El Kipling més magistral

14.10.2016

Sóc dels que opina que el cinema ha fet més d’una mala passada a l’obra de Kipling i, en aquest sentit, celebro que Vicenç Pagès Jordà a l’excel·lent epíleg al llibre que presenta l’Editorial Males HerbesLa millor història del món (traduït per David Gálvez) amb quatre relats magistrals del britànic, faci referència a la qüestió: Disney va crear una imatge falsa, edulcorada, d’una part important de la seva obra. És clar que hi ha altres intents cinematogràfics que no es pot considerar que fossin, segons el meu criteri, gaire reeixits. Amb Kipling estem en aquella situació forassenyada de confondre segons quins autors amb aquells altres adreçats de forma específica a un públic infantil-juvenil i d’aventures. I vés a saber que es deu voler dir i entendre per “aventures” ara que tot són “aventis”. La nòmina d’escriptors que s’han vist o han estat víctimes d’aquest tipus de reduccionisme és prou extensa i no caldrà insistir-hi.

Rudyard Kipling

Rudyard Kipling

Amb el llibre que tenim sobre la taula, i encara que potser és pecar d’optimisme, tal vegada l’equívoc tingui una esmena a la totalitat. Els relats que configuren el volum es podrien dividir, si hem de caure en aquesta mena de casuística, en dos apartats ben diferenciats. I encara els dos primers relats es pot dir que són del tot diferents. El que dóna títol al llibre, La millor història del món, és un veritable compendi de i sobre la creació literària i les seves derivades. Però allò que podria ser en mans incompetents un disbarat absolut, en mans de Kipling assoleix l’excel·lència. I més important encara: més enllà de les reflexions o la crítica textuals que es poden fer al voltant del relat —i que Pagès Jordà exposa de forma admirable i sintètica i que ens estalvia tot comentari a propòsit—, s’integren i es converteixen, també ells mateixos, en elements narratius o de la ficció. Si a més entenem que el text flirteja amb el que reconeixem com a gènere fantàstic —l’aspirant a escriptor que ha viscut, sense ser-ne conscient, moltes altres vides—, això no exclou, tot el contrari, que l’autor parteix també, com gairebé sempre en la seva obra, del realisme més cru.

Ara que Fórcola Editorial acaba d’editar les cròniques que Kipling va escriure sobre la Gran Guerra on va perdre un fill, el segon relat és una petita joia sobre el dolor de la pèrdua i que amaga una sorpresa (de sorpreses també n’hi ha a La millor historia del món), el secret de la qual podríem dir que descobreix en què es fonamenta el dol.

Pel que fa a les dues últimes narracions l’escenari canvia i ens porten fins a la Índia que l’autor tan bé va conèixer. I aquí topem amb un tòpic com és el de voler entendre Kipling com una mena de portaveu de l’exotisme, com algun manual francès molt d’època s’entestava a qualificar ja fa alguns anys. Ben al contrari: el que ens planteja l’autor és un acarament amb les nostres pròpies pors. Més exactament amb les pors davant el que ens és desconegut, així com les nostres reaccions davant l’altre i la diferència. Un tema ben actual, per cert. Que els relats desprenen una lleugera aroma que prové de l’època colonial no es pot negar, però no menys cert és que l’autor era prou intel·ligent per a no deixar-s’hi arrossegar únicament.

En definitiva, els quatre relats són de factura implacable i fan venir salivera literària, de continuar llegint més relats de Kipling. Algun editor s’anima a continuar la feina que ha encetat Males Herbes? Ells mateixos potser?