Els monòlegs de Vinyoli

Lluís Soler va endinsar-se en la poesia de Vinyoli divendres 16 de maig a l’Auditori de La Pedrera. Un monòleg on el mateix Vinyoli ens parlava -directe, fitant-nos els ulls- amb un decorat auster i a través d’un discurs que enfilava un poema rere l’altre, deixant només uns pocs segons per contenir la respiració. Amor, flama, solitud, escriptura: Vinyoli per Vinyoli.

L’oblit, les formes del passat, la solitud blavenca, la casa fosca. Així ressona la veu de Joan Vinyoli, per boca de l’actor Lluís Soler, que s’ha fet seu el paper de ventríloc dels versos vinyolians. Som davant per davant de l’ànima del poeta, en una estança austera: tan sols una cadira, un llum que il·lumina els versos que es van encadenant: en forma de monòleg, com un reguitzell de pensaments. Ens trobem dins la penombra solitària de qui obre el cor i amb paraules aspres rememora camins de desig dolorós, certeses rugoses, somnis entelats: “Ah, si llavors, com d’un immens braser/ de solidaritat, cremés un foc,/ què no diríem d’aquest gran dolor/ que ens ennuvola sempre el pensament?/ Bastim, doncs, una tenda contra el vent,/ siguem un simulacre de l’amor/ i acabarem per ser tan sols amor”.

Som davant del mirall que reflecteix la forma del poeta: la imatge i descripció mateixa de l’artista que es fa ell mateix; un autoretrat fet de mots i confessions i silencis: “Els mots, en veritat,/ no són sols per entendre’ns pel que signifiquen,/ sinó per descobrir el que, transparents, oculten”.

Corredors i cortines, i llacs plens de desig roent i abraçades lascives d’amors pretèrits. “Escalinates/ i passadissos que ningú no sap/ on duen: sala de miralls/ que ho multipliquen tot per l’infinit; així/ veiem més vida i repetidament/ anem mirant-nos fins que ens adonem/ que som només imatges reflectides/ pel cec mirall de la irrealitat”.

Els versos de Vinyoli -a voltes rítmics, d’altres freds i suaus- ens porten de passeig, un Passeig d’aniversari, per les rutes internes, racons i coves de l’essència del poeta. Caminem per la gruta i la llum llampeguejant va i bé. La veu greu i viril de Lluís Soler ens acarona.

“Quan de vegades entro, a poc a poc, a la petita casa de mi mateix, amb pas/ humit, a fil de matinada, deixant a fora els arbres expectants, un tremolor/ d’herba tocada per l’esbatec del primer vent del dia, vagits de llum, m’adono/ prou de quin desordre hi ha, quina remor, quin moviment d’entrades i sortides/ inútils, que el celler està buit -car hom beu molt-, de restes de vianda ja freda/ als plats –car hom menja a deshora, de pressa i malament-, que el vell fogó/ vessa de cendres anteriors de focs que s’extingiren fa molt de temps, però que/ no permeten al nou de cremar bé”.

El magnífic recital acaba amb una traducció que Vinyoli va fer de Rilke: “Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,/ si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,/ i podré sense peus anar vers tu/ i sense boca podré encara conjurar-te./ Lleva’m els braços i t’agafaré/ amb el meu cor com si fos una mà;/ para’m el cor, bategarà el cervell;/ i si al meu cervell tu cales foc,/ llavors et portaré en la meva sang”.