Els Beagle no volen jugar amb la sort

11.03.2017

Cada grup de música vol conquerir un espai propi. Els Beagle van intentar el vuit de març que la Sala Luz de Gas fos el seu espai concret, i que el públic els entregués el terreny musical que necessiten. El jazz fusió transversal d’aquests barcelonins apareixia per primer cop en aquest recinte de gran envergadura. Una aposta per fer gran el seu treball. El baixista ­—­i certament líder— de la banda, José Perciba, sobre l’escenari batejava l’esdeveniment com ‘la segona presentació del seu disc’. Un concert que es va plantejar epilèptic, amb un constant canvi de gèneres i registres, i arriscat de cara a rebre aplaudiments. 

Els Beagle a Luz de Gas | Foto de Jorge Güiro

Els Beagle a Luz de Gas | Foto de Jorge Güiro

Eren les nou del vespre del dimecres, vuit de març. A la porta de la sala Luz de Gas una dona aguantava, amb una cullera, una moneda que llençaria en repetides ocasions a l’aire. Un símbol d’aquells que et fa pensar en tot allò que entregues a l’atzar. Al ‘funcionarà bé o no funcionarà’. A dins hi esperaven, una mica impacients, els components de Beagle per començar un concert que es retardava una mica en engegar, perquè el lloc no s’acabava de farcir. Potser hi tenia alguna cosa a veure la televisió encesa del bar del costat, que retransmetia un partit del Barça. O potser la sala simplement no es va omplir, i prou, i així funciona la sort. Per això l’espai s’havia d’ocupar amb música, i això és el que va intentar el grup barceloní.

L’espectacle va començar amb la projecció del seu últim videoclip, el material audiovisual per a la seva cançó ‘Forward’. Un tema que recorda a bandes sonores de pel·lícules d’acció dels anys setanta o vuitanta. L’energia del grup es feia present amb la presència del rock. Acte seguit, apareixien els integrants de la banda en escena. Una breu presentació i es passava al funk amb les notes de ‘Cortexifunk’. Una cançó amb ritme funk, ballable, però amb melodies properes a l’acid jazz i el pop que sortien sobretot del saxo d’Octavio Fanés. Després, va començar un bloc de tres cançons més del seu disc, l’Speak Now, que el grup havia publicat l’any 2015. ‘Show Army’, de ritme energètic i amb aires, segurament subtils, de rock progressiu; ‘Slaughter on the 10th Avenue’, una adaptació de la peça clàssica de Richard Rodgers, dels anys trenta, que apareix en format curt (tenint en compte que en el seu format original rondava els deu minuts de durada) i ‘L’arquitecte dels somnis’, una obra composada pel guitarrista del grup, David Txes (nom artístic per David Sáncez Sanz), on l’instrument de sis cordes agafa molt de protagonisme per sobre del característic so de saxo de la banda.

 

 

Acte seguit, s’aventuraven amb una versió del guitarrista de melena beatle Jeff Beck. Una proposta virtuosament arranjada, i que encaixava perfectament amb l’estil que intentaven imposar sobre l’escenari. Un regal per als assistents al concert, ja que aquesta composició no està inclosa en el seu disc. Aleshores continuaven amb dos temes propis que s’acostaven a la seva part més jazz, tot i que amb tempos completament diferents. D’una suau balada, ‘The Longest Hashtag Ever’ (tema, per cert, que juga amb la ironia d’estar escrit amb l’armadura de sol per a tenir aquest títol), es passava a una animada ‘Spring almost summer’. Es tancava aquesta part de composicions pròpies amb una cançó del nou pianista de la banda, Àlex Albalà. Una proposta, per tant, que no està inclosa en el cd del grup i que juga amb els sintetitzadors per acostar-se a l’acid jazz i més subtilment a una certa psicodèlia.

El concert continuava amb tres versions de dos grups diferents. En primer lloc, del referent més fort per als Beagle, els islandesos Mezzoforte. S’atrevien amb dos temes d’aquest incansable grup, el primer d’ells —‘The Venue’— està inclòs en el disc dels barcelonins. Una aposta segura pel jazz fusió. En segon lloc, van jugar amb una peça de The brand new heavies. El seu ‘Have a good time’, una composició funk que feia moure el peu i el cap a més d’un entre el públic. De fet, va ser amb aquesta cançó que un grup molt reduït de gent es va animar a fer uns quants passos de ball. A més, el tema contenia un fraseig cantat, amb el que es van atrevir José Perciba i David Txes. Recordem que el quintet barceloní es presenta com un grup instrumental.

Arribats a aquest punt, es va preparar la sorpresa de la nit. El bateria actual del grup, Edu Rodríguez, deixava les baquetes durant un tema al seu predecessor, Danko Compta. El que va ser membre fundador dels Beagle va tocar amb els seus antics companys un tema que havia composat ell mateix i que està inclòs en el disc de la banda, ‘Mellow Walk’. Un tema que s’acosta clarament al rock més progressiu, un gènere on l’ex-bateria sembla sentir-se certament còmode, ja que va fer brillar amb llum pròpia el seu virtuosisme. Per últim, Edu tornava a la bateria per tancar el concert amb dos temes propers al rock, i que semblava que volguessin acabar la funció amb un clímax final d’energia. ‘Check Raise’ i ‘Forward’, el mateix tema amb el que havia començat la nit, donaven per finalitzat el recital del quintet de Barcelona.

Els Beagle a Luz de Gas | Foto de Jorge Güiro

 

Un concert, per tant, amb un aire rodó (tan rodó com una moneda!). Des de principi a fi es va jugar amb les intensitats de la música i l’increïble nivell dels músics sobre l’escenari. La qualitat de cada solo i arranjament va ser increïble. Cada versió dels diferents grups amb els que es van recolzar van ser una referència perfecta, i una clara denotació de culte musical. Un grup que tan de bo sàpiga expressar tan bé amb un instrument el que sap plantejar sobre un paper, en un marc més teòric. El jazz és una constant que els acompanya, però es recolzen en una infinitat d’altres estils que donen una sensació epilèptica a l’oient. Això segurament fa que molts no sàpiguen identificar un so característic per a Beagle, perquè la seva personalitat recau en el procés de composició. Un fet, doncs, que desconcerta el públic perquè arrisca en la seva transversalitat. Una proposta que no sap jugar amb etiquetes.

En acabar el concert, la dona seguia llençant la moneda a l’aire des de la seva cullera. Ara a més murmurava alguna cosa inintel·ligible per als qui la rodejaven. Havia mogut però les tremoloses cames cap al següent portal, allà on es projectava el Barça. Potser això de Beagle ja no era qüestió de sort, potser era una qüestió purament musical.