El gen. D’on venim, on anem

20.04.2017

L’objecte d’estudi de la humanitat és l’home, diu el títol d’un dels capítols de El gen. Una història íntima de Siddharta Mukherjee (metge, genetista, oncòleg, biòleg), que ha publicat La Campana recuperant un aspecte de l’edició en català que estava orfe: la literatura de divulgació científica. Cal felicitar-se’n.

Sempre havia estat en desacord amb E.M. Cioran quan deia, a “Desgarradura”, que després de passar consulta amb un metge (o un especialista) en sortia amb la sensació de ser la pitjor de les desferres, la brossa de la Creació. Li semblava que tota precisió a l’hora de saber què pateixes o de què et mors era una impietat, ja que amb una paraula se suprimia la mica de misteri que la mort i fins i tot la vida poguessin contenir. Doncs bé, la lectura d’aquesta història del gen (és a dir de cadascuna de les unitats hereditàries dels éssers vius) que ha escrit Mukherjee, i per tant un d’aquells “especialistes” dels que parlava Cioran, m’ha acabat de convèncer, per si en tenia algun dubte, de tot el contrari del que deia el pensador romanès.

Hi ha una paraula en el títol del llibre que gairebé ho diu tot: aquesta història del gen, diu l’autor, és una història “íntima”. Íntima en molts aspectes. Un, perquè té a veure amb la història personal – trastorns mentals en alguns membres de la família – de qui escriu el llibre. Dos, perquè també és la història de la “intimitat” del nucli cel·lular (on es troba l’ADN formant cadenes de cromosomes i en companyia de proteïnes) explorada i historiada. Tres, i la més important, perquè és la història intima de la nostra evolució com a espècie. Un cuc té aproximadament els mateixos gens que un ésser humà. Però, què fa que siguem tan diferents? Les respostes aclareixen moltes qüestions però al mateix temps ens enfonsen en el misteri de la vida. Aquell misteri de la vida o la mort de què parlava Cioran no s’anul·len amb tots els descobriments. Ben al contrari, ens deixen meravellats o sorpresos i, fins i tot, incrementen el misteri: les preguntes continuen i es perllonguen. La història que va començar amb les cerques de Mendel sobre la transmissió de l’herència i les de Darwin sobre l’evolució de les espècies ens ha permès arribar a dibuixar el mapa del genoma humà. És aquest llarg camí el que explica de forma excel·lent bé Mukherjee.

Però en aquest volum de més de sis-centes pàgines (no ens espantem!) es plantegen moltes altres qüestions. Unes tenen a veure amb la qüestió d’on van desembocar les males pràctiques durant aquest llarg període d’investigacions i que ens haurien de fer reflexionar sobre el que decidim fer en el futur, que és allà on mira Mukherjee. És el cas, per exemple, de l’extraordinària acceptació que va tenir entre els governs occidentals la pràctica de la “eugenèsia”, mitjançant la qual es buscava la perfectibilitat de l’ésser humà modificant el codi genètic. L’assumpte va conduir a situacions i decisions vergonyants, inclosa la persecució política, llargament silenciades. I tot plegat per acabar, com tots sabem, en els sinistres programes nazis – aquí cal posar-hi un personatge com Mengele i els seus experiments als camps de concentració – i la seva ideologia racial.

El genetista Siddharta Mukherjee

Cal no confondre biologia amb cultura i en aquest sentit crec que la lectura de la cinquena part del llibre “A través del mirall. La genètica de la identitat i la ‘normalitat’ (2001-2015)” resulta exemplar i alliçonadora: ho veiem quan es parla de la identitat sexual dels individus. Però és el mateix quan es parla de “caràcter”, “personalitat”, “gustos” i de tants altres aspectes que ens toquen de ben a prop. Si els gens infereixen en les patologies, no hauria de sorprendre que ho facin o intervinguin en la “normalitat”. Els gens ens envolten, però deixen que la vida real – l’atzar – s’hi adhereixi i que no esdevinguem autòmates programats. El mateix es pot dir a favor de la sisena part del llibre, “Més enllà del genoma. La genètica del destí i del futur (2015 – ….)”. En aquest capítol, i per abreujar, a través de tres malalties – el càncer de pit, el trastorn bipolar i la malaltia neuromuscular – es planteja el problema del diagnòstic i la teràpia genètica. Però al darrere d’aquesta possibilitat real, el que sura amb força és una veritable convulsió ètica davant el formidable ventall d’interrogants i dilemes que s’obren davant nostre.

Hi ha un aspecte que voldria remarcar. Un científic ens parla de les seves disciplines, però és capaç de citar i d’establir, fins i tot, analogies amb els grans textos de la història literària i de la filosofia. “Ciències” i “Humanitats”, juntes. Em pregunto si arribarà el dia que les Humanitats siguin capaces de fer el camí invers. I si alguna pega, molt menor, hagués de posar a l’edició d’aquest llibre seria que el “glossari” de termes científics no sigui un pèl més ampli. Per la resta, el lector pot estar tranquil. Quedarà fascinat per la història del gen que l’autor qualifica de “sistema irracional d’una precisió subtil”.