Els Cels de Wajdi Mouawad

20.06.2014

Quan Wajdi Mouawad (Beirut, Líban, 1968), autor d’origen àrab amb un peu a París i un altre al Quebec, va estrenar l’obra ‘Ciels’, el 2009, al Festival d’Avinyó, ho va fer en un muntatge babelià, amb barreja de llengües, i situant els personatges en una mena de búnquer claustrofòbic, tant per als intèrprets com per als espectadors, blanc, que ni el mapa del Google seria capaç de localitzar. ‘Ciels’ és la quarta obra de la tetralogia ‘La sang de les promeses’, formada anteriorment per ‘Litoral’, ‘Incendis’ i ‘Boscos’. En català, és ben present encara l’impacte de la versió de la segona obra, ‘Incendis’, dirigida per Oriol Broggi el 2012 al Teatre Romea.

 

Carles Martínez a 'Cels' de Wadji Mouawad | Foto de Marina Raurell

Com si Mouawad creés addicció, el director Oriol Broggi i bona part de la companyia habitual de La Perla 29, hi han tornat amb la versió catalana de ‘Cels’, en una traducció novament molt afinada de Cristina Genebat, i amb un repartiment menys nombrós pel que fa als intèrprets en carn i os, però molt ampli en els intèrprets en off i els que apareixen en l’audiovisual que forma part indispensable de la trama.

Atenció als moments estel·lars d’Eduard Farelo, en el personatge de Clément; i a altres moments també vibrants d’Ernest Villegas (Vincent), i més fugaços de Xavier Ricart (Charlie) i Xavier Boada (Blaise). Menció especial per a Màrcia Cisteró (Dolorosa Haché) amb un solo cara a cara amb els espectadors i amb un parell d’escenes més dramàtiques que requereixen tant impressió com contenció: la del frustrat harikiri domèstic i el trencament d’aigües i el part a casa, millor dit, a la feina.

‘Cels’ és una obra sobre el poder únic. Al llarg del segle passat autors com Franz Kafka, Aldous Huxley o George Orwell van deixar per a la posteritat obres premonitòries que, revisitades ara, fan posar la pell de gallina per la seva capacitat de visió futurista. Entre Kafka, Huxley, Orwell i Wajdi Mouawad hi ha un llarg periple d’ús i abús de la ciència-ficció que ha arribat a banalitzar les entranyes del poder únic. Mouawad, amb ‘Cels’, torna a posar les coses al seu lloc i aconsegueix que la síndrome del terrorisme internacional amb segell islàmic impregni els personatges de l’obra i s’escampi per la imaginació dels espectadors.

Tota ficció de l’emissor requereix un grau de complicitat del receptor. Mouawad fa que aquest grau de complicitat vagi creixent a mesura que es desvela el misteri que hi ha darrere d’un Macbook encriptat que un dels integrants del grup ha deixat com una herència als seus companys per acabar desxifrant no només la causa del seu suïcidi sinó els llocs, el dia i l’hora d’un atemptat terrorista que ha d’ocórrer en alguns dels museus més importants del món dominador: París, Nova York, Berlín, Tòquio… La premonició de Mouawad, fa només cinc anys, coincideix amb el recent atemptat terrorista dut a terme per un jihadista francès al Museu Jueu de Brussel·les.

Els integrants del grup d’investigació del búnquer passaran el Nadal intentant esbrinar en molts pocs dies les claus de l’atemptat. Però la seva investigació, que no està exempta de tensions entre ells mateixos, acabarà desvelant alguns dels secrets personals i lligarà, a vegades tràgicament, la fatalitat del búnquer amb les coincidències de la fatalitat de l’exterior.

Mouawad relaciona la bellesa de l’art amb la passarel·la que condueix la humanitat cap a la destrucció. Condiciona la fi de la violència del poder establert amb la destrucció del món. Per a Mouawad no hi ha fronteres ni cultura que alliberin l’ésser humà de convertir-se en un monstre. L’Holocaust, els genocidis, les guerres contínues, la sang —’La sang de les promesses’— continuarà corrent com un riu que s’amanseix i que es desboca cíclicament.

