El vertigen d’Irena Besikova

15.10.2013

Agafeu-vos fort, perquè Al vertigen desprèn tanta embranzida que no hi ha qui l’aturi. Núria Perpinyà ha fet néixer una obra sensacional tant pel contingut com per la forma, en què tots els elements narratius s’enllacen sense biaixos i bressolen una història d’amor romàntic monopolitzada per les obsessions. Lluny dels estereotips ensucrats, Al vertigen s’instal·la en la vessant més obscura del romanticisme i deixa constància de les fissures a l’hora d’estimar algú hipnotitzat per la muntanya.

 

Núria Perpinyà llegint | Foto Manu Bausc

 

La Irena Besikova no deixa indiferent. La força, tant física com emocional, que emana aquesta guia del massís dels Tammarians sacseja tots aquells que l’envolten des que trepitja per primera vegada el refugi Quesler. Embolicada d’una aura misteriosa, la Besikova puja i baixa cims perseguint el silenci de les roques i l’adrenalina de l’escalada, mentre a la vall l’espera un arquitecte enlluernat per la seva presència.

La passió d’ella per aferrar-se a la natura inabastable i coronar pics cada vegada més abruptes xoca amb la necessitat d’ell per fer vida al seu costat, en un remolí ferotge de deliris i addiccions. Aquest amor contradictori s’observa a través dels ulls d’un guarda de Quesler, també encegat per la Besikova tot i ser massa covard per fer un pas endavant. L’impacte catastròfic de la mort, la brillant evolució d’un triomfador que ho abandona tot i la paradoxa constant d’un entorn idíl·lic però alhora criminal xuclen el lector en una novel·la devastadora.

Escrit amb elegància, Perpinyà demostra que domina cada pam del llenguatge i sap jugar-hi amb destresa sense perdre els matisos de les paraules. La dimensió formal de l’obra està farcida de símils i analogies amb la muntanya que, juntament amb un feix d’epístoles críptiques i impulsives, defineixen les particularitats estilístiques de l’autora. Tot plegat, configura un relat sense esquerdes ideal per deixar-se anar i llançar-se al vertigen.