El llibre que explica la relació Dalí-Barcelona

Text fidel a l’esperit dalinià: contrari a l’avorriment, expressa estèticament i rítmica un contingut ben elaborat i ple de sorpreses.

Salvador Dalí és un dels catalans més destacats del món. Tot i així, la capital catalana li ha girat la cara, històricament, negant-se a dedicar-li un emplaçament. Barcelona ha romàs atacada per la seva pròpia miopia. Ara, però, coincidint amb el moment en què la societat catalana comença a reprendre el projecte de la seva maduresa nacional, sembla que es tanquen velles ferides al respecte i Barcelona comença a reconèixer, tímidament, Salvador Dalí.

L’actual Ajuntament ha produït un llibre de gran qualitat –tan estètica com intel·lectual– sobre la relació de Dalí amb la ciutat. L’encarregat de portar la investigació sobre la relació entre Dalí i Barcelona –així mateix es titula el llibre, encarregat i publicat pel mateix Ajuntament aquest  2017– ha estat Ricard Mas, un dels experts més importants en Dalí. Més enllà de places o avingudes, Mas recomana dedicar-li directament l’Aeroport del Prat; com els americans amb Kennedy.

La relació de Dalí amb Barcelona es passeja per tota la vida del pintor (i escriptor, i pensador, i dissenyador, i obra d’art encarnada… I tantes coses com arribava a ser!). Al llibre ens trobem amb una biografia que va sorgint espontàniament a mesura que avança la relació entre Dalí i la ciutat. Una biografia tan excepcional i espectacular que només conèixer-la ja és trobar una illa del tresor. Són dos llibres pel preu d’un –20€, una ganga, per cert–. El text és fidel a l’esperit dalinià: és contrari a l’avorriment i expressa de manera estètica i rítmica* un contingut ben elaborat i ple de sorpreses. Sorpreses que s’articulen al voltant de molta cultura i moltes dades, d’ubicacions i fets de tota mena que ens traslladen a aquella Barcelona insoluble, viva, muscular, salvatge, original, cridanera, humana, popular, espontània, constructora, ballarina… La Barcelona llunàtica i irònica, truculenta, noucentista i modernista, la ciutat que dia rere dia veiem desaparèixer sota les tones de crema solar del turisme desbocat.

Gran profusió de color oferta a plena pàgina. Colaix d’imatges, fotografies, esquemes, cartes, pintures, documents, dibuixos, cites, quadres, etc. Un tipus de llibre ric al qual no estem acostumats. Gruixut però ràpid de devorar, com un bon entrecot. Tenyit tot de vermell, que és passió com passió són Dalí i Barcelona. Pel camí trobem Gaudí, Pujols, Lorca, Miravitlles i molts altres apassionats i atramuntanats; companys de viatge, artistes, polítics, escriptors, marxants, “amics”… i Gala, esclar. Trobem també el Dalí conferenciant i teòric. Les tertúlies i els escàndols, botigues, restaurants, establiments diversíssims, testimonis… Moltes dades que ens permeten conèixer Dalí molt més des de dins i que salten d’un lloc a l’altre teixint una xarxa de “llocs comuns” que posen Barcelona i Dalí en context.

Personalment, m’agradaria que destaqués més aquest aspecte desconegut que és la figura del Dalí pensador o –si se’m permet– filòsof (especialment sabent que Ricard Mas és bon coneixedor del pensament dalinià…); però bé, tampoc era el tema del llibre i, per tant, res podem objectar. Sí que hi trobem fragments amb textos en què Dalí opina sobre tot l’opinable, també algun dels seus textos importants sencers, com el Manifest Antiartístic Català (1928). Es deixa veure la insistència de Dalí perquè el públic conegués la seva obra escrita. Per cert, si algú encara no la coneix, l’autobiografia La vida secreta de Salvador Dalí (1942), per exemple, és un llibre de Champions League per començar, un text impressionant de lectura obligatòria.

El llibre de Mas dona moltes claus per a conèixer en profunditat la persona que s’amagava rere el personatge, després de tants anys de retroalimentació entre el show i el periodisme, és hora de trobar l’autèntica personalitat i humanitat que existien rere la sàdica extravagància del marquès de Dalí de Púbol. Per exemple, ens explica com va ajudar diversos artistes catalans promocionant-los i presentant-los a les altes esferes del món de l’art internacional, a Tàpies a Nova York, a Tharrats… I fins i tot al president Tarradellas, que tot i no ser ben bé un artista, feia peripècies i es trobava en dificultats econòmiques, a l’exili, quan Dalí va “arreglar-li” un quadre expressament perquè el president en pogués treure bona cullerada venent-lo.

El llibre ens mostra com l’estètica de Barcelona, que és una estètica modernista, és també en bona part l’estètica reivindicada per Dalí, que defensava el modernisme com un tipus d’art surrealista. Tal era la fal·lera de Dalí per Barcelona que fins i tot es converteix, en alguna ocasió, en “ambaixador” i guia turístic de la ciutat, escrivint un article de premsa – “To Spain, guided by Dalí” (1950, Vogue) publicat en anglès als Estats Units– que inclou un recorregut complet per Barcelona inclòs al llibre.

