El policromat i plaent final de gira de Núria Graham

23.12.2016

Ella ho reconeixia fa uns dies: aquests darrers quatre anys han estat difícils d’assimilar. I no és estrany d’entendre que als seus vint anys Núria Graham s’hagi convertit en una de les noves veus més ben valorades a casa nostra. Fa ben poc la podíem sentir al nou disc de Quimi Portet o cantant un single de Mazoni (ni rastre de la veu de Jaume Pla).

Una imatge del concert al Molino.

Estem suant! Ara és quan toca dir hola i tal… Això és molt chachi i amb vosaltres aquí dintre encara més!

Ahir es va tancar al Molino de Barcelona, pel Festival Mil·leni, una intensa gira de més de 100 setlists on es presentava un àlbum i un EP (aquest darrer amb una versió de Britney Spears), també fora de Catalunya, acompanyant St. Vincent i Unknown Mortal Orchestra a Regne Unit, Suècia, República Txeca, Portugal, Països Baixos… Però també indrets com Euskadi o Madrid. Tanmateix, avui mateix la trobem al cartell del NOS Alive de Portugal (exportació del Primavera Sound) al costat de noms com Alt-J, Depeche Mode o Foo Fighters.

En entrar al Molino un es troba un petit local que aporta una certa intimitat, un cert aire de jazz club modernitzat. També fora de l’escenari, una il·luminació que pot semblar que hom es trobi en una portada d’un disc de New Order. Però quan la Núria, l’Aleix Bou i en Jordi Casadesús van entrar en escena una sèrie de llums i làmpades d’aire del tot contemporani que feien del concert un element un toc més artístic. I sí, l’escenari es quedava petit, però no deixava de semblar un concert per a amics.

A la vida s’ha de mirar endavant. Si parlo canvio l’ambient…

I per amics, una col·laboració als teclats amb l’Artur i a la flauta travessera amb Ernest Crusats (La iaia) en un setlist en què no hi van faltar cançons més antigues i d’altres absolutament noves, però que va ser protagonitzat pel deliciós Bird Eyes.

Un públic relaxat i concentrat intuïa el final i ho manifestava, mentre la Núria ens deia que “de seguida ho arreglem”. Ara bé, tot i els posteriors evidents bisos amb entrades i sortides de l’escenari extremadament efímeres.

Moltes gràcies! (ho he dit masses cops, oi?)

Parlant en persona amb la Núria un es troba com conversant amb una amistat propera. Mentre ens firmava el vinil, recordàvem aquell concert de Mazoni a Ullastret, on va pujar a cantar Never Push a Sailor, dia que alguns ens vam adonar que feia falta veure, com bé va dir ella, “tot el tinglado”. I així va acabar una vetllada tan agradable com qualsevol fan podria haver desitjat.

Etiquetes: