Els caimans literaris de Karen Russell

Ja hem comentat en alguna que altra ocasió la tan benvinguda sàvia nova que ha aportat la sobtada eclosió de tot un seguit de petites editorials —Raig Verd, LaBreu, Meteora, Fragmenta, Còmplices, Adesiara, Males Herbes…— que, quan han tingut la sensació que les grans no n’havien tingut la cura que consideraven adient, han pres l’heroica decisió de publicar allò que abans se’n deia literatura. Una de les darreres, Edicions del Periscopi, que ha editat Terra de caimans, de Karen Russell.

En una entrevista al Núvol, Aniol Rafel, el seu fundador, afirmava que “ens agradaria ser considerats com un dels referents en l’edició de noves veus narratives”. El seu primer llibre aposta, sens dubte, per aquesta via: Terra de caimans, (Swamplandia: A Novel), Barcelona 2012, finalista del Pulitzer d’enguany, acollida amb els braços oberts per part de la crítica del seu país, és obra d’una jove autora, Karen Russell, que ha estat considerada una de les més esperançadores joves promeses de la narrativa nord-americana.

L’inici de l’obra —“La nostra mare actuava a la llum de les estrelles”— és, en veritat, esbalaïdor: amb quatre pinzellades magistrals ens situa en un univers de misteri i meravella que ens duu als llavis l’aroma del realisme màgic sud-americà. Salvant les distàncies —equiparar Russell a García Márquez fóra tan imprudent com injust, a més de contraproduent: al costat del sol, la llum dels estels empal·lideix— el record de Macondo se’ns fa present. Un Macondo, cal dir-ho, amb empremtes del fred i inhòspit Yoknapatawpha faulknerià. En certa manera, doncs, el nord del sud i el sud del nord es troben. O, per a ésser més precisos, entren en col·lisió.

Swamplàndia!, la llar salvatge on viu la família Bigtree, els protagonistes del llibre, és també un món en ell mateix, un món a banda, regit les per seves pròpies normes, on tot és possible; un món fora del món —“la nostra illa era a més de cinquanta quilòmetres de la xarxa de llums de terra ferma”, (pàg. 13)— on el somni i la realitat —i ben aviat els malsons i els miratges (els malsons dels miratges, de fet)— esdevenen indistingibles. Un univers paradisíac bastit damunt de l’inestable fanguissar de la impostura: “Tot i que no teníem cap gota de sang seminole ni miccosukee, el Cap sempre ens feia vestir amb indumentària tribal per a les fotografies”, (pàg. 16).

Una impostura que té una base lògica, atès que únicament pots viure en un pantà —“No pots fer disset anys en aquesta illa”, (pàg. 86); tot i que l’altra cara de la balança tampoc no garanteix res: “com podies sobreviure fins els divuit anys en un institut públic de Loomis County?”, (pàg. 413)— si ets capaç de crear-te una mitologia pròpia, però que també prové del mateix caràcter consubstancial, genèsic, del lloc on habiten: “els indis reals […] eren, de fet, descendents de moltes tribus desplaçades de la Confederació Creek. Aquell pantà no era la seva llar ancestral, ni de lluny […]: tots els humans de les Deu Mil Illes eren nouvinguts”, (pàg. 270).

La novel·la posarà en contrast dos territoris, “l’illa” i la “terra ferma”, que són, en el fons, dues maneres oposades de concebre l’existència: el món primitiu i la civilització. L’illa —“un erm de quaranta hectàrees”, (pàg. 43)—, i encara més Swamplàndia!, que és la seva sublimació, representa el viure lliure, primitiu; el món de la infància (de la família però, alhora, de la humanitat), de la descoberta, la fantasia i el somni; aquell món immaculat que encara creu que tot és possible, que coneix la crueltat de la vida salvatge però desconeix el pensament egoista o interessat, la maldat sobrevinguda.

És, malgrat tots els malgrats —“La gent del pantà som els únics proscrits d’aquest país. Hem de fer pinya.”, (pàg. 214); “A nosaltres no ens van donar educació religiosa. Déu era una paraula que jo feia servir per trencar encanteris”, (pàg. 252)—, la darrera imatge del paradís adàmic perdut. I la família Bigtree, una nova esperança de redempció. Amb una mare, omnipresent, que té molt de Mare de Déu: “crec que vaig trobar la mare allà, a l’últim moment. No pas el seu esperit, sinó una porció més gran d’ella […]. Ella va ser l’impuls i la floració que em va empènyer a la superfície”, (pàg. 432).

A l’altra banda de l’illa, s’hi alça no tan sols el purgatori del “continent”, on l’adaptació és complicadíssima —“Jo desapareixeria a la terra ferma, evaporada entre l’aglomeració de cotxes i gent desconeguda”; “els de la terra ferma vivien com coberts dins de calaixos”, (pàg. 86)— però no impossible, sinó, sobretot, l’infern del pantà de les Mil Illes: “no em podia imaginar un infern pitjor que aquest lloc on m’havia deixat”, (pàg. 397). Un infern que, tal i com acabaran descobrint les dues germanes Bigtree, Ava i Osceola, beu en les fonts de Virgili però, sobretot, de Dant: “Lasciate ogni speranza voi che entrate”.

Progressivament, a mesura que les dues realitats entren en contacte, tot el que és primigeni, real i natural va desapareixent, degradat i destruït per la civilització. En aquest sentit la devastació que provoca la invasió de la planta de la melaleuca —“Era un desgavell de fertilitat, com un cos amb càncer”, (pàg. 117)— constitueix una metàfora perfecta: com un Àtila modern, ho arrasa tot al seu pas. Després del seu pas, ja mai més res tornarà a ser el que era.

Una metàfora que vincula estretament tant la família com l’espai: la malaltia de la melaleuca acaba amb la natura originària de l’illa; la malaltia cancerígena, amb la mare, el pilar i l’eix al voltant del qual gira la família.

Segurament és per això que pensar i imaginar són els dos mots que, junt amb somniar, defineixen tant la tribu Bigtree com la novel·la. Incapaços d’acceptar la nova realitat —“Mentre pintava, vivia una altra vida amb la imaginació”, (pàg. 173)—, s’obstinen a seguir somniant, prefereixen creure en esperits i només saben viure en el passat —“Vaig enviar els meus pensaments volant cap al passat. En certs records hi podia entrar com si fossin habitacions segures”, (pàg. 274)—i en el futur, però no en el present, que els angoixa i asfixia.

En definitiva, malgrat algunes davallades previsibles —una certa descompensació entre la primera meitat (molt més rica i seductora, amarada de màgia) i la segona (apassionant, però tenyida per un to de thriller frenètic i tenebres que considerem que no li escau gaire)— aquesta primera novel·la de Karen Russell, escrita amb una magnífica prosa, d’una gran força poètica, on llueixen amb llum pròpia les comparacions, esdevé una lectura ben recomanable. Començar-la és devorar-la, com caimans afamegats de bona literatura.

Llegiu el blog de Xavier Serrahima, Racó de la paraula, aquí.