Elena Ferrante 3.0

La Campana Editorial ha publicat el tercer volum de la saga de L’amiga genial, que continua narrant la història d’amistat entre la Lenù i la Lila en el context dels canvis i les revolucions socials de finals dels anys seixanta. Una fuig, l’altra es queda, traduït per Marta Hernández Pibernat, agafa el relleu d’Història del nou cognom i ens torna a situar en aquest intens estira-i arronsa entre dues noies que ja han deixat de ser-ho, però que continuen lligades l’una amb l’altra irremeiablement.

Amb una franquesa narrativa que ja ens és familiar, la Lenù continua engrossint la crònica de les seves vicissituds des que era la nena que va créixer en un barri marginal de Nàpols. Ara, després d’unes quantes dècades, ha publicat un llibre, ha pogut conèixer el món culte i benestant de la cultura i està a punt de casar-se. La Lila, en canvi, segueix vivint al barri, separada i amb un fill petit, treballant en una fàbrica en uns condicions molt dures.

Però entre elles tot continua igual: la dependència i el rebuig; l’enveja i la tendresa; l’ambivalència i la contradicció. El seu lligam, malgrat la distància, el recel o la disparitat entre les seves vides, és indestructible, i la novel·la deixaria de tenir sentit si mai es trenqués. La trama discorre sempre a través de la influència i l’atracció que hi ha entre elles, a partir de les quals Ferrante desgrana tot un ventall de temàtiques que es mouen entre els conflictes personals, la quotidianitat més –aparentment– anodina i els esdeveniments sociopolítics que van marcar el començament dels anys setanta.

Sostenir l’artefacte narratiu, dilatar l’esprint

La incertesa i la frustració ocupen una part important a la vida de la Lenù, d’esperit inquiet i insatisfet, amb vocació per l’esforç de fer-se valer i amb aquella espurna d’il·lusió per omplir (per complir) una existència plena, idíl·lica, que sovint s’embardissa entre el candor o s’entrebanca amb l’escepticisme. A l’altra banda, fent de complement, de suport o d’escut, la Lila. De fons, el paisatge inesborrable del seu barri, que no desapareix, que no pot deixar enrere. A l’horitzó, la vida ordenada i refinada d’una dona casada. I de tant en tant, com una ovella extraviada, les aparicions d’en Nino, el rebel intel·lectual de la discòrdia de qui es van enamorar ella i la Lila.

Segurament, la gran virtut de Ferrante és la capacitat que té de sostenir tot l’artefacte narratiu amb la intriga continuada de saber què passarà. Dic virtut perquè no és senzill aconseguir-ho després de tantes pàgines, la qual cosa confirma el mèrit de la seva prosa, legitimadora d’una versemblança que va de dins cap enfora, ço és, de les reflexions cristal·lines –despullades de filigranes– de la Lenù fins a la recreació dels diàlegs i l’atmosfera situacional. Ferrante transforma la velocitat punta de la narració, allò que ens magnetitza, en una força constant que rarament decau. Fent un símil ciclista, podríem dir que aconsegueix dilatar l’esprint –encara que faci pujada.

Que no se sorprengui cap lector si, arribats a aquest punt, hom aprofita l’avinentesa per afegir Una fuig, l’altra es queda a la llista de lectures recomanades per aquest estiu, perquè la literatura d’Elena Ferrante també pot ser un esbargiment més o menys momentani per combatre la calor.