El País perplex de Marqués i les misses a Joan Fuster

1.07.2017

Més enllà de Joan Fuster, Ventura i Beltran i Joan Francesc Mira, Ferran Wesselo afegeix el nom de Josep Vicent Marqués per reflexionar sobre la identitat valenciana, en aquest cas, a partir de la perplexitat. “Com una mena de Rovira i Virgili passat per Marx“. Quin ha de ser el lloc dels valencians a l’Estat Espanyol i a Europa? Quina ha de ser la situació de la llengua valenciana?

Josep Vicent Marqués

No fa gaire, Antoni L. Trobat parlava sobre la visió parcial i narcisista que sovint tenim els catalans sobre les Illes i el País Valencià. Sembla que, fins i tot quan parlem d’ells i dels seus problemes, no puguem deixar de mirar-nos el melic. És una mirada cegadora, una lògica que va permetre que en el seu moment, per exemple, mitifiquéssim els militants del PP de Mallorca que van refusar d’aplicar el TIL i obviéssim alhora tota la seva acció política precedent; és la mateixa condescendència que troba insuficients les mesures d’immersió lingüística del conseller Marzà mentre no es pren la molèstia de pensar la seva acció per revisar el sistema d’escoles concertades. Els mirem i només veiem les nostres lluites, com si ells fossin una versió endarrerida i coixa de les nostres dèries i no un subjecte polític amb interessos rellevants.

Trobat també diu encertadament que hi ha certa banalització del debat intel·lectual. Un dels debats que a mi em fascina particularment és el que gira entorn de la identitat valenciana, segurament una de les reflexions més vives escrites en català contemporani. Sota la promesa de la descentralització de l’Estat espanyol, el País Valencià va haver de pensar quin era el seu lloc en tot plegat; això va portar a reflexions brillants sobre la pròpia identitat. D’aquest debat, però, només ens n’ha quedat una lectura descafeïnada i mal digerida de l’obra Joan Fuster: una lectura amb bons i dolents on, és clar, els bons som els catalanistes. De Fuster se’n citen tantes frases ben sonants com tan poc interés es té en contextualitzar-lo, ja sigui en el debat intel·lectual d’on sorgeix o en les reaccions que la seva obra genera. Sembla com si l’autor sortís del no res i, després d’ell, el País Valencià tornés a ser o bé silenci o bé ecos deformats del pensador de Sueca. Trobat ens anomena, amb raó, autors alternatius i crítics amb Fuster com Ventura i Beltran i Joan Francesc Mira. Personalment, m’agradaria sumar a la llista el nom de Josep Vicent Marqués.

Pensar la identitat: què volia dir ser valencià al postfranquisme? Situem-nos, per exemple, als anys vuitanta. Ens trobem en un País València que enmig de la Transició espanyola encara no té un consens sobre el seu nom, el seu himne, ni tan sols sobre la seva bandera. D’un dia per l’altre, tot objecte amb una mínima tradició –d’una taronja a una paella– s’ha transsubstanciat de mer objecte a símbol nacional en potència. Enmig d’un magma simbòlic, i lluny de les certeses que es van consolidant a Catalunya, per la majoria de valencians la qüestió nacional no està resolta i tot sembla ple d’idees vagues sobre què vol dir ser valencià, imatges tant inconcretes com ferotgement defensades.

Josep Vicent Marqués defineix aquesta situació amb una metàfora que dona nom al seu llibre més celebre: País perplex (1973). Mentre que Joan Fuster, per tal de pensar la identitat valenciana, necessita fer-se historiador, Marqués –sociòleg– decideix partir d’un esglaó intel·lectual previ: la perplexitat. La identitat valenciana no té una visó clara de si mateixa ni tampoc una actitud cívica envers la seva societat, el seu territori, la seva cultura o el seu model productiu. No es pot, per tant, obviar el fet i crear un relat nacional clàssic, sinó que cal començar des d’aquest punt de partida: «básicamente, veo que éste es un país sin terminar de hacer –deia Marqués en una entrevista– que todavía tiene que decidirse. Para mí el problema era muy distinto al de Fuster, que parte de la base de la nacionalidad catalana. Para mí se trataba de cómo probar que este país, que es tan poca cosa nacionalmente, es algo».

«Ordenar la confusió», posar sobre la taula la necessitat de fer una imatge autoconscient d’un territori que, canvi rere canvi, s’ha convertit en un ninot inert del poder: aquest és el veritable rerefons del pensament de Marqués. L’autor no creu que la seva obra pugui trobar la solució de la identitat valenciana, ja que ni «la consciència ni l’esperit sociològic individuals no poden ordenar de moment els fets i el seu significat»; ell simplement s’ocupa d’assenyalar que hi ha una confusió, que aquesta confusió crea imatges distorsionades de la realitat i que el debat real sobre el País Valencià i els seus problemes encara resta amatent: «El postfranquisme no ha dut fins ara solucions importants als problemes del País, ni tampoc l’animació d’un debat col·lectiu sobre ells. Ben al contrari, ha suposat la despolitització d’aquests i la despolitització de les masses (…). La política es fa a Madrid mentre aquí segueix la boira».

La millor definició de l’actitud del llibre la dona Rafael Castelló: «el que demana País perplex no és tant una teoria, que també, com una praxi». A diferència d’altres autors que reflexionen sobre la identitat, Marqués no busca tant saber què és un valencià, sinó què vol. En el moment que ho escriu el món agrari fa signes de cansament, el món industrial no acaba de consolidar-se i el turisme amb prou feines s’entreveu. Com una mena de Rovira i Virgili passat per Marx, en el «què som?» de Marqués ressona la pregunta: «què volem d’aquest món que s’apropa?». Quin ha de ser el lloc dels valencians a l’Estat Espanyol i a Europa? Quina ha de ser la situació de la llengua valenciana? La identitat valenciana, per Marqués, és sempre una presa de consciència i d’acció del territori on es viu, un horitzó que permeti buscar un espai de «persones lliures en una Terra habitable».

No en va, Marqués va ser un dels pioners de l’ecologisme i dels moviments antiglobalització a l’estat; posteriorment també un del crítics avant la lettre de l’impacte del turisme sobre el territori. Fa venir gairebé esgarrifances pensar que algú, l’any 73, parlés tan clarament dels riscos d’un vincle amb Europa que no prengués en consideració les condicions materials del territori: «un Mercat Comú esdevingut panacea congela la reflexió sobre els problemes de fons de la nostra economia i ajorna innecessàriament, com una utopia reaccionària, el plantejament dels “problemes socials”».

Tenir una visió clara de les relacions de poder que sofrim, saber què volem i adquirir una visió crítica i activa respecte al món: així podríem resumir el programa nacional de Marqués.

 

El País perplex d’avui

Els últims anys de vida, Marqués no era gaire optimista sobre el devenir del poble valencià. La visió irreflexiva que ell havia denunciat als setanta es mostrava obertament els anys posteriors amb la destrucció acarnissada del paisatge causat pel turisme («ja tot el paisatge, real o virtual, és mercat»), una industrialització fallida, el menyspreu institucional per la llengua i el sucursalisme polític de sempre. Avui en dia, però, i sobretot d’ençà de la crisi, el País Valencià ha fet signes de clarificar-se. L’esclat de la bombolla immobiliària ha servit com a xoc de consciència, una voluntat de repensar quin ha de ser el model productiu i com es vol pensar l’articulació política dintre de l’Estat i d’Europa. Torna, doncs, la pregunta nacional valenciana, despresa dels tòpics i dels bàndols de la Guerra de València. Així ho enfoca José Martínez Rubio, militant del PSPV:

La pregunta que ens planteja el segle XXI ja no és qui tenim de referent, sinó com ens connectem al món, com ens presentem en l’era global, com projectem la nostra cultura, a què donem valor i quina especificitat oferim. La pregunta ja no és què som, sinó com som. Front a l’essència, la projecció. Front a la radiografia, el full de ruta (…). El valencianisme vindrà avalat (com a cultura, com a economia, com a paisatge) en un entorn internacional. Perquè no és el nacionalisme històric el que es manifesta, sinó l’estratègia de territoris i cultures per a crear un espai de visibilitat i hegemonia, o de benestar, en un entorn hiperconnectat.

Hi ha un bon grapat de coses que sembla que volem preservar i que, ben mirat, no semblen tenir lloc a la societat actual. Protegir la sobreexplotació de la costa, així com parlar a l’àmbit públic en llengua catalana, són tasques que demanen l’acció de tota la societat i que ens donen més maldecaps que beneficis a curt termini. Crec que bona part de les intrigues que ronden la pregunta sobre la identitat són, de fet, una manera de posar ordre sobre aquesta mena de demandes, situar quins són els nostres interessos més enllà de les voluntats inconscients dels models productius i estatals: una reflexió explicita i pública sobre la vida en comú per tal de no anar a simple remolc de la societat internacional i les seves dinàmiques.

Ara que s’ha vist que el turisme no era cap solució consistent, ara que hi ha un interès creixent en valoritzar la llengua catalana i una voluntat de reflexió pública, valdria la pena repensar els vincles amb el País Valencià i les Illes des d’aquests interessos compartits: posar l’èmfasi en les institucions que podem crear junts més que no pas en l’adscripció nacional concreta que tinguin els diferents participants. Només així, només si posem el projecte per davant de la suposada essència, podrem evitar tornar a caure en l’irracionalisme i el narcisisme de sempre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
    • Ferran, amb tots els respectes, ens critica a Trobat i a mi fer ninots de palla prò vostè no sembla fer res gaire diferent. Primer de tot, aquest article volia, per sobre de tot, recuperar la figura gairebé oblidada de Vicent Marqués (un autor, per cert, que va ser crític amb Fuster, prò que mai va trobar cap disbarat els PP.CC. i que, de fet, va combatre colze a colze amb els militants de la esquerra independentista tota la vida). Segon, l’article vol relacionar aquest autor amb esdeveniments del present i amb altres autors actuals que semblen estar amb sintonia i que, a mi, em semblen que tenen coses interessants a dir. I per últim: sí, com diu, critico que les idees actuals que envolten els Països Catalans tenen un rerefons important de folklorisme. Als darrers anys a catalans, valencians i mallorquins ens han canviat moltes coses -políticament parlant-, prò amb prou feines hi han hagut anàlisis intel·lectuals, ni mobilitzacions o propostes que assimilessin els canvis des de perspectives pancatalanista; els Països Catalans apareixen a alguns discursos en moments d’exaltació, prò desapareixen a la pràctica política més immediata i a l’hora de la veritat cadascú fa la seva. ERPV i ERB han sigut arraconades per Compromís i MES; les CUP amb prou feines han pogut començar a néixer fora del Principat. Lluny de la força que podia tenia amb els fundadors de l’esquerra independentista contemporània, actualment el projecte està fora de lloc i reprodueix en capelletes que promouen més l’autoconsum que la reflexió. Per això m’interessa més observar qui i perquè estan liderant els canvis a les diferents territoris i buscar, des de la pràctica, fins a quin punt l’enllaç pancatalanista segueix tenint sentit o fins a qui punt cal ser matisat. Si això em converteix en un neoblaver o un postlizondià, doncs d’acord.