El pollastre amb prunes de Marjane Satrapi

6.09.2012

Poulet aux prunes


Pot l’olor d’un plat de cuina impregnar un film sencer? La resposta és afirmativa, quan ets la francesa d’origen iranià Marjane Satrapi i la teva Persèpolis ha donat la volta al món. També si aquesta recepta, el pollastre amb prunes, és l’única que aconsegueix despertar un somriure en el rostre del teu marit, Nasser Ali Khan. La seva és una melangia que també s’estén per tot el film, la del personatge que interpreta Mathieu Amalric, un dels grans de l’escena cinematogràfica francesa. En el seu compte enrere per marxar amb Azrael, l’Àngel de la Mort, l’actor i director francès demostra perquè tothom el vol, des d’Alain Resnais a Las malas hierbas a la factoria 007 amb Quantum of Solace. Només ell és capaç d’encetar un camí sense retorn, i fer que embadalits, el vulguem acompanyar fins al final.

Per cuinar un plat com el que ens proposa la directora, calen ingredients ben variats. El principal: una gran dosi d’amor incondicional (i frustrat) com el de la cuinera, l’esposa-mare-matemàtica, epítet de la racionalitat. Paradoxalment, també és incondicional i etern l’amor que el seu marit sent per una altra dona, i que ha estat el motor per convertir-lo en un dels millors violinistes del món. Idolatries que viatgen en direccions oposades, potser es tracta d’uns amors que no tots tenim ni tindrem, que són mite o llegenda, però que sempre alimentaran els grans relats. Aquest tipus d’amor, ens alliçona el film, és l’únic que permet copsar, en les nostres mans, l’alè de la vida. Al costat d’Amalric-Nasser Ali i les seves poques ganes de viure, sobrevolem l’esperit de les faules de les Mil i una nits des d’una catifa màgica que va endavant i endarrere en el temps, i viatja endins i fora de la ment. Tot per aprendre que estimar algú no vol dir que també siguis estimat, o, fins i tot, que estigui permès estimar-se. De decepcions i grans frustracions n’està ple aquest film, d’oportunitats perdudes i somnis irrealitzats que són, no obstant, font de vida. D’allà broten el millor art, la creativitat més sorprenent i l’expressió d’allò més humà que hi ha en nosaltres.

Hem d’agrair a Satrapi la manera en què ha decidit parlar-nos de tot això. Ha encertat, perquè de debò que aquest estiu no ens calen més tristeses sense esperança ni sentiments d’impotència. La il·lustradora ha decidit acolorir les seves vinyetes amb una considerable dosi d’humor negre, d’aquell que et permet mantenir una certa distància i no morir de patiment en l’intent. Que se’ns escapi el riure no vol dir, però, que no urpegi. Ens gratem incòmodes en alguns moments, encara que sigui amb un petit somriure. Perquè sí que parla d’allò que realment ens preocupa i ens ha preocupat des que l’home és home: la vida, la mort, i el sentit de tot plegat. Satrapi és Satrapi, i decideix estampar la bellesa onírica de les seves creacions gràfiques a cada pla. El seu film esdevé la més agraciada de les lletjors, una aproximació ben formosa a la mort.

¿No és això el cinema, tornar a la vida un instant extint a través de la composició plàstica, la posada en escena, per dir-li adéu a continuació, i així una i altra vegada? Per la cineasta cada fotograma sembla l’evolució natural de la pintura, l’escultura, el teatre i la música. El simbolisme màgic d’algunes escenes de Pollo con ciruelas ens transporta al cinema primitiu dels grans mags, a Mèlies i la seva escola, que Scorsese ressuscitava fa un any amb el petit Hugo. No és casual la coincidència en el temps, immersos com estem en la que serà recordada com una de les majors crisi a les que s’ha enfrontat mai el cinema. A l’enfonsament de les grans majors al Hollywood dels anys 50 va seguir-li la Modernitat, liderada per les revolucions del Neorealisme i la Nouvelle Vague. No ens deprimim, doncs. Ara és el moment adequat per tornar a dialogar en igualtat de condicions: realitat o somni, documental o ficció, analògic o digital. Són camins que es retroalimenten, com la vida i les il·lusions. No es tracta de triar amb exclusivitat, sinó d’una qüestió de mirades. Que cadascú, doncs, posi l’accent allà on més li convingui.