El jo poètic de l’illenc Joan Perelló

8.07.2017

És possible que els lectors d’aquest digital es preguntin qui és Joan Perelló. Servidor es feia la mateixa pregunta quan va rebre un paquet amb les darreres novetats d’Ensiola Editorial (Muro, Illes Balears). A una de les portades, el títol incitava a la lectura d’aquell desconegut. Hi llegia Abecedari de crepuscles. I un subtítol no menys expressiu: Tria personal (1973-2016). Sam Abrams ens feia les presentacions de rigor en un pròleg fet a mida i que, en part, posa el dit a la nafra: el de la pobra recepció que tenen els poetes de les Illes al Principat.

Joan Perelló

No fa pas gaires setmanes una capçalera editada al cap i casal publicava en portada del seu cultural una selecció de llibres de poesia. No hi tinc res en contra dels seleccionats, però ben cert és que la meva tria hauria estat força diferent. Si més no pel que toca als poetes catalans. Em va sorprendre no trobar-hi comentats els darrers poemaris, per exemple, de Carles Camps Mundó, Josep Maria Fulquet o Josep M. Sala-Valldaura. Deu ser qüestió de gustos, és clar. Però el que resulta més xocant del cas, i ara ja parlo en general, és l’escassíssima difusió i la poca o inconsistent recepció que es fa a Catalunya dels autors de les Illes i, més en particular, dels seus poetes.

Joan Perelló és, em sembla, un d’aquests casos. Soc el primer a confessar la meva ignorància sobre aquest autor i d’altres que, gràcies a Ensiola Editorial, he tingut ocasió de llegir. Per exemple, en Lluís Maicas. Abrams parla de “prejudicis geogràfics” envers els autors mal anomenats “perifèrics” i, en el cas de Perelló, a més, de ser un autor que “no frisa per fer-se passar per barceloní”. Com Maicas, tampoc Perelló prové professionalment parlant del camp de les lletres. És un vers lliure difícil d’etiquetar. Tots aquests elements és possible que incideixin negativament en la recepció d’aquests autors –l’argumentari, de tan reiterat des de fa anys i panys, els ha acabat per convertir en llocs comuns acceptats fatalment i que inviten a la inacció per poder revertir el panorama–, però a títol personal crec que el problema té arrels més profundes que sobrepassen les estrictament de caràcter literari, que són les que apunta majorment l’autor del pròleg.

Però el que importa, com diu Abrams, és l’obra. Anem-hi.

En primer lloc, i no faig cap descobriment, cal dir que estem davant d’una antologia. Però no és pas una antologia qualsevol. Es tracta d’una antologia feta pel mateix autor. Però no estem, en aquest cas, davant d’una proposta de la cosa tan grapejada que és fer un recorregut per l’obra d’un autor o d’oferir una mena de panoràmica autocomplaent. Ben al contrari. Estem davant d’un exercici de decantació. Amb un ull crític admirable, l’autor aplega cinquanta poemes i escaig de la seva llarga trajectòria i assoleix de compondre un poemari que pot ser llegit, i cal i exigeix que ho sigui, amb independència dels títols que havia publicat fins ara. En aquest sentit l’autor porta l’embat més lluny. Hi ha en aquest poemari un tret essencial o que si més no crida l’atenció. Vull dir que estem davant d’una (auto)biografia del jo poètic. De la seva construcció i com entendre’l. D’interrogar-lo i veure les eines i els materials, el llenguatge i les paraules, amb què Perelló indaga la matèria de la qual està fet. També hi són ben presents les lectures –fins i tot algun títol de poema porta el ressò d’algun autor, per exemple l’ungarettià, “L’infinit i el dolor”– que han deixat petja però que ara passen pel sedàs i regurgiten, alliberades per fi de les ombres tutelars: “l’excés del jo, escup les flors del mal, alliberat”.

A la poesia de Perelló hi destaquen nombrosos elements que pertanyen a les categories dels “artesans” i els “manobres”. És fàcil trobar-hi analogies amb els vells oficis ancestrals, però també hi són presents els elements de la natura i el paisatge. En la tria dels dos últims llibres –L’atles deshabitat, magnífic el poema “Seques de gener”, i El mapa de l’infinit– Perelló sembla ja del tot alliberat de les ombres tutelars. La seva poesia ha assolit una maduresa excepcional i ell mateix sembla convocar en la seva poesia tots aquells elements formals dispersos per conformar-los, ara sí, amb veu pròpia i l’acceptació, potser, de la finitud i la impotència d’escodrinyar el seu misteri. Que també és una manera de celebrar la vida (“més enllà de la poesia”). Allò que es va proposar d’atrapar al llibre Carasses arriba ara al seu final. O amb la promesa d’un nou camí.