El Paradís de les Divinas

18.01.2015

Alegria, alegria, que són quatre dies! Alegria i, sobretot, fer dringar el plateret, ni que sigui per poder menjar calent una nit! Però, com passa a les millors pistes de circ, el somriure del pallasso amaga a vegades una tristor envoltada de tragèdia, o més d’una.

Paradís | Foto: Roger Llonch / Companyia Divinas

Paradís | Foto: Roger Llonch / Companyia Divinas

Perquè l’espectacle tragicòmic Paradís de la companyia Divinas no sigui només un repertori musical que ve de la ja llunyana postguerra —les seves creadores el dediquen a les seves àvies— la dramaturga brasilera establerta a Catalunya, Marilia Samper —la mateixa autora de Pulmons— ha bastit una trama que va destapant les interioritats de cadascuna de les tres protagonistes: la Carmeta, la Rosa i la Purita, tres artistes fetes arran de terra, de mitjan segle passat, que són les supervivents i continuadores d’una troupe de carro i barraca que anava de poble en poble per oferir el seu espectacle i que, pels nous aires dels temps, va anar caient en decadència.

Elles tres, però, mantenen l’esperit i la rauxa de la companyia nòmada mentre esperen el contracte del segle que els ha d’arribar de la cartera plena d’un dels empresaris dels teatres del Paral·lel. La Carmeta i la Rosa són les dues veteranes. I la Purita, una noia ingènua, òrfena i il·lusionada, se’ls presenta en una de les actuacions per formar part de la colla ni que la seva educació musical sigui més aviat la de “cantar missa”, que no vol dir que no acabi marcant el do —entre altres coses— amb les peces més airoses del gènere del cuplet, la copla o el pasdoble.

La complicitat del director escènic Martí Torras amb la companyia de les tres Divinas ve de lluny. Divinas commemoren el desè aniversari de la seva fundació després de tres títols d’èxit amb mirada internacional, europea, cabaretera: “Sing, Sing, Sing!”, “Chocolat!” i “Enchanté!”, aquests dos últims, sota la direcció del mateix Martí Torras, que també ha dirigit l’espectacle Rhum, al Teatre Lliure de Gràcia, dedicat al malaguanyat pallasso Joan Montanyès.

El que és el quart espectacle de Divinas, Paradís —que ja fa temps que gira pel món— torna a casa i recupera una vintena de melodies que són la banda sonora d’una època grisa i de retrospectiva en blanc i negre. Melodies que es recorden enrogallades en aparells de ràdio o gramoles antigues i que encara taral·legen avui molts dels espectadors que eren joves a la quinta de la postguerra. Melodies, també, que sorprenen, provoquen el somriure o captiven els espectadors més novells que les escolten i recuperen amb una entranyable benevolència vintage.

L’única peça de creació pròpia (Mario Cobo) és la que dóna títol a l’espectacle, un pasdoble introductori a tota marxa que dóna pas a peces de principi de segle XX com La tarántula o Cuplets babilónicos, o dels mal anomenats feliços any vint com Charleston, Jo vull ser miss o El vestit d’en Pasqual, fins a peces de temps de la guerra civil com La falsa moneda o Volver, i d’altres escrites i musicades sota la mirada del dictador com Compuesta y sin novio, Violetas imperiales, Francisco Alegre, Chica, chica boom chic, Rascayú o Campanera.

La història de fons es va entrellaçant amb la interpretació de totes aquestes peces, a vegades lligant el que s’ha dit en els diàlegs amb el que diuen les lletres, a vegades fent un salt en l’escena i, durant tot l’espectacle —una hora i mitja aproximadament—, amb la representació davant el públic de ficció o al darrere, entre bambalines, l’espai on acostumen a surar els drapets al sol de les tres integrants de l’espectacle de variétés.

El cant, la interpretació, el claqué, la coreografia i els dos músics en directe —piano i clarinet— no abandonen en cap moment una airada d’humor que presagia la tragèdia final tot i que acaba sent per als espectadors un sotrac inesperat. Entremig, els canvis de vestuari, sempre amb entrades i sortides sota un gegantí tul blanc, molt de pista, penjant d’una roda de carro entre quatre ramells de garlandes de bombetes de colors , segell Divinas.

Tot un vestuari que va marcant també les diferents èpoques de les cançons i les ambientacions on transcorre la trama: l’escenari de lluentons i els bastidors casolans. Per això tant es passa dels visos de roba interior a les bates de camerino, de les faldilles amb enagos i volants als plomalls d’El Molino, del vestit ingenu amb coll de mariner al vestit de pubilla i, per rematar-ho, l’uniforme de torero amb capa de toreig inclosa. Divinas subtitula el nom de la companyia com la RetroSeducció. I no pot ser més exacte: la seva mirada enrere és plena de seducció fins al punt que la pàtina del passat es fa transparent com si fos d’avui mateix.

Paradís, de Marilia Samper. Idea original i dramatúrgia de Marilia Samper, Martí Torras i Divinas. Intèrprets: Carla Móra, Irene Ruiz i Marta Móra. Músics: Juli Aymí / Cesc Miralta i Federico Mazzanti / Pau Terol. Composició i arranjaments instrumentals del tema “Paradís”: Mario Cobo. Creació arranjaments instrumentals: Bernat Font, Federico Mazzanti, Cesc Miralta i Gabriel Amargant. Creació i direcció coreogràfica: Carla Móra i Vanessa Domínguez. Vestuari i caracterització: Mon Alós. Escenografia: Martí Torras i Albert Manubens. So: Pere Albiñana. Il·luminació: Martí Torras i Marc Llobet. Direcció musical i arranjaments vocals: Irene Ruiz. Direcció: Martí Torras. Companyia Divinas. Sala Muntaner, Barcelona, 10 gener 2015.