El surrealisme va néixer a Mallorca

30.12.2013

Els mallorquins, amb segons quines coses, som ben especials. Potser fins i tot més que els catalans! Ens costa, sovint, escoltar música en la nostra llengua, ens costa encara més que ens agradi i encara és més complicat que, després de tot, creguem que aquesta música ens representa i, com diem nosaltres, que “pot anar pel món”. Aquest fenòmen es dóna molt poques vegades i el que ha passat amb Antònia Font aquests darrers anys n’és un fantàstic exemple, la flor que no fa estiu però que ens fa sentir de puta mare d’ençà que ho és, i que ens crea la il·lusió, per una estona, que tot el que ens envolta és, que en diríem, normal. Qui té fam, diuen, somia truites, però això no és ni la meitat del que el grup ens ha fet somiar. Ni de prop fer-hi!

 

Antònia Font en un dels tres concerts de comiat al Teatre Principal de Palma | Foto David Morlà

 

Tots els que vàrem poder ser a un dels concerts de comiat d’Antònia Font -que sense cap mena de dubte ens quedaran gravats a la memòria, amb el segell de “jo hi vaig ser” ben imprès al nostre teixit emocional-, vàrem presenciar els passats dies 26, 27 i 28 de desembre un espectacle d’irrepetible genialitat. Davant una escenografia més aviat senzilla, just amb els components del grup i els seus instruments, un fons de focus -asteroides, bellumes, coets, naus espacials?- i poca cosa més, vàrem assistir a una desfilada transgressora, transcendent, transgènica, transsexual, transiberiana i transfiguradora de mites i personatges provinents de les millors cançons del grup: vàrem poder saludar els alpinistes-samurais en el seu pas pel Teatre Principal de Palma, n’Armando Rampas, que es va deixar caure al darrer moment entre vol i vol i hostessa i hostessa, els canaris sedentaris, mussols, lleones, koales, koals, robots, mecanismes, màquines i invents de tota mena, avions, velles, fireres, municipals, el mític astronauta rimador i els seus iogurts de merda seca, l’inspector de sanitat o, fins i tot, el mateix Santa Claus, tan apropiat en aquestes dates i tan malmenat als balcons, on molts, enlloc de posar-lo discretament enfilat a l’escaleta, el pengen pel coll en un gest irremeiable. En definitiva: un univers que és una festa i una cadena d’esdeveniments, que ens afecten més o menys.

El món que ha bastit Antònia Font amb les seves lletres ha marcat un abans i un després en la nostra llengua i la nostra cultura, fent que s’hagi anat sentint, de cada vegada més, allò de que el surrealisme va néixer a Mallorca. Perquè si bé potser no hi va néixer, hi ha vingut indiscutiblement de vacances, unes vacances llargues, i ha amarat l’esperit creatiu de Joan Miquel Oliver, lletrista del grup i autor d’obres literàries protagonitzades per una immensa cotorra dentada de metall o una pintura capaç de fer-ho tornar tot invisible, entre d’altres.

En definitiva, que si alguna cosa hem d’agrair al grup que ha ostentat durant anys i anys el títol d’el grup mallorquí és el món oníric, tecnològic, futurista i funambulista que han creat amb les seves lletres, amb les seves paraules i amb les combinacions d’aquestes, sovint aparentment gratuïtes, un món que a més han sabut enllaçar a la perfecció amb l’essència de la nostra terra i l’ha remenat, l’ha revisat i l’ha millorat perquè tots en puguéssim gaudir, perquè ens hi sentíssim ben a pler.

Però el millor de tot plegat és que el seu mèrit no es queda aquí: a més de la gran riquesa i vitalitat -trets que no sempre van junts, en aquest aspecte- de les seves lletres, Antònia Font han estat capaços de crear de les millors melodies i harmonitzacions que molts de nosaltres mai haguem pogut sentir. Unes notes de guitarra, teclats, theremins, un baix amb sonoritats de revetla, la força de la bateria o el so de dos aneguets de plàstic groc han estat suficients, sovint, per suggerir tot el que les cançons volien dir i han anat més enllà de les paraules, més enllà del sentit.

 

Pau Debon divendres passat al Teatre Principal de Palma | Foto David Morlà

 

A més de la gran qualitat musical a què ens tenen acostumats Pau Debon, Joan Miquel Oliver, Jaume Manresa, Pere Manel Debon i Joan Roca, el que aquests dies ens han regalat ha estat una mostra més de la seva genialitat. I és que hi ha pocs concerts de comiat que ofereixin el que ens han donat ells: la sensació que aquell era un concert més i que res no s’acabava. Tret d’algunes cançons que han hagut de treure del calaix per fer un autèntic repàs a la seva carrera, com les aclamades “Viure sense tu”, “En s’estiu” o l’himne “S’univers és una festa”, la resta va transcórrer perfectament, com tocava: “iupi, happy, terrasseta”, com dirien ells. L’autèntic regal de comiat d’Antònia Font, idò, ha estat deixar-nos amb aquesta sensació que aviat els tornarem a veure als escenaris. Una sensació que serà mala de deixar enrere i que guardarem, mentre passi el temps, esperant que tot plegat sigui una broma excèntrica i de les que només els podríem perdonar a ells. Passats els anys i les galàxies, gràcies pel viatge i fins a la propera, Antònia Font.