El primer paisatge d’Isidre Grau

10.02.2017

És ben segur que tota aposta arrela en uns orígens, en una forma de percebre la realitat, escriu Isidre Grau (Sabadell, 1945) al conjunt de relats que componen Primer paisatge (Editorial Gregal).

El carrer Sant Martí als anys 50 | © Arxiu Municipal de Cerdanyola

Una realitat objectiva com pot considerar-se un paisatge, sempre és percebuda i emmirallada de forma subjectiva, segons la sensibilitat i visió del món de cada perceptor. Aquesta percepció subjectiva del paisatge i de la seva gent la trobem a Primer paisatge, d’Isidre Grau. En l’escriptura d’aquest llibre de caire memorialístic l’autor parteix, i més que recreant-los, figurant-los a través del prisma de l’art, els records de la seva infantesa: dies i afanys transcorreguts a la casa familiar de Cerdanyola, aleshores una població del Vallès que costa de reconèixer en la foto actual. Com en tantes poblacions del nostre territori que han crescut de forma ben anàrquica i sovint amb construccions de mal gust, el temps hi ha passat com una piconadora. Se’m dirà que és el signe dels temps i que s’hi ha guanyat en confort. Sí. Però hi hem perdut quant a harmonies i proporcions. I és que una de les característiques de les masies i cases de poble de les nostres contrades és el seu encaix en el paisatge, gairebé confonent-s’hi. Sens dubte els mestres d’obres que van construir les cases dels nostres avantpassats tenien un alt grau de sensibilitat que no es desdeia de la terra.

En parla molt, Isidre Grau, de la casa on va viure d’infant, i que conserva. En la vida de totes les persones sempre hi ha una casa, un espai que sovint esdevé mític, i més encara si aquest espai esdevé objecte de literatura. Isidre Grau, que en tot moment es mostra un escriptor de nivell, convida els lectors a entrar en aquest espai familiar immers en un paisatge aleshores gairebé verge, l’espai, la llar on es va construir la seva personalitat sensible. I ho fa tot parlant amb diafanitat de la seva experiència que esdevé experiència universal, compartida, des del moment en què ens hi podem reconèixer, oimés si pertanyem a una generació propera. Qui escriu aquest comentari també ha vist desaparèixer com una forta ventada, tants racons d’una casa de la seva infantesa –la casa dels avis materns-, en un petit poble del Penedès.

La literatura són paraules, deia Mercè Rodoreda. Paraules evocadores, en aquest cas, d’un paisatge, d’una casa, d’una família (a la qual Grau dedica el seu llibre) i d’una gent. Isidre Grau ha construït el seu relat amb una argúcia literària molt bella: ens presenta el paisatge, la casa, la família i la gent del poble com si fos un pessebre. I així anem coneixent, detall a detall i tot il.luminant-los, una geografia que és també un temps, i una casa que és també un espai afectiu, i una família amb la qual va créixer i es va formar com a persona, i un poble amb la seva personalitat, que llavors la tenia més dibuixada que ara. Ja se sap que en els quadres petits els detalls hi apareixen amb més vivesa. En aquella època el jove Isidre trepitjava prats i conreus on ara hi ha ciment, asfalt.

Església de Cerdanyola | Arxiu Municipal Cerdanyola

Hi ha una manera de contemplar aquells prats, aquells conreus, i hi ha una manera de viure en aquella casa i de retrobar-se amb aquella gent: fent-la reviure a través de l’art de la paraula. La lectura dels capítols que integren Primer paisatge, d’Isidre Grau, m’han produït un impacte emocional semblant al que em va causar la lectura de Memòria de Riella, de Guillem Viladot, la tetralogia escrita entre el 1959 i el 1974 on l’autor rememora el paisatge, la casa, la família i la gent de la població d’Agramunt, esdevinguda un indret mític amb el nom de Riella. Com Guillem Viladot, i amb una percepció agusada, Isidre Grau dibuixa de forma magistral aquest pessebre amb figures, entre les quals trobem personatges que, com en el seu moment faria Salvador Espriu i la seva Sinera, agafen categoria arquetípica com La rossa de les galetes o la Trini dels gats. També es descriuen moments gravats amb burí en la memòria del noi que va ser Grau en relats que poden llegir-se de manera autònoma com La rata grossa, El veí de la destral, La carta als Reis o El plor de la primera comunió.

Així, a través dels capítols Escenaris, Figures i Moments, Isidre Grau ha fixat a través de la imaginació creativa un seguit de quadres del paisatge, de la casa i de la gent que va poblar la seva infantesa, pedres fundacionals en l’edifici humà que és l’escriptor d’avui dia. Si en les seves novel.les (Grau és un escriptor de llarg recorregut) ja s’havia pogut apreciar la seva serena humanitat, és a través d’aquest Primer paisatge que l’autor la fa encara més transparent i enamorada, ja que és el nen interior qui, amb els ulls plens de meravella, en fa escandall i ofrena.