El Macbeth de Rigola

18.10.2012

Alícia Pérez és Lady Macbeth | Foto de David Ruano

Sembla com si el breu segon acte, només vint minuts, després de l’intermedi, de també vint minuts, amb què Àlex Rigola ha estructurat aquesta versió lliure de l’obra MCBTH (Macbeth), de William Shakespeare, sigui la fi i l’objectiu final de tot l’espectacle. En una immensa sauna blanca que ocupa tot l’espai cúbic de l’escenari, els dos protagonistes —Macbeth i la, aquí, discreta Lady Macbeth—, protagonitzen a pèl una mena de performance sobre un toll de sang que servirà perquè els dos s’embatumin els cossos de roig encès i de valent. Al fons, una llegenda escrita en tipografia negra: “Fire walk with me” (El foc camina amb mi), precisament el títol de l’últim dels trenta capítols de la sèrie televisiva ‘Twin Peaks’, creada el 1990 per David Lynch i Mark Frost, i que tenia lloc en una població fictícia nord-americana.Abans d’aquest segon acte, un primer tast d’una hora —en la versió ja perfilada i retocada pel mateix director després de l’estrena de Salt— ha servit per plantejar, des de la serenor, la brutalitat de ‘Macbeth’ enmig d’un paratge boscós d’avets de plàstic —amb coxinets i rodetes per facilitar-ne la mobilitat— de grans dimensions —els de la Fira d’Espinelves no n’estaran gens contents de la competència xinesa!— i una caseta de fusta de jardí, a més d’una butaca Cubik negra i un sofà de pell de tres places on les tres bruixes de l’obra, convertides en tres carotes de Mickey Mouse, proporcionen una de les imatges més “xiquiguai” de la proposta, sense comptar les samarretes del Celtic de Glasgow —per recordar que de fons hi ha Escòcia i els generals guerrers— i alguna perla més com l’uniforme de boxejador amb què apareix Macbeth, a la primera part o l’escena pornoboscana, apte per a tots els públics, amb refregament per les parts nobles de branques d’avet incloses, mitjançant la qual l’home desfoga la seva ira i amaina la libido.Tot això pot semblar que el director Àlex Rigola ho hagi fet pensant en una millor accessibilitat del text de ‘Macbeth’ als espectadors d’avui en dia, alegrant-los la vista. Però no és així perquè el discurs dels diversos personatges de l’obra —prop d’una trentena— que alternen la mitja dotzena d’intèrprets no defuig gens el contingut primordial de Shakespeare i, en canvi, sí que el despulla d’artificis, de mal geni i de violència verbal per deixar-lo en una mena de poema narratiu que llisqui amb fluïdesa com si les conjures i les malvestats assassines fossin una al·lucinació, per lligar potser encara més la mirada amb l’estat psíquic del torturat Macbeth. És per això també que Lady Macbeth sembla que passi a ocupar un segon pla i es converteixi més en espectadora que en inductora dels fets.Àlex Rigola ja ha deixat clar que el seu ‘Macbeth’ feia vaga de vocals caigudes i ha formulat la crida com si fos un d’aquests acrònims incomprensibles de pronunciar —MCBTH— amb què es rebategen sovint museus, centres culturals, institucions i plans urbanístics de tota mena. Qui avisa no és traïdor. I qui no vegi que en el títol hi falta una “A” i una “E” tampoc no veurà el que en el muntatge se li ha estalviat. Arribats aquí, cal advertir als espectadors que abans de veure l’espectacle facin un repàs de l’obra, ni que sigui tirant de Viquipèdia, i assisteixin a la representació amb coneixement de causa. No és que sigui imprescindible aquesta prèvia, però sí que els facilitarà la comprensió del que es veu i no es diu i del que no es veu i es diu.

Alícia Pérez i Joan Carreras| Foto: David Ruano.

Al marge d’això, Àlex Rigola ha treballat a fons els intèrprets reforçant el discurs de cadascun, malgrat un cert esteticisme, com si no volgués que un excés de moviment o neguiteig acabés confonent la no-acció. I com que compta amb un equip de primera, frega, poleix i fa lluir les intervencions de Macbeth (suggerent Joan Carreras) i Lady Macbeth (afinada Alícia Pérez), potencia la de Duncan (imponent Lluís Marco) i aplana el camí de les de Macduf (Míriam Iscla, que protagonitza una fugaç escena amb tret de mentida amenaçant amb el dit índex i fent pistola, a l’estil ‘Bestiari Il·lustrat’), Banquo (Marc Rodríguez) i Malcolm (Oriol Guinart). En aquest MCBTH ni hi plou ni hi fa sol, les bruixes no es pentinen i el dol de les tres el pregonen amb aquesta sentència: “El que es bonic és lleig i el que és lleig és bonic”, que ve a ser com una sentència subliminal llençada al vol i que es podria interpretar, en boca del director: “A qui li piqui, que s’ho rasqui”.

«MCBTH (Macbeth)», de William Shakespeare. Versió lliure d’Àlex Rigola. Traducció de Salvador Oliva. Intèrprets: Joan Carreras, Oriol Guinart, Míriam Iscla, Lluís Marco, Alícia Pérez i Marc Rodríguez. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Braing&Beast. Il·luminació: August Viladomat. So: Igor Pinto. Entrenament cos: Anna Rubirola. Ajudanta direcció: Georgina Oliva. Direcció: Àlex Rigola. Coproducció Teatre Nacional de Catalunya i El Canal Centre d’Arts Escèniques Salt i Girona. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 12 octubre 2012. 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Doncs em penso que a mi no m’hi veuran pas. Prefereixo rellegir l’obra directament, ara que venen dies de pluja, arrepapat al sofà amb una tassa de te. Que amb el seu pa s’hi facin sopes.

  2. Totalment d’acord amb el López. I que el Sotorra s’ho faci mirar! Per fer crítica teatral cal ser crític i posar els punts sobre les “i”. MCBTH del Rigolaire és una presa de pèl d’algú que fa dies hauria de dedicar-se a una altra cosa que no fos el teatre. Potser li escauria treballar en un Basar xinès.