Els guapos són els raros

14.05.2013

Entre els segles XVI i XVII hi havia dos bàndols que dividien la noblesa catalana: els Nyerros i els Cadells. Com que aquesta és una cultura de tradicions ancestrals, no és estrany que entre la generació jove del segle XXI, al marge de la noblesa antiga, alguna cosa n’hagi quedat d’aquell temps i, a hores d’ara, als patis dels instituts i als claustres dels primers cursos de les universitats es vegin sovint dos bàndols sociològicament oposats com els dos que retraten en aquest muntatge els seus protagonistes: els Nerds i els Guais. En Marcel, en Bernat i en Toni són tres dels Nerds. Els Guais no hi són ni se’ls espera, però, pel que en diuen, és fàcil imaginar-se’ls. Els Nerds comencen amb una confessió: els tres han estat els típics repetidors de primària… de segon, de quart… S’han estirat com un pal enmig d’altres taps de barral. Han hagut d’aguantar les humiliacions dels companys de classe més petits que ells i s’han sentit bullingdiats a tort i a dret.

Els guapos són els raros

Els trobem en un garatge de casa —l’escenografia mostra les andròmines típiques d’aquesta mena de paradisos perduts de l’adolescència: trastos vells, una bicicleta penjada, capses amb eines i utensilis fora d’ús…— preparant el que ha de ser una actuació de final de curs, de graduació d’institut. I tenen l’oportunitat de demostrar per una vegada que ells poden arribar a deixar fora de joc els Guais i obtenir els favors de tota la patuleia de l’Institut per a glòria dels Nerds.

Cal advertir que, així com els Nyerros i els Cadells de la noblesa antiga s’odiaven a matar, els Nerds són de bona pasta. No odien els Guais ni els volen cap mal. Simplement reconeixen que els admiren. I admeten que somnien ser com ells: intel·ligents, ben plantats, llestos, els primers a lligar amb les noies, els consentits de les tietes i les àvies. Els millors.

Plantejada la qüestió, el muntatge, que dirigeix Enric Cambray, sembla que neix amb la intenció d’arribar als espectadors més joves sense que en surtin amb la idea que no posaran mai més els peus en un teatre. Per això utilitzen recursos i un llenguatge que, a ells, que ja han superat la verola dels teenagers i que fa temps que s’afaiten, els han aparegut en el camí, però que als més joves que ells, els semblen ja invents superats.

Vet aquí, doncs, que, al costat dels ous Kinder que apareixen en escena i que es troben a la sortida a 2 euros, si algú en vol, hi ha també la possibilitat que els espectadors no apaguin els mòbils, que interactuïn amb els intèrprets digitalment, que enregistrin un vídeo a la sortida confessant-se sobre el seu paper en aquesta vida, i que connectin amb el discurs dels tres personatges que, a més de presentar-se musicalment avalats per un grup jove com The Mamzelles, tenen com a ídol un altre grup que enganxa postadolescents, adolescents i preadolescents: els Manel, d’una de les lletres dels quals extreuen el títol, amb llicència de barbarisme inclosa, i algunes estrofes de les lletres s’inclouen com a text en algun dels minimonòlegs de cadascun dels tres protagonistes.

L’humor i la ironia amaguen sovint una pàtina agra que a ‘Els guapos són els raros’ no esclatarà fins gairebé el final. No s’és Nerd per atzar sinó per les circumstàncies que t’han envoltat. De la mateixa manera que no s’és Guai per atzar sinó per les circumstàncies que els han envoltat. Quatre papers protagonistes portats amb gràcia i mesura, des del Nerd que s’encomana cada dos per tres a la Verge Santa del Roser, fins al que frissa per aconseguir ni que sigui una mirada de la xicota a qui no ha dit mai que n’està enamorat, fins al que té la vena amagada de ballar claqué i arrossega un trauma d’infància. Per als tres hi ha el reflexioconfessionari, una mena de racó de pensar com el de la Supernanny, que transporta els Nerds adolescents a la incertesa de si val la pena créixer o no.

A cops de Facebook, de Twitter, de You Tube i d’altres aplicacions tan usuals avui des del bressol, els tres Nerds es mouen en moments de teatre dins el teatre, amb interrupció inclosa pel director des de la taula de control i amb la incorporació també d’ell mateix al grup en l’estratègia final de la colla: imitar… bé, no, suplantar els Manel, haquejar el seu compte de la xarxa i la seva pàgina web, anunciar la cancel·lació d’una gira pel Japó i la celebració d’un concert a l’Institut on tindrà lloc la seva festa de graduació.

És així com els Nerds aconsegueixen el seu somni, malgrat que la suplantació sigui només com una onada que s’acosta a la platja i pessigolleja les plantes dels peus, però es desfà en la sorra al cap d’uns instants.

«Els guapos són els raros», d’Enric Cambray. Intèrprets: David Anguera, Ricard Farré, Martí Salvat i Enric Cambray. Escenografia, il·luminació i vestuari: Anna Adrià. Espai sonor: Raimon Segura. Coreografia claqué: Laia Molins i Paula Vilasseca. Cançó de l’espectacle: The Mamzelles. Direcció moviment i cant: Robert González. Ajudanta direcció: Queralt Casasayas. Direcció: Enric Cambray. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 12 maig 2013.