El violent gust de Loop

1.06.2012

The Wake

 

Les obres d’art volen anul·lar-se les unes a les altres. Cadascuna reclama per a ella la pretensió de ser veritat per sobre de les demés. La idea no és meva, sinó d’Adorno. De gustibus est disputandur. Segurament en aquesta silenciosa batalla té el seu íntim sentit la disposició de les galeries que participen a la desena edició de la fira de videoart Loop, distribuïdes per totes les habitacions de la planta zero de l’Hotel Catalonia Ramblas, en ple carrer Pelai de Barcelona. Així les seves obres dormen separades, aïllades entre elles a cada cambra per no ferir-se. A més, el comú denominador d’algunes en concret aposta per la tensió i la cruesa, a diferència de la resta, no tan explícites o punyents. I això fa que mereixin una atenció especial.

De l’habitació 44 a la 49 trobem Uncontainable, una selecció de cinc galeries amb Paula Alzugaray de curadora, basada en la manera amb què la violència urbana ha crescut fins a esdevenir leitmotiv a São Paulo i Mèxic. Por qué corren esas putas, deTeresa Margolles (presentada per la galeria Mor Charpentier), ens ofereix una cantonada nocturna de Ciudad Juárez després de succeir, el mateix dia, un important succés criminal. Tota l’estona busquem un signe d’horror que testimoniï els fets, en cada llum de cotxe que arriba, en cada moviment brusc de les figures. La violència és tan sols suggerida, un control sincronitzat del patiment sense que arribi a consumar-se cap tragèdia.

 

Morte subita, Joao Castilho

 

També destaquen en aquesta contundent exhibició Morte Subita de João Castilho (Zipper), i Calar, de Leandro Lima i Gisela Motta (Vermelho). A la primera, un mosaic de nou pantalles ensenya a mode de coreografia nou segrestos amb arma de foc. Dens, gairebé sinistre, el tret final de tots els delinqüents és del més interessant -i torbador- de la fira. Mentrestant, Akio Aoki, el galerista de Vermelho, ens revela la particular lògica de la seva obra bicanal, en què la parella de creadors apareix gravada amb una càmera termogràfica, fent veure que s’ataquen amb gestos que no fan mal. “Els demés artistes mostren la violència dels altres. Aquests dos mostren la seva”, indica sàviament Aoki.

La fragmentació de la pantalla i l’ús de més d’un canal és una altra de les característiques que predomina a Loop ’12. Octopus, de Yoshu Okón (Baró Galeria), també opta per dos pantalles on es projecten seqüències alternades, així com A short film about the war, de Thompson & Craighead (Carrol/Fletcher), on es passen per un canal imatges sobre diversos conflictes mentre a l’altre, a part, se’ns informa de les localitzacions i les adreces web on obtenir aquestes captures. Algunes obres van més enllà de la sincronitzció i són díptics, amb diferents monitors i projeccions, com Installation Videorhizon de Marcellvs L. (Carlier Gebauer) o l’oníric The silent among us / The wake de Dana Levy (Braverman Gallery).

Aquesta tendència trenca files junt amb Peter Greenaway, un dels noms més cèlebres de la fira que en la roda de premsa de dijous explicà el motiu del seu pas al videoart: “El cinema és mort. Vivim en l’època de la fragmentació i cal un cinema no narratiu, amb moltes pantalles. Representar la multiplicitat en una sola pantalla és absurd. El videoart pot acabar amb l’esclavitud de la narrativa”. I el cineasta gal·lès compleix. La seva aportació, 40000 years in 4 minutes (N2) es basa en una animació 3D de cinc visions simultànies sobre el destí glacial dels oceans. Val a dir, si se’m permet, que per molt polèmic i avantguardista que s’hagi mostrat l’autor, la seva obra és francament decebedora. Tot i això, assenyala una altra tendència comú a Loop: el disseny per ordinador.

Perquè les animacions digitals són també un part important de la fira. Cuculí de Daniel Jacobi (Toni Tàpies), n’és un bon exemple. També ho són el deliri psicodèlic de Michael Joaquin Grey, So What (Senda), o el mar trasbalsat de Gary Hill a Isolation Tank (DNA Berlin). Si oblidem els marcs comuns, altres obres recomanables, i candidates al premi que atorga la fira, són l’inquietant i fosc Inertia, de Carlos Irijalba (Sherin Nassar); el senzill però magnífic Free Movement de Nir Evron (Chelouche Gallery), on els moviments freds, homogenis i limitats de la càmera són un reflex de la manca de moviments del poble palestí; o el de sobres conegut Sea of tranquility, de Hans Op de Beeck (Ron Mandos),  l’únic minifilm que segueix aquella estructura narrativa denunciada per Greenaway.

La coordinadora de la fira anuncià en la jornada per a professionals, que no hi havia cap tendència a destacar pel que fa a continguts, cap mínim denominador comú que s’alcés sobre -o contra- la resta. “D’aquí ve l’excel·lència i la qualitat d’aquesta edició de Loop, en l’eclecticisme” remarcava. És fals. Com hem vist, sí que hi ha continguts comuns. A més, la qualitat d’aquest any ve donada, com no es cansava de repetir Carlos Duran, un dels directors de la fira, pel rigorós criteri de selecció dels galeristes, molts d’ells acabats d’arribar d’Art Basel Hong Kong. Ara fins i tot s’especifiquen les obres a exposar.

I també és fals perquè l’eclecticisme feliç mai és signe de cap qualitat. L’ideal d’un panteó de l’excel·lència en videoart -i en qualsevol llenguatge artístic- que reculli els millors títols sense que uns disparin contra els altres, la violència expressiva contra el formalisme, o la dispersió de Greenaway contra la narració d’Op de Beeck… és en tot moment una ficció de la cultura neutralitzada. Acosteu-vos a les habitacions de l’hotel de Pelai 28, i quan hi sigueu a dins, veureu les ganes que teniu de tancar-ne les portes.

Blog de Jordi Vernis: Quaderns fràgils   Twitter: @quadernsf

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Està bé que s’hagi fet una tria apart sobre art violent. La violència mereix un lloc privilegiat en el l’escena artística actual. Un art amable amb el públic no té sentit en ple 2012, i menys en el vídeo, que a vegades despista amb tanta llumeta…