El pont de la mar blava de Lluís Nicolau d’Olwer

4.08.2017

Els llibres clàssics tenen això: no perden vigència. Ara, quan arrenca l’època més populosa de vacances, quan hi ha molts viatgers predisposats a deixar-se seduir per indrets de la Mediterrània, sembla ben oportú portar a la maleta un d’aquests llibres essencials: El pont de la mar blava, de Lluís Nicolau d’Olwer, publicat recentment per Adesiara amb una bona introducció de l’estudiós, polític i escriptor per part de Victòria Alsina.

House of Catalunya, a Malta

Lluís Nicolau d’Olwer (Barcelona, 1888 – Ciutat de Mèxic, 1961), a més d’un polític respectat i reconegut que va arribar a ser ministre del govern Azaña, va ser hel·lenista i llatinista, medievalista i gran coneixedor de la literatura medieval. Persona de sòlida trajectòria intel·lectual i política, va mostrar-se també com un escriptor de talla. De la seva producció sobresurten obres com L’expansió de Catalunya en la Mediterrània Oriental (1926), Paisatges de la nostra història (1929), Caliu: records de mestres i amics (1958).

I, per damunt de totes aquestes obres, al meu parer destaca El pont de la mar blava, publicat per primera vegada el 1928. Una segona edició es va publicar a Mèxic el 1945. A causa de la seva participació en el govern de la República i del seu catalanisme, l’any 1939 va haver d’exiliar-se, primer a França i després a Mèxic, i no pogué tornar mai més a Catalunya, escriu Victòria Alsina. Els llargs anys de franquisme i el seu exili a ultramar van empènyer Nicolau d’Olwer cap a una zona d’ombra en la nostra cultura de la qual a penes ha sortit. Cal reivindicar el seu llegat literari.

Contribueix a fer-lo més visible la publicació d’El pont de la mar blava, un llibre fruit de diversos viatges fets entre els anys 1924 i 1925 per part de Lluís Nicolau d’Olwer, inicialment mogut pels seus estudis. Ho explica ell mateix al pròleg escrit per a la segona edició del llibre, i que es reprodueix en la publicació que comentem. Llegint aquest llibre apreciem de seguida que Lluís Nicolau d’Olwer no va ser un viatger epidèrmic, com tants, sinó algú que com Cristòfor portava el Crist a les espatlles en travessar les aigües d’un riu, ell duia a la motxilla un gavadal de coneixements i una curiositat exquisida.

El resultat d’aquella odissea és el relat, que aquí per força ha de ser resumit, de panorames, escenes i moments històrics que ens traslladen ara a la Grècia i la Roma antigues, ara a la Tunísia de Ramon Llull i Anselm Turmeda, ara als avatars dels Grans Mestres del Temple que parlaven català a l’illa de Malta, així com evoca els reis, nobles i cortesans catalans que vivien a Sícilia. Entreteixits en la narració, trobem paisatges i geografies evocadores, la visió literària de poblacions amb runes com les de Cartago al costat de peculiaritats com ara el caràcter dels maltesos, amb la seva envitricollada llengua conservada a desgrat de les successives invasions. També trobem el relat de mites com el de la Fada Morgana o Escil·la i Caribdis.

Escrits de forma tan culta com amena, els articles recollits per capítols a El pont de la mar blava són una festa per a la sensibilitat i la intel·ligència. En aquests textos ara recuperats, Nicolau d’Olwer parla de la Mediterrània dels anys vint en estreta relació amb l’edat mitjana i l’antiguitat que li ha donat la seva identitat, la seva cultura, el seu imaginari. Tot això fa reflexionar sobre el nostre propi temps, així com en el temps futur. Què en queda, ens podem preguntar, en posar els peus a Malta, en posar els peus sobre les tombes de marbre de les catalanes Alteses Sereníssimes, Grans Mestres sobirans de Malta per espai de 268 anys?

A aquesta viatgera li va costar una mica trobar el palau, residència del gran comissari de l’orde, a la Piazza Celsi, al capdavall de la Strada Vescovo, segons escriu Lluís Nicolau d’Olwer al seu apunt. Finalment hi vam fer cap preguntant per l’albergo dei catalani, ja que els cavallers de l’orde de Malta que habitaven l’illa cadascun ho feia segons la seva llengua i nació: Alemanya, Anglo-Baviera, Auvèrnia, Castella, França, Itàlia, Portugal, Provença i Catalunya.

Aquesta és una de les moltes credencials de Catalunya com una nació amb la seva llengua, amb la seva història i amb la seva cultura d’arrel mediterrània, com es posa de manifest a El pont de la mar blava. Som davant d’un llibre de lectura molt recomanable, i això tant des del punt de vista històric i literari, com des de la noble intenció de posar al seu lloc de cara a les noves generacions un escriptor del nivell de Lluís Nicolau d’Olwer. Li ho devem.