El dia que el cavall de Troia s’endinsà a Camden

L’expressió basat en fets reals és un recurs tremendament explotat en el món de l’art. És tal l’abús d’aquesta condició, que ja ningú se la pren seriosament. Es tracta d’una fórmula desproveïda avui de contundència i intensitat. Ara bé, sí que hi ha històries amb un relatiu grau de versemblança. Narracions que ens condueixen per la via de la veritat i que, fins i tot si aquestes ens enganyessin, ens les creuríem de totes les maneres.

És el cas de la La dama de la furgoneta (Empúries, 2016), un exemple que es podria considerar excepció. El destí i la divina providència fan que els camins del protagonista i Mary Shepherd, una rodamón solitària i ermitana, s’entrellacin. Alan Bennett es dedica a descriure com la brutal intersecció condicionarà radicalment el seu dia a dia durant 15 anys. És fàcil posar-se en la pell d’aquell qui veu un matí, aparcada al bell mig del jardí de casa seva, una Bedford rovellosa. Temps després la substituiria una Reliant Robin groga.

Partint d’aquest terreny, es confecciona un extraordinari binomi: per una banda, la rudesa gairebé ascètica de l’estrafolària Shepherd; per l’altra, el doble sentiment de rancúnia i amor de Bennett que no sap, com bé manifesta al llibre, si trucar als serveis socials o portar-la a fer un tomb per Convent Garden.

Una relat planer, emotiu i poderosament espontani. Pot sorprendre el fet que allò que s’explica succeís en aquest univers, dels tants possibles. Realisme màgic. Les vivències d’Alan Bennett són susceptibles de pel·lícula. Sense anar més lluny, la traducció al català a càrrec d’Ernest Riera inclou un pròleg curiós, on Bennett narra com la seva obra va ser transportada a la gran pantalla ‒amb una impecable i eterna Maggie Smith‒.

El títol se centra no només en la relació entre els dos personatges principals, sinó sobretot en com concep Shepherd la societat i la intersubjectivitat. Crítica, lacònica i fins a cert punt nihilista, el personatge produeix en el lector un efecte de fascinació. A més, emana la ironia intrínseca dels britànics.

La dama de la furgoneta té dos candidats homòlegs. El primer té a veure amb el que dóna nom a aquest article: la forma com la homeless s’introdueix a casa del dramaturg recorda a aquell cavall construït pels grecs i fet servir per enganyar els troians i cremar una ciutat. Un fet subtil, bell, maquiavèl·lic.

El segon paral·lelisme, en canvi, és més rebuscat. Miss Shepherd porta a pensar d’alguna manera en la caravana amfetamínica de Jesse Pinkman, de la ja mítica sèrie Breaking Bad. La presència d’una tartana en una història té un punt absurdament romàntic. En ocasions, la vagabunda i la casa rodant semblen la mateixa entitat.

Fàcil i ràpid de llegir, és possible que en certs moments de la novel·la ‒conformada i escrita, això sí, amb una originalitat sublim‒ la descripció sigui un xic freda, monòtona o distant. Malgrat tot, en els punts àlgids Bennett aconsegueix transmetre una tendresa perspicaç alhora que excepcional.

Potser l’obra no canviï la vida de ningú, però es convertirà en un regal que de ben segur no fallarà en la pròxima diada de Sant Jordi. Una vetllada on tothom regalava llibres. D’acord, tothom menys la senyora Shepherd que, es diu, no reglava mai res a ningú.

Alan Bennett (Leeds, 1934), és un prestigiós dramaturg, guionista i novel·lista britànic, autor de la sèrie Talking Heads a la BBC. Va rebre un Tony per The History Boys, el 2006.