Elisabet Franch: de La Pedrera a Suzhou

20.09.2016

La Fundació Catalunya-La Pedrera ha reprès les seves activitats musicals aquest setembre amb les residències musicals, una iniciativa destinada a donar suport als joves talents de casa nostra. En aquesta nova temporada, la 2016-2017, la Fundació ens presenta en concert la flautista Elisabet Franch, el violinista Joel Bardolet i el pianista Carles Marigó.

Elisabet Franch a la Pedrera | Foto: La Pedrera

Elisabet Franch a la Pedrera | Foto: La Pedrera

El concert inicial de la temporada ens ha servit per a constatar, un cop més, l’excel·lent progressió de la flautista santcugatenca Elisabet Franch, que va encetar el passat diumenge 18 de setembre les residències musicals amb el primer dels tres concerts que farà en aquest cicle.

El programa de concert ha mostrat un ferm desig de continuar la seva carrera sense aturar-se en la collita dels èxits de la publicació del seu CD, Gypsy Airs, publicat el novembre del 2015 per Solfa Recordings, i que suposava la realització d’un dels premis rebuts per la flautista l’any 2015, el de l’11è Concurs Internacional de Música de Les Corts (del 30 de maig de 2015), un concurs per a joves intèrprets durant el qual la flautista va tenir com a pianista acompanyant Josep Buforn. Segons Franch, a qui he tingut l’ocasió de poder entrevistar, l’aportació del pianista català va ser decisiva aleshores, i per això ella no va dubtar a demanar-li que també fos ell qui enregistrés amb ella el CD que formava part del premi. El CD el van presentar tots dos al Palau de la Música Catalana el març passat, un esdeveniment al qual vaig tenir el plaer d’assistir, i el mes de maig, al Carnegie Hall de Nova York.

Així doncs, ells dos porten ja un cert recorregut treballant plegats, més d’un any, i aquest és un dels punts forts a priori de les seves actuacions: saps que no assistiràs a un concert de solista acompanyat, sinó a un veritable concert de dos intèrprets que s’ho passen bé treballant plegats. Em confesso un admirador de la forma de treballar de Josep Buforn en els acompanyaments, una activitat que requereix molta entrega i molta renúncia, però que quan ambdues coses es fan en un alt nivell, com en el seu cas, mereixen no només els aplaudiments sinó la valoració entusiasta del crític, i no solament perquè el pianista sàpiga crear l’atmosfera que espera el solista, sinó perquè també interpreta i aporta la seva visió de les partitures. En el meu record queda la seva gran aportació a la Petite Messe Solennelle de G. Rossini al Palau de la Música Catalana, l’1 de desembre de 2015, un concert de Cicle Coral de l’Orfeó Català, amb el qual, sota la direcció de Josep Vila i Casañas, es va homenatjar Enric Álvarez, un home molt estimat de la institució, traspassat el gener del 2015. Vila i Casañas va deixar marge al pianista per a treballar la partitura pianística de la Messe amb criteris personals, i el resultat va ser veritablement fantàstic, per a mi una interpretació de referència.

El diumenge passat Elisabet Franch va voler fer un pas endavant i deixar enrere el seu CD d’èxit. Al programa del concert només, la primera peça, la Chanson Gitane de Manuel Infante, era un cert punt d’enllaç, una picada d’ull, tot i que aquest títol no apareix al CD. El programa d’aquesta primera residència contenia obres de Manuel Infante, de Jules Mouquet (La Flûte de Pan), de John Rutter (Suite Antique), de Carl Reinecke (Sonata “Undine”), de Giulio Briccaildi (Fantasia sobre Il Trovatore de Verdi) i de Theobald Böhm (Grand Polonaise, op.16), aquesta darrera una peça de gran dificultat. Un programa no només trencador respecte als darrers concerts de la flautista, sinó que a més incorporava dues primeres interpretacions seves en públic, les obres de Jules Mouquet (1867-1946) i de Theobald Böhm (1794-1891), i la represa d’una obra que feia ja 9 anys que havia interpretat, la de Carl Reinecke (1824-1910).

