pantalla on són i què fan les persones que hem vist dalt de l’escenari. Alguns segueixen a Nea Kavala, alguns tenen una cita burocràtica per poder-ne marxar, i d’altres han aconseguit arribar a Alemanya. I no ha sigut precisament gràcies a l’ACNUR o a les institucions europees. Però això ja es tracta de tota una altra història.

Després de la salutació dels actors, la dramaturga Helena Tornero i la productora de l’espectacle Lola Armadàs ens van recordar que segueix oberta la campanya Apadrina una butaca, per fer donatius que aniran directament als refugiats de Nea Kavala. Els autors de l’espectacle, això és important recordar-ho, cobraran per la seva feina de dramaturgs, i aquests diners també aniran destinats a millorar les seves condicions de vida al camp durant l’hivern. Encara queden onze dies per participar en aquesta campanya.