El pes dels Gegants de gel

L’escriptor Joan Benesiu ha guanyat el premi Llibreter 2015 amb la seva segona novel·la, Gegants de gel (Edicions del Periscopi), una obra que reflexiona, lluny dels tòpics, sobre els límits de la persona humana i la seva lluita per superar-los.

Ushuaia és una ciutat argentina situada a l’extrem sud del país. És, doncs, un espai fronterer i és, també, l’escenari on es desenvolupa bona part de la trama de la novel·la Gegants de gel, de l’escriptor valencià Joan Benesiu. Concretament, al bar Katowice, confessionari inesperat de ressons polonesos, que s’erigeix com a element catalizador, com a refugi d’un petit grup de viatgers colpits per les seves respectives experiències vitals i manifestament desorientats. Uns viatgers que, talment els sis personatges d’una de les obres més conegudes de Pirandello, malden per recuperar el sentit de les seves vides.

L’escriptor ens proposa un “joc d’universos llunyans asseguts a la mateixa taula”, universos provinents d’indrets ben diversos que, entre copes, s’expliquen les vicissituds que els han empès a fugir de les seves respectives rutines: Guillaume Housseras, un francès cansat de la monotonia de les finances i de la de la seva bona familia; Peter Borum, un anglès pertorbat per la manca de sentit vital i per la implacabilitat de la mort; Nemesio Coro, un mexicà a qui l’existència se li ha desordenat fins a perdre’n el control; Martí Medina, un xilè amb una història prou comuna, però no menys pertorbadora; Dominika, propietària del bar i víctima de l’esquinçament que provoca la guerra; i el mateix escriptor, de nom desconegut, amb una història que romandrà en el terreny del misteri durant gairebé tot el transcurs de la novel·la.

Fronteres que separen una vida tranquil·la d’un perill constant, una certesa d’una decepció, una pregunta d‘una possible resposta, la vida de la mort. Gegants de gel és una obra que dialoga amb d’altres que l’han precedit i que permeten ampliar horitzons sobre els extrems, físics i, sobretot, mentals que desafien l’ésser humà. Així, doncs, títols com ara Radiacions, Així parlà Zaratustra o Austerlitz, i autors com León Bloy, Roberto Bolaño o Primo Levi desfilen entre les històries concretes de cadascun dels protagonistes i les fan més universals.

Joan Benesiu explora els mecanismes, diversos i canviants, que desperten l’instint de fugir d’un entorn i d’unes circumstàncies desfavorables. La por i el dubte condicionen la presa de decisions de tots i cadascun dels personatges entaulats en un dels extrems del món. Personatges que topen amb l’ajuda o l’impediment d’un anonimat impossible de mantenir, però que, tanmateix, “permet el subministrament de les confidències”. Som els nostres propis contorns i, al capdavall, potser tan sols calia “tornar sobre les nostres ombres”.

Amb paraules de Manuel Baixauli, prologuista de la novel·la, Benesiu és un home “insatisfet del seu paper al món, obsessionat pels llibres, ple de dubtes i d’inquietuds”, unes característiques que es fan ben paleses en una novel·la en què l’escriptor demostra una gran habilitat a l’hora de mantenir l’atenció del lector: un relat captivador i un ús d’un llenguatge planer i pulcre a la vegada desperten l’interès des de la primera pàgina, sense oblidar el pes d’un contingut, que no deixa indiferent.