El revers teatral de la poesia d’Antonina Canyelles

Enguany els Reis d’Orient / ens han portat carbó i ciment. / El carbó, per putes i consentits. / El ciment, per reforçar la torre.

L’enfustat i bufó teatre del Centre Cultural La Farinera del Clot va acollir aquest dissabte el descobriment d’una poeta poc coneguda pel gran públic: la mallorquina Antonina Canyelles. L’obra de Canyelles va pujar a l’escenari de la mà de la companyia La Rabera Eclèctica per ser recitada des d’una interpretació teatral lliure i contundent. El resultat és el muntatge Putes i consentits, una mirada heterogènia sobre l’antologia poètica homònima de l’autora publicada per l’editorial Lapislàtzuli. Cada poema es projectava sobre el públic com un oferiment: clavar-hi els ulls per desxifrar el significat d’una poesia de versos succints però suggerents.

La selecció dels poemes es va dur a terme des de tres òptiques diferents. Per una banda, la de la directora de l’espectacle, Carolina Gilabert, que va descobrir la lírica de Canyelles gràcies a l’elogi que en feia Susanna Sebastià, l’actriu, i, finalment, s’hi afegí Oriol Fuster, l’altre intèrpret. Gilabert compara la revelació de l’obra de la mallorquina amb “un amor a primera vista”, quan Sebastià li va encomanar la direcció. Un cop digerida la poesia, la directora i els dos actors van decidir quins poemes conformarien Putes i consentits juntament amb la mateixa autora, que els va acompanyar, aconsellar i dibuixar el camí durant el procés de creació de la funció.

Si bé la tria no va estar regida per criteris que impedissin obeir els gustos personals –van escollir lliurement “el que més els suggeria i identificava”–; pel que fa al muntatge, la selecció s’ha traslladat més ordenadament de manera que al llarg de l’espectacle es poden distingir diferents parts temàtiques d’acord amb l’obra poètica. Els dos intèrprets representen inicialment els estereotips de Barbie i Ken, en una reflexió sobre els perills i vicis de la societat. Sobre una posada en escena agosarada –escenografia colorista, perruques, música tecno…–, Sebastià i Fuster reciten Canyelles en un diàleg a dos veus que no limita la diversitat. La poesia avança, doncs, per altres passatges perpendiculars. Des del record de la Transició –que considera artificiosa– i el judici que la societat imposa als fills de la Guerra Civil a la relació entre l’empresari i el treballador, que marca les jerarquies i les classes socials.

En la seva teatralització, les composicions de Canyelles respiren riquesa en matisos i metàfores. El missatge és el d’una poesia rabiosa i impertinent que alhora amaga una tendència irònica i juganera. L’autora té publicats cinc poemaris, per tant, encara queden molts versos per representar i despullar davant el públic. Una oportunitat per descobrir-los serà la pròxima funció que La Rabera Eclèctica prepara sobre la poeta, on recolliran més poemes i els duran al límit. El que es va veure dissabte a La Farinera va ser tan sols un tastet en petit format del que la companyia ha descobert amb la poesia commoguda d’Antonia Canyelles.