Carles Salvador. El polític de l’idioma

Carles Salvador i Gimeno havia de ser fuster però es va convertir en mestre i en un dels introductors del fabrisme al País Valencià. Ara ha estat nomenat Escriptor de l’Any 2015 per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en complir-se el seixantè aniversari de la seva mort. 

Per aquest motiu, l’Acadèmia ha organitzat tot un ventall d’activitats al voltant de la seva impagable tasca com a mestre a Benassal i com a defensor del valencianisme a través de la llengua en un període clau per a la construcció de la cultura valenciana contemporània, l’edat de plata. Sembla, doncs, un bon moment per aprofundir en el llegat d’aquest gran humanista a través de Carles Salvador 1893-1955, una biografia escrita pel catedràtic de Filologia catalana de la Universitat de València, Vicent Simbor. Aquesta biografia és una reedició de l’obra Carles Salvador: política i nacionalisme del mateix escriptor i ha estat editada per La Fundació Josep Irla el 2008. L’obra es va publicar per primera vegada a València el 1983 i ha estat el mateix Simbor qui ha considerat necessària una reedició amb correccions i noves dades que amplien la biografia d’aquest il·lustre gramàtic, escriptor i polític. Val a dir que el llibre es pot trobar fàcilment a la web i que per tant aquell públic interessat a llegir-lo, se’l pot descarregar gratuïtament en format pdf.

Carles Salvador i Gimeno (1893-1955) havia de ser fuster, com el seu pare, però un accident fortuït el converteix en mestre. L’any 1911 conclou els estudis de Magisteri a l’Escola Normal de València i l’any següent ocupa una plaça d’interí al centre d’Aielo de Malferit. L’any 1915 el destinen a l’escola de Benassal, a l’Alt Maestrat, on desenvolupa una gran tasca liderant campanyes polítiques, en defensa del valencianisme, i culturals en pro de l’obra de Pompeu Fabra. L’any 1934 es trasllada a Benimaclet amb la seva dona, Sofia Monferreres, on mor el 1955. Va ser un gran humanista, un fervent cristià i un tenaç defensor, sobretot dins l’ensenyament, de l’espiritualisme davant el materialisme. Com a mestre, va cercar solucions davant les injustícies socials i va promoure la igualtat entre els infants rics i pobres a l’escola, defugint de la compassió i la caritat. Però a més a més, com a polític, va ser un convençut demòcrata-liberal, defensor del republicanisme i del valencianisme i desitjós d’un Estatut d’Autonomia a València. Aquest il·lustre defensor del valencià va organitzar, juntament amb altres coetanis com Enric Soler i Godes, Emili Beüt i Enric Valor, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, on elaboraren campanyes actives a favor d’un decret de bilingüisme per al País Valencià. És per això que se’l coneix com a “polític de l’idioma” perquè va defensar el valencianisme a través de la llengua, és a dir, identificava llengua amb país, llengua com el símbol més identificador d’una nació.

Durant les dues primeres dècades del segle XX, el País Valencià viu immers en una lluita entre els partidaris de la Restauració i els republicans, entre el moviment obrer i un incipient valencianisme que desembocarà, una dècada més tard, en el nacionalisme valencià. Aquest nacionalisme reinterpreta la identitat regional com a identitat nacional, en tensió i fricció amb la identitat nacional espanyola. Fins aleshores, i sobretot entre 1880 i 1910, aquesta identitat regional que s’inclou dins un espanyolisme exacerbat, es construeix sobretot al voltant del moviment literari de la Renaixença que entre el 1874 i el 1909 gaudeix d’una etapa de consolidació amb una clara tendència progressista sota la direcció de Constantí Llombart que supleix el conservadorisme apolític de Teodor LLorente. Posteriorment Vicent Blasco Ibáñez capgira el sentit polític de la Renaixença vers una visió progressista i republicana. Aquests primers intents d’articular un valencianisme autonomista tenen un clar protagonista, Faustí Barberà (1850-1924), qui el 1906 dibuixa ja les bases del moviment polític.

És en aquest context que un jove Carles Salvador i Gimeno assisteix als Jocs Florals de 1907 i entra en contacte amb les Joventuts Valencianistes dins l’Assamblea Regionalista Valenciana, organitzada per la citada València Nova. Carles Salvador té aleshores 15 anys i inicia el seu activisme polític dins la Joventut Valencianista; aviat es converteix en un convençut nacionalista. El 1915 presencia uns polèmics Jocs Florals. L’aleshores president de Lo Rat Penat, Cantó Blasco (de marcada tendència conservadora espanyolista), anomena mentor del certamen un diputat per Màlaga, desconeixedor de la llengua valenciana. Òbviament un discurs inaugural en castellà fa esclatar una allau de crits —«que parle en valencià!»— entre els membres de la Joventut Valencianista que són detinguts i conduïts als jutjats. El suport per part de dues publicacions de l’època, La Voz de Valencia i El Pueblo, animen la colla, de la qual Salvador n’és membre, a publicar el número 23 de Pàtria Nova, amb una clara intenció de lluitar contra els conservadors.

Carles Salvador és testimoni, entre el 1918 i el 1923, de l’auge del valencianisme. El 1917 neix la Unió Valencianista Regional i un any més tard s’aprova la Declaració Valencianista. Tot i viure a Benassal i de treballar com a mestre, Carles Salvador continua el seu activisme polític dins la Joventut Valencianista i entre el 1918 i el 1923 publica tot un seguit d’articles dins La Correspondència de València, un altaveu impulsat per la burgesia financera local per a la difusió de les idees nacionalistes. Carles Salvador té al cap dues fites: la defensa del valencianisme i l’ensenyament del valencià a les escoles.

Per aquells voltants coneix Vicent Tomàs i Martí, que escriu al mateix diari, i s’inicia un treball col·laboratiu que donarà com a fruit la celebració del I Aplec Valencianista, organitzat per la Lliga de Solitaris Nacionalistes, al qual ja pertany Salvador. L’èxit suposa la celebració d’un II Aplec on Salvador té ja un paper força rellevant perquè exposa el seu projecte de formar una Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana. L’èxit promou un III Aplec l’any 1922 i un IV Aplec alhora que la Diputació de València declara la cooficialitat del valencià i el castellà. Les idees són molt benvingudes, però malauradament, l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera i la despreocupació general frenen les aspiracions nacionalistes de Salvador que es reprendran durant la Segona República. L’any 1922 ja es fa palesa la divisió dins el valencianisme: un sector dretà, dirigit per Martínez Sabater i Ferrandis Luna, i un sector progressista encapçalat per Vicent Tomàs i Martí i Adolf Pizcueta que aconsegueixen reobrir el setmanari Pàtria Nova.

Carles Salvador sempre es va mostrar molt compromès amb la causa republicana i amb el valencianisme. Era un home tenaç i els seus articles continuats al voltant de la Joventut Valencianista i l’Agrupació Valencianista Republicana sovint es van titllar de massa extremistes. En moments de discrepància ideològica interna, es va apuntar al sector de Pizcueta amb qui va mantenir una intensa correspondència des de Benassal, on seguia exercint de mestre. És quan es trasllada a València que Salvador dóna per acabada la seva militància política i es dedica exclusivament a tasques cíviques i culturals.

Val la pena aturar-se un moment a les darreres planes del llibre que recullen l’activisme polític de Salvador i rellegir una vegada i una altra el discurs que va escriure i llegir com a membre de la delegació del País Valencià al II Congrés Internacional d’Intel·lectuals Antifeixistes celebrat a València el 1937. En el discurs, Salvador esbotza tot el seu pensament al voltant d’una falsa unitat espanyola que oprimeix la multiculturalitat i es reafirma en la creença de diferents i variades nacionalitats constituïdes geogràficament, políticament, culturalment i lingüísticament. I és aquí on fa un crit al dret a l’ús oficial del valencià com a signe inequívoc d’una nacionalitat i d’una cultura autòctona pròpia. I va més enllà en l’afirmació que el feixisme és l’enemic de les petites nacionalitats i que cal defensar la cultura particular per a poder defensar la cultura general, universal.

Aquest llibre no només recull la trajectòria filològica de Carles Salvador, sinó que també profunditza en un dels aspectes més desconeguts del mestre i que va ser la seva activa i compromesa militància política. Simbor ens convida a fer un viatge a través del moviment nacionalista valencià des dels seus orígens a la primera dècada del segle XX amb la València Nova de Faustí Barberà fins al 1931, data en la qual l’Agrupació Valencianista Republicana col·loca dos militants, Francesc Soto Mas i Enric Duran i Tortajada, a l’Ajuntament de València. I en aquesta contextualització històrica Simbor situa Carles Salvador amb la solvència d’incloure, citats textualment, paràgrafs de cartes, articles i conferències que el mateix mestre va fer a l’època i que ens ajuden a entendre el seu pensament.

Es tracta d’un llibre breu i sintètic, de fàcil lectura i dirigit a un públic inquiet i curiós de conèixer aquest període de la història. Simbor ha tingut dos grans encerts en reeditar-lo: el primer ha estat el de reorganitzar-lo en cinc seccions que faciliten la comprensió de la biografia de Carles Salvador i afavoreixen la construcció d’una mirada global sobre el seu llegat i el seu activisme polític. El segon ha estat el d’incloure llargues cites i declaracions del mateix Salvador recollides en diaris i publicacions de l’època i que al final del llibre es mostren a l’índex de publicacions periòdiques.

M’ha agradat conèixer un pancatalanista compromès a divulgar l’obra de Pompeu Fabra a València, o si més no, amb un ferm propòsit de combatre l’anarquia ortogràfica que dominava entre els escriptors de l’època. I també m’ha agradat reconèixer, en la figura de Carles Salvador, un europeista i un referent ètic.