Els feréstecs de Carlo Goldoni

12.04.2013

¿Pitarra…? No, Goldoni! ¿Goldoni..? No, Pasqual! El director del Teatre Lliure s’ha desvengonyit amb aquesta versió singular de l’obra ‘Els feréstecs’ i el desvergonyiment escènic sempre acaba triomfant. Lluís Pasqual, traductor també de l’obra, no només s’ha proposat utilitzar la sala gran de Montjuïc amb la funcionalitat màxima que l’espai permet i que va imaginar Fabià Puigserver quan va crear el projecte sinó que desencotilla de prejudicis i tics els deu intèrprets de luxe del muntatge i, al damunt, inclou els espectadors —situats en una grada d’unes 300 localitats— com un tot i com a part integrant del xou carnavalesc goldonià.

'Els feréstecs'. Foto: Ros Ribas/ Teatre Lliure.

L’actor Carles Martínez, que representa el paper de Ricardo, un cavaller de bona posició que en el conjunt de llengües i dialectes de la versió de Pasqual, parla en castellà i en gallec, i que fa també, en un cert moment, de mestre de cerimònies, ja avisa la concurrència, en un breu pròleg abans de començar: “Agafin-se, que això belluga!”. Muts i a la gàbia, doncs. Visca Port Aventura!

El Teatre Lliure de Montjuïc tanca la temporada de la sala Fabià Puigserver amb un espectacle dels que faran història i quedaran en la memòria dels espectadors. Lluís Pasqual —que el 1985, amb repesca el 1991, ja es va veure les cares amb Goldoni a ‘Un dels últims vespres de Carnaval’— trasllada la societat burgesa veneciana del segle XVIII, satiritzada per Carlo Goldoni (Venècia, 1707 – París, 1793) a la Catalunya de la I República Espanyola, el breu període democràtic espanyol que va del febrer del 1873 al desembre del 1874, des de l’abdicació d’Amadeu I de Savoia a la pujada al tron del borbó Alfons XII. I hi posa com a protagonistes una colla d’homes de bona posició, conservadors de l’època, astorats pels aires de llibertat que fins i tot ensumen a casa amb les dones i els joves, ells tancats en el seu passat ancestral —barretina plana, barretina musca i servilisme de les dones— elles i els joves amb una mirada més oberta i fresca, i posa l’èmfasi en un altre protagonista essencial de l’obra: el llenguatge.

Quan Lluís Pasqual descobreix que el dialecte venecià que utilitza Carlo Goldoni l’acosta molt més a la llengua catalana, recorre a un fresc de personatges de diferents procedències lingüístiques d’arreu dels Països Catalans i així l’obra respira el dialecte oriental i l’occidental, amb matisos del central, el balear i el ponentí, amb la llicència d’uns mesurats barbarismes anteriors, esclar, a la Reforma Fabriana, amb alguns manlleus del castellà i amb una irònica sentència per part de Don Ricardo (Carles Martínez) sobre l’accent que distingeix el català i com és vist com a provincià i pagerol per la Corte y Villa.

Afegim-hi que sona l’Himne de Riego i alguns passos de sardana. Poseu-vos els cinturons. Una hora i mitja de teatre que ningú no es pot deixar perdre. La farsa, la gresca, l’humor i la disbauxa de l’obra ‘Els feréstecs’ no serien el que són sense aquesta relectura personal de la intenció goldoniana que n’ha fet Lluís Pasqual i tampoc, esclar, sense les perles interpretatives que, sense excepció, regalen un a un, cadascun dels intèrprets del muntatge que transformen el to exagerat, influït encara pels aires de Commedia dell’Arte, amb reminiscències de la màscara, en una proposta que entronca amb la tradició dramatúrgica catalana i que fa un homenatge a les arrels del teatre popular.

 

Els Feréstecs de Goldoni al Teatre Lliure | Foto Ros Ribas

 

Quina aposta més arriscada, descarada, sense complexos i més ben aconseguida! ¿Per què cal córrer cap a Montjuïc per veure ‘Els feréstecs’ de Carlo Goldoni / Lluís Pasqual?:

1) Per l’obra. Per la bondat de l’anècdota sobre un casament de conveniència pactat entre dos pares acabalats per al seu hereu i la seva pubilla. Per la posada en escena amb sorpresa inoblidable per als espectadors. Per la riquesa de la varietat lingüística.

2) Per retrobar el bon fer d’actors de primera com Jordi Bosch (Arturo, pare de Llucieta), Andreu Benito (Pepito, morrut i feréstec a pleret), Carles Martínez (Ricardo, el foraster i noble castellà), Xicu Masó (Salvador, pare del pretendent Quimet) i Boris Ruiz (Tomeu, de les Illes i calçasses).

3) Per redescobrir la capacitat de registres d’actrius veteranes com Laura Conejero (Victòria, muller de Tomeu) —una dama de ses Illes que li permet un paper bombó—, Rosa Renom (Margarita, muller en segones núpcies d’Arturo) i Rosa Vila (Marina, muller del morrut Pepito i tia del jove Quimet), tres senyores de casa que fan i desfan i mouen el món.

4) I per constatar, el qui ja els coneixien d’anteriors espectacles, la capacitat interpretativa que s’amaga darrere del jove actor Pol López —aquí en el paper de l’hereu Quimet, el pretendent— i la jove actriu Laura Aubert —aquí en el paper de la pubilla Llucieta, la casadora—, fundadora, a la vida real, de la companyia Els Pirates, i que en temporades recents ja ha cridat l’atenció amb espectacles de petit format com ‘El darrer triangle’, ‘Ulisses, una odissea musical’, ‘Teoria de catàstrofes’ o ‘Sing Song Swing’, en sales petites com La Seca, el Regina, el Gaudí Barcelona o el Círcol Maldà. El paper de Llucieta en el retaule d’Els feréstecs’, però, li augura, des d’ara, un abans i un després en la seva trajectòria.

«Els feréstecs», de Carlo Goldoni. Traducció de Lluís Pasqual. Intèrprets: Laura Aubert, Andreu Benito, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pol López, Carles Martínez, Xicu Masó, Rosa Renom, Boris Ruiz i Rosa Vila. Escenografia: Paco Azorín. Ajudant escenografia: Alessandro Arcangeli. Vestuari: Alejandro Andújar. Ajudant vestuari: Adriana Parra. Màscares: Sebastián Vecchio. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació: Rai Garcia i Lluís Pasqual. Vídeo: Marc Lleixà. Assessorament lingüístic: Noëlia Motlló. Ajudant direcció: Juan Carlos Martel. Direcció: Lluís Pasqual. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure Montjuïc, en cartell fins el 19 de maig.