No cal dir que Dalí i Barcelona passa revista de la petjada de l’art dalinià a la ciutat, com les magistrals cúpules que va pintar per al Palauet Albéniz i fins i tot els llocs on va signar llibres de visites. És interessant veure com, en una ocasió en què Lorca l’acompanyava, el seu amic poeta signava el llibre de visites del restaurant El Canari de la Garriga amb un enèrgic “Visca Catalunya lliure!” mentre Dalí signava com a “expresidiari” (de jove Dalí havia estat a la presó. De fet, segons les paraules de la guàrdia civil de l’època, Dalí era “el separatista más peligroso de la comarca”. Cosa que, en l’àmbit públic, va canviar radicalment amb l’assassinat del seu amic Lorca i la victòria de Franco).

Per acabar, si algú vol fer-se una idea més aproximada de la completitud del llibre, aquí va un extracte dels seus capítols i subcapítols:

Preàmbul. Barcelona, aparador dalinià: Angoixa. Angoixa creativa. L’ecosistema Dalí. Metodologia. Sang i cebes.

La sang dels Dalí: Els Dalí. Arbre genealògic de la família Dalí. Arbre genealògic de la família Domènech. Arbre genealògic de la família Serraclara. Els Domènech. Els Serraclara. Primera imatge pública de Salvador Dalí, pintor. Gala Dalí. A la recerca del Cu-Cut perdut.

Dalí exposat: “Seré un geni i el món m’admirarà”. El galerista Dalmau. La primera individual. Sota l’influx de Picasso. El primer ESCÀNDOL. Surrealisme a la Catalònia. Represa triomfal. La batalla de Tetuan… …i una subhasta maleïda. Dalí promotor i protector. Obra numerada. Les peripècies de l’Atleta. 400 obres i escaig. Apèndix teatral. Les peripècies del Tenorio. Impressions de l’Atlàntida.

El Dalí conferenciant: Una estratègia de Conquesta. La profanació del barri Gòtic. La primera multitud. L’escàndol de l’Ateneu. Surrealisme i Revolució. “Visca el sindicat de la construcció”. Un pa gegant a tall de colofó. 3es oportunitats. Retorn triomfal. “Deixar tothom amb un pam de nas”.

Modernisme, Gaudí i una miqueta de Francesc Pujols: Una infància modernista. Modernisme vs. Art Modern. Modernisme per a estrangers. “La bellesa serà comestible o no serà”. Francesc Pujols. Jaume Miravitlles. Gaudí a Nova York. Gaudí com a paisatge. Gaudí-Pujols. El happening del Park Güell.

– Salvador, Federico, Barcelona: L’inici d’una amistat. “Visca Catalunya lliure!”, “Recuerdo del Turó Park”. El poeta i el soldat. Tertúlies, tertúlies, tertúlies. L’àngel gitano. Parèntesi sitgetà. Mariana Pineda. Mariners, llunes, peixos, pallassos… Comiat. 7 anys no són res. L’amarga persistència de la memòria (Barcelona en va ser testimoni).

– On veure Dalís: Els Dalís del MNAC. El palauet Albéniz. Biblioteca del Catalunya. Un dibuix a la Fundació Suñol. “Off” Barxelona.

– El llit infinit: Un hotel sense competència. Al Ritz, com a casa. La fàbrica de notícies. There i$ no Bu$ine$$ like DAli’$ bu$sine$$. Edicions Ritz. Blai Limousines. Llongueras… i uns bigotis postissos. Amanda Lear. La verité. Un festival de prínceps i captaires. “Helicopterman”. Xavier Corberó. Dalí i els joves. El temible Patatuski.

– Dalí espectador: “cuando los españoles quieren ser esnobs lo son más que nadie”. Al Palau de la Música Catalana. Sarsuela. Circ. Tango i Xarleston. Bars i sales de festes. Espectacles de transvestits. “Tablaos” i rumba catalana. Tauromàquia daliniana. Un zoològic surrealista.

– Societat Civil Daliniana: La paradoxa del notari. Un bienni social. La Marquise de Saint Innocent. Filantrodalitropia. Societats esportives. Indústria tèxtil. La fira de mostres. L’artista i el sobirà.

– Dalí i l’ecosistema de l’art barcelonès: Museus. Dalí Jurat. Presentació de llibres. Joves artistes emergents. Dos autodidactes. L’espectre de Picasso. Joan Miró, antagonista. Antoni Tàpies: no hi ha estètica sense ètica. Isidor Beà, l’assistent. Crítics d’art, escriptors i àrbitres de l’estètica.

– Botigues i restaurants: vestir Dalí. Lluís Llongueras. Dalí decorador. A la plaça Reial. Bibelots dalinians. Dalí i els prostíbuls. Dalí, guia gastronòmic. Un sopar d’altura. Reno, Tuset… i tal vegada Lennon. Via Veneto, santuari dalinià.

– L’home del primperan: Farmacèutics empordanesos. Els metges de Dalí. L’àngel del pipí. La primera davallada. “Estic boig?”. La lenta i imparable agonia del geni.

*Aquí hem de fer menció de Jesús Galdón, el dissenyador gràfic que, en comunicació amb Mas, va aconseguir l’acabat final d’aquesta edició tan estètica i ben parida.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació