Lídia Pujol i l’Amor

16.04.2012

Al municipi de Guixers, al peu de Sant Llorenç de Morunys (Solsonès), es produeixen estranys fenòmens convocats per la gent del Monegal: concerts de tardor i de primavera que poden derivar en llargues tertúlies de sobretaula a l’entorn de l’espectacle que ens hi aplega. Però la singularitat del lloc i dels seus amfitrions (Josep Pintó i Patrícia Miralles) fa que de vegades l’espectacle en qüestió vagi molt més enllà. Lais d’Amor, concebut per Lídia Pujol amb dramatúrgia històrica de Neus Forcano i amb la complicitat trinitària de Laura Rubio, no és un espectacle a l’ús: és un debat artístic a l’entorn de l’Amor a partir del patrimoni trobadoresc. La complicitat guitarrística de Pau Figueres i el violí de Sergi Alpiste contribueixen a la reflexió, ara en forma de sospir, ara en forma d’afirmació contundent. I, sempre, amb les sinuositats avellutades de Lídia Pujol.

 

Foto de Clara Roca

 

Es canta i es parla de l’Amor, sí, però entès des de diversos vessants. I sempre a partir d’una proposta que ens recorda que al segle XII existien unes Corts d’amor en què hom podia recórrer per jutjar qüestions vinculades amb aquest estrany sentiment, que tant convida al gaudi com a sofriment; que obre la porta a la generositat tant per acceptar-lo com per acomiadar-lo; que requereix paciència, saviesa i humilitat. Com si fos una valenta Elionor d’Aquitània, Lídia Pujol ens convida al llarg d’una hora i mitja a entendre que l’Amor és un terme que sempre hauríem d’escriure en lletra majúscula. Perquè tant pot respondre a la idealització d’una quimera, a la materialització de la sensualitat de la carn o a l’espiritualitat pròpia del que ens transcendeix, sigui artístic o religiós.
Lais d’amor no és un “espectacle” feminista, sinó un espectacle de dones; valent, però no pamfletari; adult i madur, però per a tots els públics; que mira enrere per parlar del present en aquests temps de devaluació de la cosa amorosa, reduïda a la “liquidesa” de què parla Zygmunt Bauman.
Lídia Pujol, utilitza la música com a aliment d’aquell Amor polivalent, per recordar-nos que fins i tot estimant podem esdevenir perillosament possessius i adolescents. I això, que es podria concebre des d’un discurs nou, tendenciós i arrogant, es fa des de la humilitat de qui busca i troba antigues veus, en aquest cas les dels trobadors i les trobairitz que, en època medieval, ja van dir-hi la seva.
El Monegal s’ha fet seu l’honor d’acollir l’estrena absoluta d’un esdeveniment artístic senzill però de gran categoria. I que iniciarà, segur, un periple destinat a dir grans coses des de la calidesa d’una veu, d’una guitarra, d’un violí i d’unes paraules sempre escaients i ben trobades.

Etiquetes: