El mite del creuer universitari de 1933

Avui a les 19h es presenta a la Llibreria Altaïr (Gran Via de les Cortes Catalanes 616, Barcelona) L’arqueòleg Maluquer de Motes i el creuer universitari per la Mediterrània de 1933, de Jordi Maluquer de Motes, publicat per Eumo Editorial. Jaume Claret en fa ressenya a Núvol.

Hi ha esdeveniments mítics. Un d’ells és la transformació de la Universitat de Barcelona durant la Segona República quan –primer des de 1931 i de forma experimental a Filosofia i Lletres i a partir de 1993 a tot el centre— va gaudir d’autonomia. Tot i veure’s sotmesa a les vicissituds polítiques i bèl·liques, la UB autònoma i republicana va quedar en la memòria com un moment d’estranya brillantor que, la grisor del posterior franquisme, encara va fer més evident i va ajudar a edulcorar.

Però és que el canvi va ser impactant. De sobte, l’edifici de Plaça Universitat s’obria a la societat, es modernitzava, contractava savis fins aleshores al marge (Fabra, Soldevila, Rubió, D’Olwer, Riba, els millors metges de Sant Pau, catedràtics d’altres universitats…), incorporava la cultura i la llengua catalanes i, no sense resistències, es dotava de noves formes de govern i docència. De ser un centre anquilosat, passava a ser una entitat viva, activa, atractiva.

En aquest context, entre el 15 de juny i el primer d’agost de 1933 dos-cents universitaris –alumnes i professors de Madrid, Barcelona i València— van embarcar en un creuer per la Mediterrània oriental, rere la petjada arqueològica, històrica, científica i cultural de les grans civilitzacions del passat. L’experiència vital i intel·lectual va tenir com a protagonistes a l’anomenada ‘generació de plata’ de les lletres i les ciències espanyoles i catalanes. Per exemple, el futur arqueòleg i aleshores estudiant Joan Maluquer de Motes compartia cabina amb Antoni Tovar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Juan Pérez de Ayala. No eren l’excepció, la resta de la nòmina –de Jaume Vicens Vives a a Roser Rahola, de Salvador Espriu a Amalia Tineo— encara sobta pel seu relleu i valor. No és estrany que el creuer ens hagi deixat molts testimonis escrits, que hagi generat monografies com El sueño de una generación o fins i tot recreacions novel·lades com Dos amics de vint anys.

La publicació per part d’Eumo del dietari de viatge de Maluquer de Motes, fins ara inèdit, ens regala una nova aproximació doblement valuosa. En primer lloc, perquè és un text escrit sense intenció de ser publicat, sinó com a record íntim d’una experiència transformadora. A través d’una mirada inquisitiva, informada i fascinada visitem l’antiga Cartago, el monumental Egipte, la bíblica Terra Santa, la fundadora Creta, les restes gregues i romanes escampades arreu, la atractiva Constantinoble o la sefardita Tessalònica.

En segon lloc, perquè el dietarista representa la generació escapçada per la guerra i la dictadura. A la primera part del llibre, el seu fill, el catedràtic Jordi Maluquer de Motes, ressegueix la vida del seu pare des d’una joventut marcada per la militància nacionalista, la socialització religioso-cultural i el mestratge de Pere Bosch Gimpera. Després vindrà la guerra, la desfeta i la lenta reconstrucció. El tall de 1939 feia desaparèixer formes polítiques, socials, culturals i científiques.

En un món sotmès pel nacional-catolicisme, el jove Maluquer de Motes se salvarà de l’exili i de la repressió més directa, però haurà de reconstruir la seva carrera enmig de la misèria intel·lectual generada pel franquisme. Via una primera càtedra salmantina, el 1958 retornava a Barcelona i reconnectava així amb part del projecte de la mítica UB autònoma i republicana. Una reconnexió parcial, limitada per la creixent conflictivitat política, la novedosa massificació de les aules i les estretors econòmiques i intel·lectuals. Per desgràcia, ni a la universitat dels seixantes, ni a la nostra actual, aquell creuer podria tenir continuïtat.