El professor Bernhardi: una obra feta de “duets”

15.02.2016

El passat dimecres dia 10 es va estrenar, per primer cop a Catalunya, El professor Bernhardi, que es podrà veure a la Sala Gran del TNC fins al 20 de març. Andreu Sotorra la va anar a veure i en fa la seva crítica en aquest article.

Pep Cruz i Lluís Homar a 'El professor Bernhardi' | Foto: ©MAY/ZIRCUS

Pep Cruz i Lluís Homar a ‘El professor Bernhardi’ | Foto: ©MAY/ZIRCUS

Segurament que el dramaturg Arthur Schnitzler (Leopoldstadt, Viena, Àustria, 1862 – Viena, 1931) s’hauria pogut treure de la seva reconeguda ficció —recordem només La ronda— la història del professor Bernhardi, però s’entén més i millor si es té en compte que va créixer en una família de metges, jueva, i si se sap que el seu pare va fundar i dirigir un institut clínic i es va veure qüestionat pel gremi de la medicina, arran del cessament d’un comptable d’origen jueu del mateix institut, acusat de no haver fet prou per posar-se al seu costat i defensar-lo.

Sembla, doncs, que Arthur Schnitzler esponja en certa manera el mal regust en l’àmbit familiar i el cercle d’amistats que devia deixar aquest episodi poc temps abans que el seu pare morís. I ho aprofita per reflectir-hi la situació de la Viena de la primera part de segle XX, capital de la recerca mèdica, i que comença a covar les diferències entre el catolicisme radical i l’antisemitisme que acabaria esclatant vint anys després amb l’eclosió del nazisme.

Arthur Schnitzler va escriure una obra de cinc hores que la dramatúrgia de Lluïsa Cunillé ha reduït en allò més essencial a dues hores i mitja (hi ha un entreacte de 20 minuts). L’ha reduïda tant que, reflex també de l’època, tots els personatges que hi apareixen són homes, doctors, un polític i un mossèn, i només ha perdonat la vida a una infermera, l’únic personatge femení, perquè el seu paper és essencial en el desenllaç de la trama.

El professor Bernhardi que ha dirigit Xavier Albertí amb pols germànic i rigorós, amb una pulcritud mil·limètrica, apostant per una obra que podria ser considerada antiteatral, atenent els corrents d’aquest moment, i que no s’havia fet mai aquí, torna a evidenciar el que es pot aconseguir quan es reuneix sobre l’escenari un planter indiscutible d’intèrprets que encapçala Lluís Homar, com a protagonista, i que reforcen tots i cadascun dels altres intèrprets, tot i que, per exigències de guió, destaquen les escenes en què el professor Bernhardi manté més un tête-à-tête amb altres personatges com el doctor Ebenwald (Joel Joan) o el professor i doctor Flint, ara ministre de Culte i Educació (Manel Barceló).

El professor Bernhardi és una obra que es podria qualificar dramatúrgicament feta de «duets». En cadascun d’aquests «duets» es va configurant la personalitat de Bernhardi, la seva dignitat, el seu rigor professional i el seu orgull com a director de l’Institut Mèdic que ell i dos o tres més dels seus col·legues més fidels van fundar deu anys enrere.

Però un fet tan anecdòtic i senzill com inesperat altera la vida de l’Institut quan el mossèn avisat per la infermera es presenta a l’hospital per donar l’extremunció a una jove que viu les últimes hores després d’una intervenció d’avortament i el professor Bernhardi li prohibeix que entri a l’habitació perquè la pacient viu un estat eufòric d’esperança lluny de pensar en la mort. A partir d’aquí, El professor Bernhardi planteja el dilema entre l’ètica professional, la ciència, la religió i les últimes voluntats de l’ésser humà.

Si l’obra transcorregués avui, el debat seria segurament el de l’eutanàsia o el de l’aplicació fins a les últimes conseqüències del testament vital signat prèviament pel pacient, vigent voluntàriament a Catalunya, però sotmès sempre a un consell ètic i professional d’aprovació. Si bé, la posada en escena de Xavier Albertí no evita l’anacronisme d’equipar els doctors amb ordinador i telèfon mòbil i vestuari contemporani, el fet és que allò que s’hi discuteix —malgrat la seva intemporalitat universal— se centra, sobretot, en el moment històric vienès just abans de la Gran Guerra. De la mateixa manera que el 1912, Arthur Schnitzler no va poder estrenar l’obra a Àustria perquè li va ser censurada pel seu contingut i va haver d’esperar uns mesos perquè s’hi atrevissin a Berlín, no hi ha dubte que, posada al dia i parlant de temes actuals, tampoc no deixaria de crear controvèrsia en la societat actual.

Lluís Homar, interpretant el professor Bernhardi al Teatre Nacional | Foto: ©MAY/ZIRCUS

Lluís Homar, interpretant el professor Bernhardi al Teatre Nacional | Foto: ©MAY/ZIRCUS

Els espectadors aviat s’adonaran que es troben davant d’una obra de calibre major que té el do de combinar amb saviesa la reflexió profunda amb la capacitat de l’atractiu teatral accessible a un públic general. Ja he esmentat les escenes de «duet» com les més destacables de la trama on Lluís Homar i el seu professor Bernhardi practica l’exercici de l’ascensió, la davallada i la fugida endavant —amb la dignitat guanyada— en un efecte escenogràfic final simbolista que dóna sentit a l’estructura blanca —per no oblidar que es tracta d’un centre mèdic— i vidriada —potser per marcar simbòlicament la fragil frontera entre l’ètica i la ideologia imperant—, i que escurça estratègicament la profunditat natural de l’escenari de la Sala Gran del TNC per acostar als espectadors un discurs textualment enriquidor i amb pessigades iròniques d’alta volada que no es pot permetre el luxe de quedar entès a mitges.

Lluís Homar hi signa una altra de les seves brillants interpretacions quan encara es recorda a la mateixa Sala Gran el seu paper protagonista de l’obra L’art de la comèdia, d’Eduardo de Filippo. Manel Barceló passa del silenci i el gest de l’avi amb alzheimer de l’obra Vilafranca, vista al Teatre Lliure, a la contradicció d’ara entre el vell amic de joventut de Bernhardi i el nostàlgic professor i doctor convertit temporalment en polític de cultura, amb dues intervencions, dos «duets» intensos, que perfilen el balanceig del seu personatge.

Joel Joan s’envola i fa envolar el seu personatge del professor Ebenwald que aspira al preu que sigui a ocupar la plaça de director de Bernhardi i l’aconsegueix ni que calgui apuntar-se al corrent ideològic a l’alça contra els jueus. Pep Cruz és la cara oposada de l’oportunista i hi remarca el paper del doctor Cyprian, bonhomiós, bon jan i fidel a Bernhardi. Albert Pérez s’erigeix en el doctor Löwenstein, el més epidèrmic a favor de la defensa de Bernhardi. I encara hi ha Joan Negrié, el doctor Filitz, ofès per un presumpte mal tracte que ha patit la seva dona; Roger Casamajor, doctor Scheimann, amb una visible ferida a la galta dreta inclosa, exmilitar i antisemita.

Joel Joan, a 'El professor Bernhardi' | Foto: ©MAY/ZIRCUS

Joel Joan, a ‘El professor Bernhardi’ | Foto: ©MAY/ZIRCUS

Jordi Andújar apareix ja a la segona part com a conseller del ministre, doctor Winkie, i té també el seu particular «duet» amb el professor Bernhardi; de la mateixa manera que també el té Albert Prat, en el paper del mossèn Franz Reder, que ha desencadenat tot el conflicte; i encara queda Oriol Genís, aquí Dr. Goldenthal, com a advocat defensor de Bernhardi en el procés que acaba patint el professor; Rubèn de Eguía, doctor i fill de Bernhardi; i Jacob Torres, el periodista Kulka, amb una escena fugaç, que ofereix a Bernhardi l’ajut del seu diari i que Bernhardi rebutja perquè no vol ser ostatge de cap ideologia.

Un crit a la independència personal que fa la impressió que Arthur Schnitzler posa en la veu, cos i ànima del protagonista d’El professor Bernhardi però que, tenint en compte la controvertida relació que mantenia amb la societat vienesa de l’època, es fa també seu.

«El professor Bernhardi», d’Arthur Schnitzler. Traducció de Feliu Formosa. Adaptació de Lluïsa Cunillé. Intèrprets: Lluís Homar, Joel Joan, Pep Cruz, Joan Negrié, Albert Pérez, Roger Casamajor, Rubèn de Eguía, Guillem Gefaell, Sílvia Ricart, Manel Barceló, Jordi Andújar, Albert Prat, Oriol Genís, Jacob Torres. Escenografia: Lluc Castells i Jose Novoa. Ajudant escenografia: Marc Salicrú. Construcció escenografia: Pascualín, Pro-escena, Cristaleria Bonanova i equip tècnic del TNC. Vestuari: María Araujo. Ajudanta vestuari: Marian García. Realització vestuari: I.T. Il·luminació: Ignasi Camprodon. So: Jordi Bonet. Música original: Xavier Albertí. Caracterització: Toni Santos. Professor en pràctiques d’investigació: Òscar Vilarroya. Alumne en pràctiques comunicació audiovisual: Al Sarcoli. Alumne en pràctiques direcció i dramatúrgia: Joan Solé. Ajudant direcció: Albert Arribas. Direcció: Xavier Albertí. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 11 febrer 2016.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Ahir vaig assistir al Teatre Nacional de Catalunya per veure l’obra El Professor Bernhardi d’Arthur Schnitzler. Em va semblar fantàstica, tan per el contingut, que no et deixa indiferent, com per la bona interpretació de tots els seus actors. Remarcan especialment el gran paper d’en Lluís Homar i d’en Joel Joan. Moltes felicitats doncs a tots els protagonistes!! i gràcies per la bona estona que em vareu fer passar.