El Sismògraf és amor

21.04.2017

La gran família garrotxina (Olot som tots) s’ha tornat a trobar a la capital més volcànica de Catalunya. Programadors, artistes, periodistes, espectadors i aficionats ens anem trobant i saludant pels carrers d’Olot amb aquella alegria. Durant quatre dies la capital de la Garrotxa traspua moviment per tots els porus, sua dansa a cada racó. El Sismògraf ja és aquí.

Gestores i programadores per terra i extasiades per Quim Bigas. © Martí Albesa

 

Un espectacle dos en un

Només arribar a Olot vam tenir temps de deixar la maleta a l’hotel i anar de pet a escoltar en Toni Jodar i el seu Explica Dansa / Una conferència ballada. Algunes programadores ja tenien les galtes enceses i la mirada brillant perquè prèviament havien estat fent un taller de moviment amb en Quim Bigas (afortunades elles), i després d’una mica d’espera (la tècnica, sempre la maleïda tècnica), va començar l’espectacle. Aquesta conferència ballada és la segona part de Toni Jodar explica Dansa Moderna i Contemporània, que com molt bé el seu títol indica, explicava el pas de la modernitat a la contemporaneïtat: aquí la primera peça esdevé un resum vertiginós a l’inici d’aquesta, un viatge de menys de cinc minuts que ens fa veure i entendre de quina manera es va passar del tutú i les puntes a Pina Bausch, passant per Isadora Duncan, Marta Graham, Merce Cunningham i tota la pesca. L’espectacle es centra en les tendències actuals de la dansa contemporània, intentant respondre a la pregunta I després de Pina, què?

L’element visual i videogràfic acompanya Jodar en les seves explicacions, necessari quan parla d’arts plàstiques o per exemplificar el tipus de moviment de La Veronal, innecessari quan no aporta res de nou a allò que s’explica (allò que es coneix com la síndrome Power Point). Toni Jodar parla de les tendències actuals dividint-les en quatre categories (performativitat, nuesa, hibridació i revisions) i posant exemples de cadascuna d’elles, i acaba convertint la conferència en una mena de repàs a la seva carrera, quasi un autohomenatge, on comenta les peces que va realitzar com a ballarí amb Cesc Gelabert, Carles Santos o Àngels Margarit. La idea és molt bona, el format funciona i les possibilitats d’aquesta conferència ballada són infinites, ja que es pot programar des de a escoles fins a residències d’avis. El que passa és que aquest és un d’aquells espectacles que es bifurca en dos, i que podria perfectament parir un spin off: Toni Jodar balla la seva vida. Diferenciant bé l’espectacle mare del seu fill, acabo de regalar un nou (i tercer) espectacle a la companyia. De res.

 

 

Patates d’Olot i Viquipèdia

Vam dinar acompanyats de Margarida Troguet (gestora cultural i dona estupenda en general) i altres dansaires il·lustres, on vam parlar del Pla d’impuls de la dansa 2016-2017, que inclou sis accions per incentivar la presència de la dansa a Catalunya (TV3 ja ha anunciat l’estrena del programa Ballar, un d’aquests punts) tot menjant unes patates d’Olot delicioses. A la taula del costat una sèrie de programadors catalans xalaven com nens i començaven a teixir complicitats entre ells, que esperem que es tradueixin en una presència molt més evident de la dansa a les programacions del teatre de tot Catalunya. Troguet ens ho va anunciar i després del cafè vam poder assistir a les explicacions del viquipedista Àlex Hinojo, que juntament amb Ester Bonet són a Olot amb una missió molt concreta.

Durant tots els dies del Sismògraf Hinojo i Bonet s’estaran a l’espai PRO del Casino Olotí introduint a la Viquipèdia continguts d’interès relatius a la dansa contemporània a Catalunya i a les companyies que passaran pel festival. Hinojo, viquiactivista i orador entusiasta, va explicar molt bé la filosofia de la Viquipèdia, el portal “fet per milions de voluntaris en pijama” que ja és la cinquena web més visitada del món que és molt conscient que està inacabada i que, precisament, entén el coneixement com quelcom inacabat. Sense anuncis, sense cookies, “tal i com hauria de ser internet”, la Viquipèdia ja s’ha convertit en un estàndard, “el millor lloc on començar una recerca, el pitjor lloc on acabar-la”. Hinojo insistia en què allò que tots fem (des de periodistes a alumnes a éssers humans en general) és googlejar a algú quan no sabem qui és. El senyor Google s’encarrega que l’entrada de Viquipèdia aparegui sempre a dalt de tot, i destacada a la dreta, en la nostra recerca. Llavors tenim milers de companyies de dansa (i de les arts en viu en general) amb unes webs súper treballades (que no veu ningú), però sense una entrada a la Viquipèdia. I aquí tenim un problema.

L’accés al coneixement que tenim a l’actualitat és hiperfragmentat, i la Viquipèdia, segueix Hinojo, “és com el porno: tothom el mira però ningú ho reconeix”. Tan senzill com crear una entrada d’una frase (“Josep Rius, nascut a tal l’any tal. Ballarí i coreògraf, creador de tal, tal i tal”) que de seguida els viquipedistes del món s’encarregaran d’editar, completar i millorar, és el punt de partida d’un exercici de creació de coneixement que creix de forma exponencial i imparable. La filosofia de la Viquipèdia, vista amb certa reticència per alguns gestors presents a la sala, no consisteix en “definir una cosa” sinó en “col·laborar en definir una cosa”, i la jerarquia de les fonts (si quelcom només és referenciat en un blog no serveix) també va generar força debat. Si quelcom apareix només a Núvol o a Tea-tron no serveix. Si a part d’aquests digitals apareix a altres mitjans (la tirania del paper), llavors sí que serveix.

