El dia que el jazz va deixar de ser momentàniament minoritari

El Güito va néixer l’any 2005 quan Sílvia Pérez-Cruz i el pianista gadità Javier Galiana acabaven els seus estudis a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). En aquells temps simbolitzava un gitano que viatjava a Amèrica per descobrir i fusionar els palos del flamenc amb el jazz. El viatge del personatge principal va ser l’excusa de Galiana per plasmar l’apropament d’aquestes músiques i la trobada amb una dona que cantava “sons negres” per unir les dues tradicions musicals.

La negativa d’ella a consumar la relació amorosa va deixar les portes obertes a continuar la cerca i, quasi 10 anys després, – i amb dos escuders de luxe com Marc Miralta a la bateria i Javier Colina al Contrabaix – Galiana i Pérez-Cruz recuperen el projecte i el transformen radicalment en «El Reencuentro del Güito», un espectacle únic revisat i arranjat expressament per a l’Estival de Jazz, que van omplir fins la bandera el Teatre Municipal de l’Ateneu el dia que el jazz va deixar de ser momentàniament minoritari a Igualada.

Al cap d’aquest temps, i després de creuar el mar i quedar-se sol al continent americà, el Güito ha viatjat al sud i incorpora cançons de Mèxic («Cucurrucucú paloma»), Perú («mechita»), Argentina («Alfonsina y el mar») o Brasil (en una lenta, cristal·lina i sorprenent revisió de «La lambada»), recupera cançons flamenques de Javier Ruibal («Por tu amor me duele el aire») com també composicions de la pròpia Pérez-Cruz i de Galiana que han escrit surant aquests darrers 10 anys. I del record de fa 10 anys manté les aplaudides «Dime que si» y «Noche en el río». La veu inconfusible de Sílvia Pérez-Cruz, delicada i càlida en moments i lluminosa i amb força en d’altres, que combina la improvisació del jazz, el “duende” del flamenc, la “saudade” del fado i la naturalitat de la cançó de taverna va captivar el públic, mentre que, la perícia de Galiana en combinar harmonies jazz i flamenc amb la cançó iberoamericana va aconseguir que sonés alhora Chano Dominguez, Bill Evans o Bebo Valdés sense afectar la pròpia personalitat del pianista. Colina i Miralta, impecables en l’execució, van destacar sobretot en els moments de llibertat i improvisació amb llargs aplaudiments al final de «Paseo de los tristes».

Però aquests 10 anys, també han situat Sílvia Pérez Cruz com un referent de la cançó a tota la península i a part d’Europa, mentre que Javier Galiana ha passejat el seu art flamenc al piano arreu del món. Un luxe que l’Estival de Jazz pugui portar a Igualada intèrprets de tan renom i un privilegi haver assistir a aquest retrobament amb el Güito tot esperant que el proper cop que es retrobin, no hagin passat 10 anys sinó molts menys.