‘Els estranys’ de Raül Garrigasait, primer club de lectura de Núvol

8.01.2017

Aquest dimarts 28 de febrer Núvol convoca els seus lectors al primer club de lectura, que celebrarem amb Raül Garrigasait, autor d’Els estranys (Edicions 1984). La trobada tindrà lloc a les 20h a la seu de Vilaweb (Carrer Ferlandina, 43, Barcelona). Si encara no us hi heu inscrit, sou a temps de fer-ho amb un correu a info@nuvol.com.

Una caricatura del carlisme (revista La Flaca)

 

Carlisme i prussià són dues paraules d’antiga soca que emanen una fortor incontrolable de líquens decimonònics. Una fortor agradable i apetitosa com la de qualsevol formatge fermentat, que es podria servir a taula amb la catòlica benedicció de «Déu, pàtria i furs» i una ampolla de vi. Aquesta flaire, accentuada per sublimacions del grotesc i potenciada amb una prosa prodigiosa, és la que deixa anar Els estranys (Edicions de 1984), de Raül Garrigasait, que posa la cirereta prussiana sobre el formatge carlí per convertir unes memòries impensades en la millor novel·la per estrenar l’any, sobretot per als que ens agraden els efluvis del provincialisme.

Als catalans, encara avui, després de gairebé un segle i mig de la fi de l’últim enfrontament civil entre carlins i liberals, parlar de carlisme ens suscita contradiccions al voltant de la ideologia, la religió i la qüestió territorial, i afortunadament també ens evoca altres paradoxes: literàries, simbòliques i fins i tot humorístiques, que s’encabriten confusament sobre l’estepa del tradicionalisme, el regionalisme i el xovinisme, programàticament sotragats per la tartana de la reialesa i la noció sempre imprecisa del nacionalisme. A la pràctica catalana de l’època, podem traduir tots aquests conceptes desordenats amb la imatge d’una majoria de pagesos cridant, més per inèrcia que per una altra cosa, «Mori Cristina puta!». Afegiu-hi Tristany o Savalls i la cosa ja comença a tenir més volada. Situem-nos en ple segle XIX.

En aquesta època, poc abans de morir, Marià Vayreda va publicar els seus Records de la darrera carlinada, en la qual va participar amb només disset anys, que despullen la hipotètica solemnitat bèl·lica i sentimental del moviment tot mostrant una realitat que, sense bandejar la tragèdia, coqueteja constantment amb el grotesc i l’absurd. Amb Els estranys, el solsoní Raül Garrigasait agafa el relleu emblemàtic de l’escriptor olotí; no sols pel que fa a la temàtica, sinó també pel to d’una narració inspirada igualment en unes memòries carlines. Amb una particularitat de no res: el protagonista és un jove prussià perdut a Solsona en plena crisi existencial.

Aquest home havia de ser el príncep Felix von Lichnowsky, el mateix que apareix a Les històries naturals de Joan Perucho, però Garrigasait va ensopegar amb uns escrits imprevistos remenant papers a l’Staatsbibliothek de Berlín: les memòries d’un altre prussià que, com Lichnowsky, havia travessat fronteres per unir-se a la causa de l’exèrcit de Carles Maria Isidre de Borbó durant la Primera Guerra Carlina. Sorpresa, i doble, perquè les vivències oblidades d’aquell home van anar allunyant-lo de Lichnowsky per submergir-lo en un recull d’anotacions disperses que s’havien de convertir en carn de novel·la: “Que aquest prussià remot no importa a ningú? Estesos, no importa a ningú. Raó de més per parlar-ne”, escriu Garrigasait. I heus aquí com hem conegut l’enigmàtic Rudolf von Wielemann.

 

“Ficcions veraces”

Els estranys alterna el present i el passat d’una Solsona alhora esparracada i tel·lúrica (impossible no pensar en les cançons d’en Roger Mas) on Wielemann queda encallat durant més d’un any per culpa d’un malentès, i on s’acostumarà a fer del desconcert i l’estranyesa la seva companyia més fidel. En aquest entorn d’un ruralisme genuí gairebé obscè, la seva presència desubicada és motiu de curiositat (i també d’estranyesa, més pragmàtica que la seva) entre els veïns, i ens trasllada una amalgama literària d’absurditat, d’incomprensió i d’excentricitat que fa que veiem Wielemann com si fos l’estoic protagonista d’una tragèdia grega o d’una pel·lícula de Woody Allen.

Com peix fora de l’aigua, més que mai estranger, el jove prussià s’acaba resignant a mirar el món des del seu present solsoní, surrealista i sense sentit aparent. Què hi fa, allà? Que hi pinta? Per què hi ha anat? Què n’espera? Què pretén? L’amistat, la família, la religió i la política ondulen per la seva ment desordenada mentre coneix amputadors, farsants, vídues i altres ectoplasmes de la vila, amb alguns dels quals aconseguirà establir lligams. Garrigasait construeix bona part de la història a través de la fabulació, l’especulació i les “ficcions veraces” que fan possible la materialització d’una obra literària de primer ordre. Aquest darrer mot, molt escaient parlant de «Déu, pàtria i furs».

Rafael Tristany, nebot de mossèn Tristany

El que passa és que el carlisme també és rauxa pura, instint i geni (i gènit) desbocat, en el cas que ens ocupa encarnats pel sensacional mossèn Tristany i la seva nissaga. I també és, en un altre nivell, sornegueria i displicència, inexperiència, ignorància o “una colla d’amics que defensaven els seus records amb les armes” abans de les doctrines i les disfresses ideològiques. Contradiccions, en definitiva, llegades en herència pel conflicte i per això que en diem identitat. A Els estranys ens sentim empesos a reflexionar-hi a mesura que anem passant les pàgines, però ho fem moguts per les circumstàncies d’un personatge aliè a la nostra idiosincràsia –i aquesta és la gràcia. Les contradiccions i els dubtes individuals de Wielemann ens fan remoure la nostra pròpia condició d’individus davant del món, també des d’un punt de vista col·lectiu. Quan el passat xoca amb violència amb el futur, els temps es tornen estranys.

Per animar-vos a tastar el formatge i a conèixer les desventures d’aquest jove prussià us deixo amb la primera impressió que va causar, ni més ni menys, que a Carles Maria Isidre: “El rei va girar-se cap al seu nebot per fer l’elogi protocol·lari de l’espectacle i va estremir-se: rere seu hi havia aquell estranger, un pam més alt que ell, escardalenc, amb un somriure dibuixat a la cara.

–Aleja a ese hombre de mi real persona –va dir don Carles al ministre que tenia més a prop.

Aquell home es deia Rudolf von Wielemann”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Seria interesan,al meu parer, constar com es d’actual a Berga lo de “Deu Patria i Furs” (ara independencia)