Des del meu punt de vista el programa va ser un encert, i va oferir atractiu per a un públic que no sempre sap a què s’enfronta en concerts amb instruments solistes i amb noms de compositors poc coneguts fora dels ambients dels músics. Ben equilibrat, amb agilitats i lirisme, les obres van ser molt bé acollides pel públic, el qual a la segona part del concert, potser la part més brillant en lluïment de la flautista, va acabar per ovacionar amplament, i merescudament, els intèrprets. Una propina i un bis van perllongar, per fortuna, una mica més el concert. La propina, poc convencional, com va dir Elisabet Franch, va ser Pie-in-the-face polka de la pel·lícula La gran carrera del segle (The great race), amb música del genial Henry Mancini, una peça, que per cert, va enregistrar James Galway, el gran flautista, professor de classes magistrals a les quals ha assistit Elisabet Franch. El bis va ser el segon número, l’Obstinato, de la Suite Antique de John Rutter.

La meva valoració tècnica, encara que no sóc jo especialista en flauta, és ben positiva, si bé reconec petites errades de respiració o fiato, que podrien tenir el seu origen en la característica de la sala de La Pedrera, certament un xic seca pel que fa a la sonoritat, i que obliga el flautista a fer servir una pressió una mica més elevada del normal per a no ser aclaparat per la sonoritat del piano. Vaig trobar encertat que el piano estigués obert només al mínim possible, i encara amb això es notava lleugerament desequilibrat el conjunt. Potser una posició més avançada, però poc natural, de la flautista hauria compensat aquest efecte. He de dir, de totes maneres, que la flauta era ben audible a tota la sala. Em consta que Elisabet Franch n’és ben conscient, d’aquestes petites errades, sé que ella és molt crítica amb si mateixa, com ens ho va demostrar a la presentació del CD al Palau de la Música, quan ens va dir que «quan jo l’escolto em fa una mica de vergonya sentir algunes errades». He escoltat molts cops el CD i encara no hi he trobat les errades!

Elisabet Franch a la Pedrera | Foto: La Pedrera

Elisabet Franch a la Pedrera | Foto: La Pedrera

El que sí que vaig trobar és la seva impressionant tècnica, capaç de fer-nos sentir que tocava dos instruments en la Fantasia sobre Il Trovatore, un per a les agilitats i un altre per la melodia, de tal manera que la melodia en comptes de veure’s tallada per les agilitats continuava sonant i enllaçant-se perfectament amb la continuació melòdica. Tot un efecte piano, en un instrument que no té el pedal de sustentació del so. I és clar, també la seva gran musicalitat, sense la qual la tècnica no seria més que una habilitat particular, però no pas art, i Franch és una gran artista.

I de La Pedrera Franch marxa ara cap a la Xina, a formar part d’una gran aventura, la de la creació de l’Orquestra Simfònica Suzhou, que farà el seu concert de presentació el 31 de desembre sota la direcció de Xen Xieiang i amb l’extraordinària violinista Anne-Sophie Mutter. Es presentaran, entre altres obres, la Fantasia sobre Carmen de Pablo Sarasate, una obra que en versió flauta coneix molt bé Elisabet Franch, i que forma part del seu CD Gypsy Airs. De La Pedrera a Suzhou, per a retrobar-s’hi.

I encara més, perquè aquest 20 de setembre hem conegut una notícia d’últim minut: Elisabet Franch acaba de guanyar el prestigiós Akademia Music Award for Best Classical Album September 2016, per Gypsy Airs, un premi que pot donar un nou impuls a la seva carrera com a solista internacional. Enhorabona!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Un plaer llegir aquest article. Molt d’acord a: ” un veritable concert de dos intèrprets “, “ovacionar amplament, i merescudament, els intèrprets”. Saps posar paraules adients, a sensacions i moments que vaig sentir i veure el diumenge a la tarda.

    • Ramón Juan, moltes gràcies per les teves amables paraules, és un plaer el poder rebre opinions tan favorables! Salutacions cordials.