El debat sobre l’eugenèsia puja als escenaris

26.03.2015

Als anys trenta del segle passat, l’eugenèsia, la teoria que diu que la constitució genèrica dels humans es pot perfeccionar si es controla la seva reproducció, era un tema de debat entre els sectors científics relacionats també amb l’esterilització com a eina per aconseguir una raça pura. Allò que es coïa a Alemanya a partir de l’ascens al poder, el 1933, del partit nazi liderat per Hitler va traspassar fronteres. A l’Espanya de la Segona República, va ser el metge Antonio Vallejo Nájera qui va difondre la seva idea de l’eugenèsia, unes tesis que van quallar fins i tot en persones vinculades a l’esquerra, emmirallades en principi per la ideologia totalitària que prometia el progrés, la modernització i un futur amb una raça humana perfecta.

Yo maté a mi hija

Yo maté a mi hija

El que els simpatitzants republicans amb aquests tesis potser no sabien és que, primer en els camps de concentració franquistes arran de la guerra civil espanyola, el cap dels quals va ser Antonio Vallejo Nájera convertit en comandant, i després en els camps d’extermini nazis de la Segona Guerra Mundial, l’eugenèsia agafaria un gir criminal.Vallejo Nájera, que va comptar amb l’assessorament de membres de la Gestapo i que s’havia format també al Berlín prenazi, va rebre l’autorització el 1938 del dictador Franco perquè fes amb els presos dels camps de concentració els experiments que volgués. Pel cap dels serveis psiquiàtrics franquista, els anomenats “rojos”, els republicans, els marxistes i tots els simpatitzants d’esquerres no combregaven amb una ideologia política sinó que patien una malaltia mental i, per això, els calia aplicar l’eugenèsia evitant la propagació de la raça tarada.

Més endavant, els nazis aplicarien la mateixa tesi a l’extermini de jueus, gitanos, homosexuals i disminuïts psíquics i físics, a més de practicar l’esterilització obligatòria als fills dels disminuïts per tallar de soca-rel l’extensió de les malformacions.Ve a tomb aquesta llarga introducció perquè el cas real d’Aurora Rodríguez, una dona culta, republicana, que va modelar al seu gust, des de la concepció a la creixença i educació, la seva filla Hildegart —fixem-nos en la tria del nom de fonts que l’acosta a la fascinació germànica— s’insereix en aquest moment històric i en aquesta utilització de l’eugenèsia amb finalitats personals.Per Aurora, la seva filla havia de ser perfecta, culta, intel·ligent i triomfadora per treballar per l’alliberament de la dona. I en certa manera ho va aconseguir. La jove Hildegart era una noia precoç intel·lectualment, però que, en un cert moment, vol ser ella mateixa i es desvia del camí que la seva mare s’havia proposat. Quan té entre disset i divuit anys, Aurora mata la seva filla a sang freda, mentre dormia, amb quatre trets de revòlver, l’últim per deixar que s’escolés del tot la seva desviació interior.

Una tragèdia que ha fascinat i propiciat un assaig documental de l’autora Carmen Domingo (Mi querida hija Hildegart, Destino, 2008), després que, el 1972, ja fos matèria literària amb l’obra Aurora de sangre, d’Eduardo de Guzmán, i posteriorment, el 1977, adaptació cinematogràfica amb el film Mi hija Hildegart, de Fernando Fernán-Gómez, amb guió de Rafael Azcona. L’adaptació teatral estrenada ara a la Sala Muntaner, recrea l’estada a la presó de la mare assassina i les diverses converses que manté amb un periodista que, cada vegada més, se sent també captivat per la capacitat serena d’Aurora i pel seu convenciment sense penediment per l’assassinat de la seva filla Hildegart.

Un muntatge que no es pot agafar amb pinces perquè demana contenció fins al punt just de mantenir la mirada objectiva del fet real sense manipular-lo excessivament, tret del mínim que requereix la caracterització dels personatges. El veterà actor Pep Molina ha agafat les regnes de la direcció, amb la col·laboració de l’actriu Mónica López. Per crear una atmosfera de calidesa i retorn als anys trenta, s’ha comptat amb la mà mestra en el disseny d’il·luminació de Mario Gas. I la proposta s’arrodoneix amb la tria dels intèrprets. L’actriu Teresa Vallicrosa —recordem només Sweeney Todd, Follies o Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagonny— aconsegueix donar el perfil serè i fred a la vegada d’una mare que no amaga les seves intencions i que, des de la presó, continua defensant la seva tesi per aconseguir una raça millor.

En boca d’una dona republicana, avantguardista i revolucionària, escoltar una tesi reutilitzada criminalment pel feixisme i el nazisme causa un cert impacte que només es justifica pel desconcert de l’època en què succeeixen els fets. L’actriu Neus Pàmies —se l’ha vist recentment en musicals com Boig per tu o en un espectacle d’època que entronca amb l’actual com Carmela, Lilí i Amanda—, fa el paper de la filla Hildegart i mostra també la imatge d’una jove preparada, educada en el criteri propi i amb un afany de llibertat, creixent en les escenes que rebat els vells propòsits de la mare. El tercer intèrpret és l’actor Jordi Llordella, el periodista, la veu de la memòria i també de l’autoria, que transmet les seves impressions extretes de les visites que va fer a Aurora Rodríguez Carballeira a la presó on va estar-se 26 anys. La major part dels quals van transcórrer al maniconi de Ciempozuelos, on va morir de càncer, i després que mai es pogués certificar el seu estat de bogeria. Yo maté a mi hija no és una crònica més de l’Espanya negra sinó un testimoni de la pressió que en cada època exerceixen segons quines tesis polítiques o pseudocientífiques i de la capacitat que tenen de penetrar en l’interior de les ments més vulnerables.

Vuitanta anys després, els episodis actuals de captació de joves i adolescents a través d’Internet des de l’aparell autonomenat Estat Islàmic i les accions sanguinàries que acaben portant a terme, recorden altres accions portades al límit anys enrere com la que va convertir Aurora en una mare assassina de la pròpia filla, que havia creat com un prototip del que havia de ser la dona del futur.