Cristina Alonso (directora del Centre de Creació El Graner) preguntava sobre la legimitat d’escriure sobre un mateix o de fer-ho sobre una companyia o artista resident a la mateixa institució, i tant Hinojo com Bonet li responien que no s’ha de tenir por a la Viquipèdia, un ens on “no hi ha policia perquè tots som policies” i un entorn molt fàcil, on no es pot trencar res. La wiki necessita editors, necessita millorar-se constantment, i en ser una plataforma que es revisa cada nit (cada nit!) i consultada a tot el món, una bona presència a la Viquipèdia ens assegura una presència al món. Que ja és molt.

 

 

Vols caldo? Dos solos!

Al vespre ens vam dirigir al Teatre Principal, on a l’escenari ens esperaven Laura Aris i Jos Baker, amb dos solos independents i presentats de manera conjunta: Let sleeping dogs lie & Of no fixed abode. Baker, ballarí que ha treballat ni més ni menys que amb Peeping Tom o DV8 Physical Theatre, és a Of no fixed abode (Sense domicili fix) un personatge a mig camí entre el homeles elegant i el campista minimalista, que posseeix un transistor com a únic aliat i que viu en un iglú blanc com del Pol Nord. La peça és un mecanisme perfecte de moviment i so, on l’espai sonor reprodueix i s’explaia en les interferències per a mostrar-nos un ésser amb moltes interferències interiors. Des del Somebody to love de Queen a Anohni, passant per sermons de predicador barat, Baker mou incessantment el transistor per a trobar la freqüència perfecta, per aconseguir fer callar el soroll de fregit d’una vegada per totes. Això li permet, amb humilitat i sense exhibicionisme, mostrar el seu enorme talent en la dansa urbana i la contorsió més fina, intentant evitar els dimonis i transformant-se d’ésser negre a ésser blanc.

El seu solo s’encadena amb el de Laura Aris, prèvia aparició d’un tècnic que prepara l’escenari. I apareix ella. Alta, cabellera rebel i mirada entremaliada, porta un vestit negre del qual s’extreu llargs fils de llana vermella, cridant amb la veu ofegada. Com Björk al videoclip de Cocoon dirigit per Eiko Ishioka, però en el seu cas el fil vermell no surt dels seus pits sinó del vestit negre, essent amb el vermell els colors d’aquest solo. La peça s’aguanta per la força expressiva d’Aris i per les bones idees que amaga (camuflades a sota del linòleum) però una certa acumulació d’elements acaba esgotant, tot i la seva curta durada. El text dit per la performer tampoc ajuda massa, i escenes com la de la guitarra ens posen davant un d’aquells espectacles on veiem de forma molt clara que l’artista no sap com acabar la peça. Sortosament, i aquí torna a entrar en escena Jos Baker, arriba el final i és fantàstic: s’aixeca el teló tallafocs de l’escenari i veiem la platea buida del Teatre Principal, amb Baker assegut de blanc en una de les butaques. Aquest final ens fa oblidar els angoixosos minuts anteriors i sortim del teatre amb un somriure d’orella a orella.

Laura Aris i el seu vestit amb sorpresa a ‘Let sleeping dogs lie’. © Martí Albesa

 

Fred, mantes i èxtasi

Després d’aquest parell de solos ens vam dirigir tots plegats (o si més no una considerable comitiva) cap al Museu de la Garrotxa, on al Pati de l’antic Hospici ens esperaven unes grades i unes mantes de color blau cel (molt proper al verd clar oficial del Sismògraf) per veure Anatomia pública, de Tomeo Vergés X Man Drake. Al programa de mà s’explica que quan l’avi de Vergés va tornar de la guerra, després d’haver-lo donat per mort, es va trobar la seva esposa feliçment casada amb un altre home. Els tres van decidir conviure sota el mateix sostre, en un ménage à trois per força. A partir d’aquesta premissa, Vergés ha creat una peça que és un mecanisme perfecte, un artefacte de moviment i so que reprodueix la imatge congelada o el disc ratllat i el transforma en patrons de moviment. El treball hipnòtic que realitzen els tres performers (Sandrine Maisonneuve, Julien Lacroix i Sébastien Laurent) ens té els cinquanta-cinc minuts que dura a la peça clavats a la butaca, tot i el fred i els inesperats atacs de tos del respectable públic, fascinats pel moviment de VHS en mode pausa d’aquests intèrprets.

La parella es troba a casa seva (escenografia senzilla de teatre d’aficionats), en una escena domèstica que la gestualitat converteix en macabre (el massatge que sembla estrangulament, pel seu excessiu preàmbul) i apareix el tercer personatge, després d’estar obrint la porta durant una bona estona. L’espai sonor és una delícia: una base electrònica, minimal i repetitiva, amb petites variacions, serveix al mateix temps de partitura als ballarins i acaba de fer-nos entrar a tots plegats en un estat de trànsit. El patró de moviments repetits i esgotadors arriba fins als ulls del ballarí, que es mouen de dreta a esquerra a la perfecció durant una bona estona, convertint els intèrprets en quasi autòmates lluitant per trencar les seves regles. La llum dels fluorescents també balla la seva mateixa dansa, i res no és el que sembla en una peça on el temps es destrueix (cop de puny al rellotge) i on les parets tremolen com les pròpies articulacions dels performers.

Un interior domèstic repetitiu i obsessiu a ‘Anatomia pública’. © Martí Albesa

A la sortida del museu, la sensació era unànime: ens va agradar molt. Tothom estava content, des dels programadors i gestors culturals fins als espectadors professionals, passant per la parella d’adolescents del meu costat o les dues parelles d’avis comentadors del darrere. Una gran nit. I un gran començament del Sismògraf. Seguirem informant.