Els morts no parlen (i no emprenyen)

27.12.2016

Com un ou ferrat acabat de fer en una paella amb regust de cansalada fregida, unes quantes restes de sang i fetge i una ampolla de vi ranci per celebrar-ho. En una fonda per a gastrònoms i sociòpates a peu de carretera entre granges i fàbriques, amb Rocacorba a l’horitzó sota un clap de núvols. Una aixada, una cosetxadora rovellada, algun caliquenyo i un cadàver a l’hort de bon dematí. Aquest és el paisatge d’Els morts no parlen (Llibres del Delicte), la novel·la de Miquel Aguirre que és alhora una anòmala guia del Pla de l’Estany, un recull de lèxic i fraseologia local, un relat del gènere negre, un homenatge a l’humor grotesc (també negre) i una demostració de perícia narrativa del cap fins a la cua. També podem parlar d’èxit literari: un any i mig després de sortir a la venda, aquest octubre acaba de publicar-se la seva cinquena edició.

Miquel Aguirre | Foto: Xavier Pérez

Miquel Aguirre | Foto: Xavier Pérez

Si parlem d’ous ferrats i del Pla de l’Estany, el rovell no pot ser cap altre que Banyoles: el centre d’una mena de diagrama rural amb carreteres comarcals que serpentegen i s’escampen entre Falgons i Sant Esteve de Guialbes, el bosc porno de Can Ginebreda i Galliners. En aquest escenari, el lector coneixerà els dos protagonistes, en Quimet i en Ferriol, dos cosins que són com la nit i el dia: en Quimet és un torner prejubilat descregut sense empenta ni ambicions i en Ferriol és un pinxo geniüt, irritable i visceral que imposa respecte i a qui tothom anomena Escorpit. Tant pel seu caràcter oposat com per la relació que mantenen, encara que no acabi de la mateixa manera, hom té una reminiscència no tan llunyana del duo masculí de La Punyalada de Marià Vayreda, l’Albert i l’Ivo, aquest darrer amb un altre sobrenom molt definitori: Esparver.

Però deixem volar l’ocell de presa de l’Alta Garrotxa i centrem-nos en l’aràcnid verinós del Pla de l’Estany, que en aquest cas condueix un Mercedes i té deutes amb tothom, encara que ningú gosa alçar-li la mà. Al seu costat, en Quimet curt de gènit i la seva Derby dels setanta. I per rematar un trio de luxe, en Santaló, un talent futbolístic que apuntava alt vençut pel sobrepès i el baf de l’alcohol, a més d’excarnisser de dubtosa reputació. La fauna caricaturesca que els acompanya durant aquesta història macabra i esperpèntica és una manada d’autèntics animals de poble i de pagès, arreplegats, perdedors, borratxos, mafiosos de pacotilla i veritables mestres del llenguatge genuí, creatiu i farcit de deliciosos insults i renecs. Alguns d’ells –començant pels protagonistes– amb cops amagats, inclosa una ferotge queixalada d’orella a traïció.

 

Exquisida pudor de resclosit  

Remenant entre les restes de sang i fetge, llangonisses i rostits, trobem traces negres de Boris Vian com si ens digués que escopirà sobre les nostres tombes; ecos del bestial Lionel Asbo de Martin Amis que té una retirada cavernosa amb l’Escorpit i que, com ell, té uns gossos terribles, criminals, que el protegeixen; fragments de la sordidesa californiana de John Fante i Charles Bukowski, del Truman Capote que conegué en Dick i en Perry, de Quentin Sanguinari Tarantino i dels gàngsters vel·leïtosos amb xandall dels Soprano; tampoc hi falten flaixos cinematogràfics tragicòmics com el de la burlesca trama de Very Bad Things, el de l’extravagant població de Superior a U Turn i el dels despropòsits dels personatges d’Snatch, perduts entre porcs i diamants, amb Brad Pitt excel·lint de gitano i amb menció especial per als festins de verros amb la panxa buida.

Una imatge d’Snatch (2000), dirigida per Guy Ritchie.

Una extensió regada de cafres, bergants i atzucacs, llamamaus, enganyifes, extorsions i tesis de sopars de duro. La gran diferència és que la història té lloc al Pla de l’Estany, on els horts i els tractors alternen el protagonisme amb l’allioli i el xai a la brasa, amb algú que carda treu quatre tiros després de fotre una bona glopada de xampany esbravat i que sap prou bé què és veure l’espardenya de Sant Pere. O que una mossa li escanyi el mico de tant en tant. Una imatgeria biliosa de sàtrapes escaldufats cuits amb sutge en un perol d’aram, que fa pudor de resclosit en el sentit més elogiós de l’expressió. No ens estranyi trobar-hi velles malparlades i antropòfags que no saben que ho són, coixos enriolats, veïnes xafarderes i la dona d’en Quimet que mai torna de la feina. Els obradors i els femers, les fàbriques i les naus, els camps de conreu i els boscos d’aulines, roures o fajos acoloreixen la clara d’ou de la comarca amb el gris i el verd d’un entorn on l’agricultura i la indústria conviuen amb penjaments de tota mena i amb esmorzars de forquilla, on els morts no parlen i no emprenyen. Cop de pal i passi-ho bé. I si fa falta, una visita al capellà per fer purga dels pecats.

Quan s’assabenta de la descoberta que en Quimet ha fet a l’hort, l’Escorpit enreda el seu cosí per simular un segrest i arreplegar quartos a la família del mort, cacics de tota la vida, com els decimonònics. La novel·la cobra vida des dels primers capítols, amb acció, intriga i sorpresa atenuades pel whisky i la ginebra, amb aquest lèxic fantàstic que llisca com la melmelada damunt la mantega, com el de les cançons d’Adrià Puntí; expressions arrelades amb urpes a la terra de rostolls on s’han forjat i en evident perill d’extinció, igual que els seus emissors saltimbanquis o trinxeraires. Per això fa goig llegir Els morts no parlen com una petita glossa xovinista, una crònica negra que fa basarda, oi tant, però que també fa venir rots que fan pixar de riure. No se m’acut una millor manera de llegir-la que assegut a l’escon un vespre de pluja al costat de la llar de foc, amb escudella bullent a la taula i un got de vi de missa després d’espellofar fesols –també pel perill d’extinció que representa.

Només per acabar de reforçar el xovinisme al qual m’he referit, deixo constància d’una reflexió de l’Escorpit sobre la hipòtesi de viatjar a l’estranger amb els diners del segrest: “Ja tinc una edat jo per fer bestieses com aquestes. Tot el que trobaré allà ja ho tinc aquí. I aquests països carden mitja por. Per menys de cinc cèntims et pelen. Oh i que no et pessiguin uns mosquits i no agafis vés a saber què. I quan cau un xàfec s’ho endú tot. Re”. Inapel·lable. Re: quina senyora síntesi! La seva alternativa és “viatjar” fins a Perpinyà a comprar ostres i muscat de Ribesaltes i, de tornada, oli de Vilajuïga, perquè s’acosta l’hivern i cal emplenar el rebost. És collonut, no digueu que no. Les 347 pàgines del llibre són tan lleugeres de digerir com una sopa de farigola, preparada per un xef literari amb denominació d’origen. “D’on ha sortit aquest carcant?”, com diria l’Escorpit. Naturalment, del rovell de l’ou del Pla de l’Estany. Ara només ens queda esperar les postres: que algun geni porti aquesta història al cine. Que aquí qui no corre vola i el més tonto fa rellotges.