Els circuits nostàlgics de Kiko Veneno

KIKO VENENO. “Échate un cantecito”. Editat per SONY

Celebrant el vintè aniversari de la publicació de “Échate un cantecito”, es reedita el que segurament sigui el zenit creatiu de Kiko Veneno en solitari. Una nova versió que a més d’incloure el material original que ja va veure la llum dues dècades enrere, ve acompanyat de material extra tan llaminer com un segon CD amb maquetes dels temes aquí inclosos, un DVD amb l’actuació que Veneno va realitzar al Festival de Benicàssim de 2007, i un llibret on s’amaga una reproducció del dietari que l’autor va anar escrivint durant la gravació de l’àlbum a Londres.

Després de passar-se els inicis de la dècada dels 70 viatjant per Europa i Estats Units, el de Figueres acabaria anant a petar a Sevilla, on coneixeria els germans Raimundo i Rafael Amador. Junts formarien Veneno, projecte amb un llegat musical breu però impressionant. Plegats publicarien el 1977 l’homònim “Veneno”, un dels millors discos apareguts el segle XX a nivell estatal. Acabada l’aventura, Kiko Veneno col·laboraria amb Camaron de la Isla en la gravació del colossal “La leyenda del tiempo”, obra en la que signaria tot un clàssic com “Volando voy”. Fou aleshores quan el nostre protagonista va iniciar una trajectòria en solitari, que si bé va tenir un primer capítol notable amb l’edició el 1981 del llarga durada “Seré mecànico por ti”, mica en mica es va anar diluint. I és que durant aquella dècada dels 80, només tornaria a l’estudi de gravació el 1987 per donar vida a l’irregular “Pequeño salvaje”.

Va ser sota la protecció i assessorament de Santiago Auserón, cantant de Radio Futura, que Veneno es retrobaria amb els millors acords de la guitarra. Les icones de la Movida Madrileña havien enregistrat el seu “La canción de Juan Perro” sota el comandament a la producció del britànic Jo Dworniak, i el cantant saragossà no va dubtar en recomanar al seu col·lega que seguís les seves passes i marxés a Londres a gravar el que acabaria sent “Échate un cantecito”. Efectivament, allà la rumba de Veneno tornaria a brollar, fent néixer sota la freda pluja de la capital anglesa incunables del seu repetori com “Echo de menos”, “Superhéroes de barrio”, “Lobo López”, “Joselito” o aquell “En un Mercedes blanco” que tancava l’obra i que acabaria per convertir-se en el tema més popular.