Els 24 capricis endimoniats d’Àngels Margarit

Niccolò Paganini (1782-1840) era un músic reconegut per la seva destresa com a concertista. També com a compositor. De la combinació d’ambdues capacitats van néixer els prodigiosos 24 Capricci per violino solo, op. 1. Peces d’extrema dificultat interpretativa, d’un virtuosisme apte només per a molt avançats, que li van costar l’enveja d’una part dels seus coetanis: només amb un pacte amb el diable podia ser possible aquella obra. I interpretar-la!

La Companyia Àngels Margarit – Mudances, sota cap influència que no sigui el propi mèrit avalat per anys d’intensa i bona feina, posa el seu cos de ball al servei d’aquell prodigi musical. Estrenada al Grec 2013, aquest cap de setmana torna al Mercat de les Flors. Val la pena veure com interpreten, des de la dansa, la contemporaneïtat de Paganini. Fins al punt que no és clar si són ballarins o notes endimoniades fugides del pentagrama les que s’executen sobre l’escenari.

En ordre aleatori, sonen els 24 capricis. També amb el violinista en directe Kai Gleusteen. Cada peça treballada des de la pròpia sonoritat i les indicacions de temps que s’hi adeqüen. Hi ha també una combinació aleatòria de protagonistes, intèrprets destacats de l’actual panorama dansístic. Caldria citar-los tots, perquè són la partitura en moviment. Però queda especialment en la memòria el gest personal d’Eneko Alcaraz. Potser com si fos aquella nota 13 “estranya” de què s’acusava a Paganini: amb una desimboltura personal i interpretativa discordant. No en el sentit d’escapar a la missió de conjunt, sinó com a necessitat de compromís solista.

Després de tot, interpretar és donar sentit. I si els coetanis del compositor argumentaven en les seves acusacions una vida atzarosa i el seu aspecte descuidat; el ballarí ha de fer-ho en un ordre coreogràfic. I la voluntat de la directora Àngels Margarit, amb la col·laboració creativa de tot el cos de ball, és la de (re)interpretar des de la llum aquella música: vestits blancs, lluminositat en l’escenari, execucions circulars, traços llampants en els duos, pinzellades acrobàtiques, grans instrumentalitzacions de tot el cos de ball i moments d’intimitat controlada. Sota aquesta opció, la proposta de la companyia esdevé compacta i coherent. I el resultat final és magnífic.

Però en finalitzar la funció no pots deixar de preguntar què hauria passat si s’hagués deixat sonar la nota 13 amb la discordança amb la que sembla que apareix en aquelles composicions originals.  I és que els Capricis de Paganini són endimoniats: efectivament. Sobretot perquè interpretar-los demana prendre partit.