Els anys d’aprenentatge de la jove Fanny Hill

2.10.2012

Una de les coses que et pot passar a la Setmana del Llibre en Català és que et trobis l’editor d’un editorial que t’interessa sobre manera i de la qual t’havies proposat comprar-ne un llibre, —per aquestes coses de fer país malgrat la crisi i els sous migrats dels becaris—, i que t’emmeni a comprar la darrera novetat. Fent cas a ulls clucs, car saps que la poesia de Trakl ja caurà un dia o altre, t’endús un llibre amb una portada d’una rosa fúcsia esclatant on hi jeu una noia lànguidament extenuada i que té per títol tan sols el nom d’una dona: Fanny Hill.

 

 

El llibre de John Cleland, Fanny Hill. Memòries d’una dona galant, està construït en forma de dues cartes-confessió on la protagonista relata la vida que va emprendre des de la mort dels seus pares fins a esdevenir una feliç dona casada. Fanny no s’estalvia cap detall del seu viatge de joventut fins a la maduresa plàcida que proporciona un matrimoni desitjat i la maternitat volguda. Com una novel·la de formació, que en aquest cas es tracta d’una formació en els plaers, rudiments i extravagàncies del sexe, la protagonista va topant-se amb personatges que li faran adonar-se de la naturalesa humana, de la complexitat de les relacions, dels desenganys i sorpreses i de la bellesa i a voltes la brutícia del món. Tot plegat vist des del prisma de la curiositat innata que proporciona la innocència pueril de qui ha estat criat en un ambient campestre i pudorós.

Poques escenes són obscures, malgrat tota a foscor i immundícia que podia tenir el negoci del sexe a aquella època i a una ciutat com Londres. La gran majoria dels esdeveniments transcorren dins un ambient galant, de balls de sala i fru-frus de seda i un optimisme ple de voluntat ho embolcalla tot. Fany Hill, malgrat tot, és una dona alliberada, molt més del que podem estar-ne avui en dia on gaudeix dels plaers del sexe sense vergonya. És clar que el llibre el va escriure un home… I és que el llibre  de Cleland —que si no ho feu ja, hauria escandalitzat Jane Austen— tindria més semblances a  Dafnis i Cloe de Longus que a un llibre de l’època, on l’amor romàntic ho nega tot i la passió queda reflectida en ànimes tortuoses i algun matrimoni ben avingut. Malgrat tot, a l’autora anglesa probablement li haurien plagut subreptíciament la candidesa i humilitat del caràcter de la protagonista, tot i que segurament no s’hauria privat de titllar-la d’un xic eixelebrada i de censurar la moral desinhibida i fins i tot inexistent de tota l’obra.

La redundància d’algunes de les escenes de sexe, que en algun cas podrien ser calcades les unes de les altres, queden amagades pel vocabulari profús i ple de metàfores que amaneixen amb matisos gustatius els diferents quadres. Tot i que ella es lamenta del poc vocabulari que empra per tal d’explicar-se la realitat és força rica i la traducció de Xavier Pàmies s’ha sabut valdre de les expressions abundants de la nostra llengua, amb prou fama d’escatològica com per tenir un propi diccionari de renecs i paraulotes[1].

Fanny Hill, de John Cleland

 

Qui sap si és per contrarestar l’auge de novel·la eròtica feta per dones, que s’han venut a carretades aquests darrers mesos,  Adesiara ha publicat aquesta novel·la, per mostrar-nos  i demostrar-nos el veritable erotisme, les galanteries plaents i la morbidesa de les carícies extremes que des de fa segles fan les delícies de més d’un i de més d’una. Una bona lectura per escalfar les nits fredes que s’acosten…

La Garriga, setembre de 2012.



[1]   Verdaguer i Juanola,  Pere. Diccionari de renecs i paraulotes. El trabucaire, Perpinyà, 1999.