Des de Tintoretto, un dels últims mestres de la pintura del Renaixement, els temps no han canviat tant com sembla. Mouawad s’empara en les icones del quadre ‘L’Anunciació’ per acabar desxifrant la clau encriptada per descobrir l’acte terrorista enmig de poesia, sopes de lletres, càlculs matemàtics i el sobrenom de “doleur-doleur” que desvela l’única protagonista femenina d’una trama que es balanceja constantment —dues hores i escaig de representació— entre la vida i la mort. Cal morir per salvar la vida dels altres. Cal néixer per entendre la mort. Mouawad passa del discurs religiós al discurs distòpic. Del misticisme a l’escepticisme. De la fe celestial a la frustració terrenal.

Diguem, per a tranquil·litat dels espectadors, que la posada en escena d’Oriol Broggi no força tant el pistó de la claustrofòbia que el mateix Mouawad forçava en l’estrena original d’Avinyó. El búnquer d’Oriol Broggi és un estrany jardí amb figures de pedra incloses que sembla que s’hagin desterrat del claustre exterior de la Biblioteca de Catalunya. Ha desaparegut la sorra i s’ha canviat per un tou de pedres de riu per donar pas a una cambra de treball convencional, amb ordinadors portàtils, pantalles a quatre bandes, projecció gegant a la paret, telefons fixos i telèfons sense fils i cinc banquets entapissats, espais privats dels cinc personatges, que encerclen, com si fossin petits “burladeros” d’una plaça de toros, les grades dels espectadors.

No hi ha foc, no hi ha aigua, no hi ha terra, doncs. Oriol Broggi ha fet escenogràficament un gir radical per respectar la contemporaneïtzació que fa Mouawad, una contemporanització que els honorables Kafka, Huxley i Orwell, en seu temps, qualificarien encara avui de futurisme. Amb ‘Cels’, de Wajdi Mouqwad, el futur és ahir. I tot el que hi sembla ficció té una pàtina de realisme. De segle XXI endavant. D’inevitable destrucció. De tornar a néixer. De Renaixement.

 

«Cels», de Wajdi Mouawad. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Eduard Farelo, Xavier Ricart i Ernest Villegas. A més: Carles Martínez, Àlex López i Enric Auquer. Vídeo conferència: Andrew Tarbet, Babou Cham, Shang Ye i Walter Camertone, Susana Huertas, Anna Kaczmarska, Paula Miranda – Polin, Oriol Petitpierre, Maria José Rodríguez, Ed Tati. Veus en off: Laia Battestini, Anna Castells, Pol Corredoira, Cloe Cortina, Marta Figueras, Kamiran Haj Mahmud, Àlex López, Marta Marco, Alfons Nieto, Pau Poch, Clara Segura, Maja Stibilj i Montse Vellvehí. Col·laboradors audiovisuals: Beatriz Garcia, Albert Prats, Aymar Del Amo. Vídeo Skype: Eladi Sánchez i Oriol Puig. Il·luminació: David Bofarull. Vestuari: Berta Riera. So: Damien Bazin. Audiovisual: Cisco Isern. Caracterització: Àngel Salinas. Ajudant direcció: Montse Tixé. Direcció: Oriol Broggi. Producció La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 18 juny 2014.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. D’entrada, impressiona de Cels de Mouawad l’adequació entre contingut i forma, com en la bona poesia. D’aquesta simbiosi en neix una obra extrema, on la informació audiovisual és un personatge més que interactua amb els altres – com passa actualmente en la nostra vida -..
    El contingut, la història, és crítica amb les formes de poder que serveixen sols als que l’han aconsegui tarribar al cim i que, per això, no volen canviar res: els dèbils són víctimes del sistema i en aquesta obra els dèbils, ho volen acabar tot.
    Cels sorpren i et deixa tocat – La Perla29 sempre sorprèn perquè és modèlicament fidel a cada autor -. I Mouawad a Cels fa teatre rabiosament actual, a tot risc.
    Tota una experiencia.