El show de Roger Bernat

16.05.2012

Pendent de votació, de Roger Bernat. Fotos: Blenda.

Roger Bernat ha presentat en el marc del Festival Neo (Noves Escenes Obertes) l’espectacle Pendent de votació. Hem de començar a eliminar termes, sovint denigratoris, com ‘exercici’,  ‘proposta’, ‘projecte’, ‘experiment’, ‘improvisació’ quan ens referim a les obres de Bernat, i parlar senzillament d’obra i d’experiència, perquè el que ens proposa de viure aquí és plenament una experiència teatral.

Pendent de votació projecta la nostra libido electoral en tres estadis progressius. Només entrar a la sala, cada espectador rep de l’acomodador un comandament numerat amb tres botons per votar (sí, no, abstenció). Es tracta d’un comandament semblant al control remot que fem servir per manipular el televisor, un comandament numerat que també serveix per assignar la butaca a cadascú. Un cop assegut a la grada, una mena d’hemicicle a la italiana,  l’espectador comença votant individualment i veu instantàniament projectat en una pantalla el resultat de la votació. Aquest escrutini immediat li permet valorar el pes del seu vot en relació amb els que té al voltant i al costat, i també permet saber si forma part del bloc de la majoria. L’espectador es veu confrontat a preguntes d’ordre social, que l’obliguen a definir-se davant certs valors, i sobretot davant de les tensions que genera en la democràcia una confusió sovint massa fàcil i poc qüestionada entre el que és legal i el que és majoritari, entre el que és minoritari i, tanmateix, legítim. Les preguntes plantejades pel dramaturg són molt intencionades, en certa manera defineixen un marc ideològic, i aquí éstà la gràcia i alhora el risc de l’espectacle. Funciona quan amplia el camp de debat, punxa quan convida al reduccionisme.

Saber quin lloc ocupes entre els co-espectadors et converteix immediatament en un individu observat, i per tant en co-actor de l’espectacle. La co-acció, tal com indica la paraula, suposa que no tens una sobirania pura, ja que el simple fet de ser observat pot modificar el teu comportament i condicionar el teu vot.

 

 

A la segona part de l’espectacle l’organització aparella els votants que tenen més afinitat ideològica. El vot passa a ser compartit entre dues persones. L’aparellament fa que el vot ja no sigui individual sinó pactat amb el company/a. Els que vam ser-hi vam poder comprovar com la parella és un filtre de consensos. Com dins l’aàmbit domèstic la unitat conjugal és, de fet, el primer deformador/uniformador de la sobirania del ciutadà. A la tercera part, el públic reprèn la votació en una mena d’hemicicle dividit en quatre formacions polítiques. Els espectadors, convertits en correligionaris, cedeixen la seva sobirania a la disciplina de partit.

La pregunta clau aquí és: ¿som o no som al show de Roger Bernat? Sí i no. El dramaturg controla la formulació de les preguntes i el tempo del plebiscit, però també introdueix en l’espectacle elements que distorsionen aquest control. Al llarg de la funció, per pròpia designació, voluntaris s’ofereixen per exercir els càrrecs de President, vocals, policies… que ocupen el centre de l’escenari talment com si fossin la mesa d’un parlament. Aquests personatges encarnen la co-acció dels espectadors amb un grau d’agudesa superior. Ells moderen el debat i en certa manera introdueixen una nova violència a la votació, que en la sessió de diumenge passat va degenerar en un qüestionament de les normes establertes pel joc del dramaturg. Cada funció és diferent, perquè respon a una experiència no controlada. Som lluny de La paradoxa del comediant de Diderot.

Al llarg del show de Roger Bernat, comprovem de manera paulatina com la nostra sensació de control sobre els resultats va disminuint a mida que el nostre vot és delegat o queda subsumit en bosses de vot més àmplies.  La nostra libido electoral baixa a mesura que la inèrcia real del nostre vot s’allunya com un zoom de la intenció de vot inicial. Pendent de votació es podria definir com un laboratori democràtic que ens ajuda a descobrir la perversió que s’amaga en la inèrcia del vot. El votant inert cedeix el seu pes, però no la seva força, al cos electoral, que gira com una roda sense ànima ni una direcció volguda.

 

Aquest experiència demoscòpica a petita escala, en la qual cadascú sabrà què s’hi juga, no deixa de ser un espectacle. Un show que ens recorda que la democràcia a gran escala també pateix, per totes les seves esquerdes, les infiltracions de l’espectacularitat.

Al capdavall, quines són les limitacions de Pendent de votació? És probable que les limitacions provinguin més del marc ideològic que dibuixen les preguntes del dramaturg que no pas de la imaginació, sempre sorprenent, de la multitud. L’obra de Roger Bernat parteix d’aquesta humil constatació. A la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat.

Roger Bernat va obrint camí, perfeccionant les seves formulacions i sortint de la marginalitat. Per ara convoca més els convençuts i fans que no pas els que més necessitats estan de la seva co-acció. Pendent de votació és un espectacle que hauria de ser obligatori en tots els MBA i congressos de partits.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris