El torn de Prudenci Bertrana

Ramon Mas lamenta que les novel·les de Prudenci Bertrana estiguin descatalogades i siguin gairebé introbables, fins i tot en llibreries de vell. La reivindicació de Mas ve acompanyada d'una bona notícia: Edicions de la Ela geminada ha recuperat 'Violeta' de Prudenci Bertrana.

Els amics i coneguts que han hagut de suportar els meus al·legats febrils en favor de l’obra de Prudenci Bertrana es conten per dotzenes. Desgraciadament en el noranta-cinc per cent dels casos les víctimes l’havien llegit molt vagament, o senzillament no en tenien una opinió formada, de manera que em veia atrapat pel meu propi parany quixotesc, defensant un territori que ningú tenia pensat trepitjar, i encara menys atacar.

D’uns anys ençà he vist com es feia justícia a diversos escriptors oblidats de la seva generació, ja fos per un valor literari innegable o per una excentricitat que, vista des de la condescendència acumulada al llarg d’un segle, resulta simpàtica. Tanmateix el torn de Bertrana no acabava d’arribar mai més, i això m’exasperava; tenia la sensació que s’estava restaurant una casa sense haver-ne refet els fonaments.

Llavors, en tertúlies de bar improvisades, m’he enfilat per les parets escoltant com s’enaltien les reedicions d’autors “maleïts” que no li arribaven ni a la sola de les sabates, mentre la pràctica totalitat de l’obra de Bertrana continuava condemnada a les llibreries de vell. I armat amb la desproporció de l’entusiasta, m’he enrocat en la meva obstinació Bertranesca i m’he quedat afònic de tant repetir que  El desig de pecar és una obra mestra comparable a Dostoyevski, que La lloca de la viuda conté alguns relats que ja voldria per ell el senyor Maupassant, o que l’Impenitent és una de les obres més viscerals i honestes que s’han escrit en la nostra llengua. I encara així, esgargamellant-m’hi i tot, el màxim que he aconseguit esgarrapar als meus interlocutors han estat els records d’una lectura escolar de Josafat, oles referències despectives a un premi literari que no es mereix el nom que porta.

I de cop i volta, quan ja tinc assumit que la meva devoció per Prudenci Bertrana és un anacronisme que mai no serà guarit, entro a la llibreria Taïfa i em trobo sobre la taula de novetats una novel·la amb el seu nom a la coberta. Pel títol, Violeta, sé que no està inclosa a les obres completes que va publicar Selecta el 1965. Me’l compro sense llegir la solapa ni la contra i surto pitant cap a casa, amb el cor encabritat i la boca seca.

Me’l llegeixo d’una alenada, amb delit, i certifico que és una obra inèdita, la primera que va escriure, amb el seu estil encara a mig formar però amarada del sentimentalisme malenconiós, entre tràgic i bucòlic, que desprenen els millors textos d’aquella etapa, com Nàufrags o Crisàlides. També s’hi entreveu la pulcritud narrativa i la precisió lingüística que impregnaran la seva prosa posterior, i que Josep Pla prendrà com a model.

A banda, Violeta toca un dels temes cabdals de l’autor: el de l’individu d’innocència salvatge i apassionament pur que acaba asfixiat per l’egoisme i la doble moral que l’envolta. De fet es podria considerar que tota l’obra de Bertrana està travessada per algun tipus de contraposició entre naturalesa i civilització, o entre contemplació i pragmatisme. L’exemple paradigmàtic seria el de l’hereu rural amb ànima de poeta que gaudeix de la bellesa del seu propi bosc, i que és estafat pel masover que en els arbres només hi veu els diners que traurà del carbó, el suro, o el que toqui. Aquest xoc, que en els seus inicis literaris es percebia com una insinuació, s’acabaria convertint en una escopinada contra el progrés quan a L’Impenitent, la que seria la seva darrera novel·la, llançava reflexions sardòniques com la que segueix: La sociabilitat dels tords, de les orenetes, dels estornells i dels ànecs salvatges, si bé potser més noble, més pura i més romàntica que la dels racionals, era, en canvi, menys eficaç i productiva. Solament els homes havien pogut aconseguir, agrupant-se a milions, convertir la femta en una mina d’or.

Com acostuma a passar amb els escriptors honestos, per Prudenci Bertrana l’evolució literària i la vital van plegades. Només cal llegir la seva obra magna, la trilogia Entre la terra i els núvols, formada per les novel·les L’hereu, El vagabund i l’esmentada L’Impenitent, perquè això ens cremi les retines. Aquí hi trobem a Bertrana en primera persona, a cor obert i amb el pols narratiu en el punt àlgid de la seva carrera. Es tracta d’una autobiografia ficcionada protagonitzada perInnocenci Aspriu: un home dividit entre la innocència idealista dels seus orígens bosquetans i l’aspror acumulada per anys de desenganys i frustracions personals.

La d’Innocenci Aspriu, com la de Prudenci Bertrana, és la història d’aquell propietari rural de Tordera a qui la seva bona fe en els homes va fer perdre-ho tot, i que es va veure abocat a vagabundejar per la ciutat de Girona, intentant guanyar-se la vida com a pintor de segona fila. I finalment, després d’haver canviat la vocació de pintor per la d’escriptor i d’haver aconseguit un mínim reconeixement, va acceptar una feina mal pagada com a director de revistes satíriques a Barcelona, la ciutat que el faria sentir un desterrat, i on viuria enfonsat en la pobresa i la desgràcia familiar.

A banda de particularitats biogràfiques i temàtiques, a banda d’injustícies històriques i obcecacions lectores, Prudenci Bertrana es mereixia estar reeditat per la riquesa excepcional del seu llenguatge, fruit del contacte amb la terra i la gent que l’habita, i només comparable a l’obra de Joaquim Ruyra. Però també per la frescor del seu narrar, molt més dinàmic i visual que el de la majoria dels seus contemporanis; o per la vivesa de les seves descripcions, capaces de crear atmosferes per on els sentits es passegen amb delit; o per infinitat de qualitats més que només podreu confirmar si el llegiu.

Per tot això celebro com a lector (i admiro com a editor) la tasca que s’ha proposat emprendre edicions de la ela geminada. L’editorial gironina reeditarà, amb la mateixa cura que caracteritza totes les seves publicacions, les nou novel·les del mestre Bertrana. Espero que això serveixi perquè d’una vegada per totes se’l tregui de l’ostracisme on un desinterès inexplicable l’havia col·locat ja en vida, perquè una literatura com la nostra no es pot permetre ignorar talents tan descomunals.

Ramon Mas és autor de Crònica d’un delicte menor (L’Albí, 2012) i editor a Males Herbes.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació