El final del periodisme?

10.07.2017

Tota la vida procurant fer bé la seva feina i perseguint l’ideal de la perfecció, i ara tot ha perdut sentit. La professió per la qual tant havia lluitat fa aigües, es dissol i deixa de ser el que havia estat. El periodisme canvia, i ho fa per recórrer un camí imprevisible i ple d’inseguretats. D’això tracta Un tret al cap, que es pot veure a la Sala Beckett. Aquesta proposta del Festival Grec escrita i dirigida per Pau Miró es proposa abordar un sector que viu una crisi, però la població encara no ho sap prou.

Emma Vilarasau protagonitza ‘Un tret al cap’ de Pau Miró a la Sala Beckett. © David Ruano

Emma Vilarasau es posa a la pell d’una periodista que sempre ha predicat per exercir el periodisme amb rigor, qualitat i responsabilitat, uns valors que, actualment, s’han capgirat per complet en el si d’aquesta professió. L’ètica ha passat a millor vida, i ara només es busca captar l’interès dels lectors amb notícies absurdes i titulars tendenciosos. Sí, qui està escrivint aquestes línies no podria estar més d’acord. Tot això està passant, i fins i tot alguns periodistes encara no en són conscients o, simplement, duen a terme aquestes formes de fer inadequades. Per fi, doncs, el teatre tracta una de les problemàtiques més dures que viu el periodisme en els últims anys.

És veritat que recentment, a l’obra La treva de Donald Margulies a La Villarroel, vam poder veure un acostament impactant i viu a l’ofici, però en aquesta ocasió s’ha apostat per parlar del periodisme quotidià, el del dia a dia, i així s’ha pogut fer una anàlisi més global i proper a la professió. I això s’agraeix. De Vilarasau poca cosa es pot dir que no s’hagi dit anteriorment: aconsegueix fer-se, com sempre, amb el personatge a la perfecció. Si bé es poden detectar alguns gestos o expressions que formen part del seu habitual registre interpretatiu, i als quals ja estem acostumats, de nou torna a sorprendre.

Mar Ulldemolins i Imma Colomer a ‘Un tret al cap’, a la Sala Beckett. © David Ruano

No es queda lluny Imma Colomer, sempre tan natural i amb una versemblança que deixa astorat. Quan parla, sembla que ens deixi veure com és la seva vida real, i això fa que ens oblidem que estem en un teatre. El seu paper és el de la germana de la periodista, amb un caràcter ple d’optimisme que l’ajuda a afrontar les adversitats que se li presenten, que en són moltes. Mar Ulldemolins completa el repartiment amb un personatge que desperta tendresa i odi a parts iguals, i va creixent al llarg de l’obra.

Si voleu reflexionar sobre el periodisme, aquesta és una obra necessària. Tot i així, no hauria estat malament aprofundir-hi encara una mica més, dient les coses pel seu nom sense quedar-se en els plantejaments més abstractes. Caldria posar exemples de males pràctiques que estan passant actualment, i no només quedar-se a la superfície sense anomenar-les específicament. També és veritat que això, potser, hagués distanciat l’obra dels espectadors, els quals viuen la crisi del periodisme com un problema llunyà o, fins i tot, inexistent. Però, precisament, també hauria estat bé l’obra per evidenciar que la mala praxi en el periodisme afecta tota la població; tots ens sortim perjudicats. I aquest missatge no s’acaba de transmetre massa bé a Un tret al cap, però potser tampoc era el seu objectiu.

Tanmateix, sí que s’aborda a la perfecció el sentiment de sentir-se aparcat i menystingut en la societat. Les tres dones ho relaten des de les seves vivències: la periodista ha estat acomiadada perquè és massa gran i utilitza recursos de la vella escola, la germana aspira a viure els últims anys de la seva vida al màxim i la noia només vol fer-se un lloc i que el seu cas injust vegi la llum. Tot plegat amb unes dosis d’ira, rancúnia, sarcasme, ironia i humor que li donen un toc humà a l’obra mentre les tres protagonistes miren de buscar el seu rumb, perquè ara mateix no saben cap a on han d’anar.

El periodisme i l’ètica professional són alguns dels temes de ‘Un tret al cap’. © David Ruano

Pau Miró ha construït una obra amb molts elements, més dels que poden semblar a simple vista. L’espectador té a les seves mans decidir quedar-se a la superfície o aprofundir-hi pel seu propi compte. L’escenari juga amb objectes que en queden fora, com uns focus o un penjador de roba, però també les actrius. I és que, quan no intervenen en escena, les veiem marxar fins a unes cadires situades al fons -però fora de l‘escenari-, esperant el moment per tornar a intervenir, ben visibles de cara al públic.

“Els periodistes sempre tenim a algú apuntant-nos amb una pistola al cap esperant el moment que ens equivoquem per poder-nos disparar”, diu més o menys el personatge interpretat per Emma Vilarasau. Aquesta és una definició del periodisme que no podria ser més real. Ah, i parlant de realitat: al principi ja ens avisen que tot el que veurem està basat en fets reals, però no ens podem imaginar fins a quin punt.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Dels diarius i les notícies audiovisuals, mpon pare em deia: “De les notícies no et creguis la meitat, perquè és mentida; de l’altra meitat, dubte’n”.
    Anys després, aquesta realitat la vaig patir; en algun diari [amb censura d’articles gastronòmics i de restauració!] i en una editorial [on una falsetat escrita per tot un catedràtic d’universitat era més fefaent que la realitat objectiva histórica].

    Atentament (i sense cxap rancúnia vers ningú, periodistas inclossos)