Els afers domèstics d’una vedet còsmica

7.07.2017

No ho puc evitar, si veig un vestit verd amb lluentons vintage estil anys vint –és a dir, de flapper– automàticament l’associo amb Cyd Charisse a Cantant sota la pluja, o bé, si no resulta tan sexi… més aviat de cabaret tronat i caducat, a la Vicenteta. Com si fossin dues cares de la mateixa moneda. La imaginació irradiant d’Euripides Laskaridis fa mutar el seu cos quan puja a l’escenari, a base de malles i mitges i pròtesis. A Titans apareix amb un ventre inflat i un nas de Cyrano de Bergerac: una vedet entremaliada, coqueta, histèrica, que sembla haver sobreviscut a un extermini de la seva espècie. Només l’acompanya una ombra, un ballarí embenat de negre, que manté en marxa el racó de món en què han anat a parar. Sí, de fet, Laskaridis és el creador i l’amfitrió –com a performer– d’aquest retall de cosmos desolat, domesticat amb quatre rampoines que l’han convertit en un mena d’apartament.

Euripides Laskaridis a ‘Titans’, a la Sala Hiroshima. Fotografia de José Miguel Jiménez.

Des que va fundar la seva pròpia companyia aquest performer i director grec ha construït el seu univers escènic. El 2016 Euripides Laskaridis va rebre la primera beca Pina Bausch per a la recerca de noves formes d’expressió. Format a Atenes com a intèrpret, a Nova York va estudiar direcció i ha treballat amb el director Bob Wilson, que fa una setmana va presentar Letter to a man al TNC, i Dimitris Papaioanou, que ha desembarcat amb The Great Tamer al Grec. L’imaginari de Laskaridis és un pantà contaminat de referències del burlesque, el clown, el cinema, el teatre de l’absurd, i la seva vida quotidiana; l’univers que en sorgeix és tendrament monstruós, pur Laskaridis. Com a Relic, peça seleccionada per la plataforma Aerowaves el 2015 i que es va poder veure a l’Antic Teatre, a Titans es tranforma en una critatura que parlar amb uns sons inintel·ligibles, i que envoltada de rampoines, ens obre les portes d’una llar improvisada.

Immersos en la foscor com si ens haguéssim perdut en un magatzem industrial, només uns fluorescents col·locats al terra, penjats i en diferents suports ens revelen l’espai domèstic de la criatura que interpreta Laskaridis. En aquesta sessió de vouyerisme consensuat la nostra vedet rega unes flors de plàstic, pentina la seva perruca sobre la post de planxar, es gronxa mentre menja crispetes de porexpan, es dutxa entre columnes de palla, juga amb uns telèfons mòbils prehistòrics. Mai sabem si ens vol fer riure a propòsit o ens vol seduir, ràpidament, però, aprenem les normes de joc. Un somriure picaresc sota el nas de Cyrano de Bergerac i tota la sala Hiroshima va caure sota l’efecte Laskaridis.

Laskaridis i el seu nas de Cyrano travessant porexpan a ‘Titans’. Fotografia d’Elina Giounanli.

La vedet tiranitza la seva ombra –que sembla fusionada amb l’espai–, hi juga i fins i tot hi flirteja amb poc èxit, sigui dit. Ella mateixa es planta les trampes: cau aixafada per planxes de porexpan i s’esvera desaforadament com una actriu de sèrie B. Tansforma crits de pànic en riallades, ensurts estúpids en la revelació dels seus pecats utilitzant una planxa de porexpan de confessionari. En un altre moment, l’ombra-home redibuixa la Vicenteta i la transforma en una Barbie, donant peu a un quadre d’un acte-sacramental amb un càntic rídiculament solemne.

Titans obre en vena la seva vulnerabilitat per abraçar-la i de retruc reconèixer la nostra; perquè en l’absurd i el ridícul naveguem en el sense-sentit de la vida més lleugers. Laskaridis és un artesà dels tempos, atmosferes i la creació de personatges extraordinaris, capaç de connectar afers domèstics amb ecos còsmics.