El dia que vaig aprendre a volar

1.02.2016

 

Anna Punsoda ha traduït al català l’última novel·la de Stefanie Kremser, El dia que vaig aprendre a volar, publicada per Edicions de 1984. En aquest article, ens parla de la seva experiència com a traductora, però també de la novel·la i ens convida a assistir a la presentació que es farà el proper 4 de febrer a les 19.30h La Calders.

Stefanie Kremser  |  Foto Ana Portnoy

Stefanie Kremser | Foto Ana Portnoy

El dia que vaig aprendre a volar són els viatges de la Luisa, un nadó que creix amb el seu pare després que la mare fugís de la forma més salvatge. L’obra arrenca amb aquest abandonament matern, que dóna un marc de brutalitat a tota la novel·la. Però Stefanie Kremser explica les emocions sense emparaular-les mai directament: ens parla de l’abandonament i del llast que deixa a l’ànima de les persones. Parla d’aquell silenci que creix a les famílies quan no parlen del que les angoixa. Parla del mal que ens fa no saber si van estimar-nos —i de com fem veure que ho van fer. I tot ho explica des dels ulls d’una nena però amb veu d’adulta, de forma irònica i continguda.

Kremser fa frases que s’obren en frases que s’obren —i quan el clima es posa greu, surt amb un ciri trencat. No fa digressions filosòfiques. Descriu en detalls que es lliguen i que dibuixen mons mig onírics. Tot amb una prosa juganera i musical, amb unes construccions lèxiques i sintàctiques molt particulars, diria que de creació completament pròpia.

L’autora fa arqueologia familiar de la mare que fuig. I això li permet obrir el marc històric: parla de les migracions d’alemanys a finals del XIX cap a Brasil, parla de la segona guerra mundial, de les gentrificacions d’ara. El dia que vaig aprendre a volar recull història i món globalitzat, que va i ve de São Paulo a Baviera travessant més d’un segle. Ocupats com estem amb els nostres drames, aquí no anem sobrats de novel·les obertes al temps i a l’espai.

Narrativament treballa bé la trama. I conceptualment hi ha dues coses que trobo molt interassants: la forma que té d’insinuar la figura de la mare —que és una i moltes: cínica i compassiva, cruel i dolça, valenta i temorosa—i això reconforta als que no som mai igual a nosaltres mateixos. I també explica bé l’amor entre el pare i la filla. Fa temps que hi dono tombs però un reportatge al Der Spiegel m’hi reafirmava fa poc: els nens necessiten l’amor del pare —que és més corporal i lúdic— tant o més que l’amor de la mare —que és més emocional i tel·lúric. El reportatge argumentava que els homes marquen regles més clarament. I també que els costa menys deixar que els fills s’equivoquin, guardin secrets, es facin un món propi i més endavant volin. Amb el seu pare, la Luisa vola lliure i segura al mateix temps.

Si un escriptor hàbil és qui ens permet habitar a la consciència de l’altre, Kremser ho és, perquè el lector és tots i cadascun dels membres d’aquesta família de fons tràgic i superfície pintoresca —o al revés. Potser diria que a la novel·la li falta un moment d’implosió i de crisi total i definitiva que es prepara i no arriba. Però si no fos continguda i no surés per sobre de la desgràcia, no seria una novel·la de la Kremser —i el sentiment que et deixaria al cos un cop llegida seria més intens però menys complex.

Vull agrair a l’autora la paciència que ha tingut a l’hora de respondre els meus dubtes. I al Jordi Puntí, el corrector de la novel·la, per les observacions argumentades i detallades que m’ha fet. Jo —que hauria dit que no feia massa castellanismes i que em feia por desenganxar-me del text alemany— traduint-lo hi he guanyat tant com ells.

Dijous 4 de febrer, a les 19.30 hores, parlarem de la novel·la amb l’autora a la Llibreria Calders. Hi sou tots convidats —a xerrar i a sentir-nos xerrar, i a una caipirinha per celebrar el bon viatge de la Luisa.