El Crac. Per què Julio Manrique és tan bo?

21.03.2017

El Crac es pot llegir com el conte d’El vestit nou de l’emperador aplicat al món del teatre. Un món en què tant el crític com l’actor més encimbellat del país van igual de despullats però mantenen viva la il·lusió col·lectiva a còpia de congratular-se mútuament o, en aquest cas, d’interpel·lar-se. Mentre que la primera temporada la sèrie només va poder parodiar indirectament la figura de Daniel Brühl, l’actor de cinema fetitxe que en Joel havia de substituir a desgrat de tothom a la pel·lícula sobre 1714, a la segona temporada no ha calgut ficcionar un dels intèrprets teatrals més idolatrats de Catalunya perquè aquest forma part del càsting del primer a l’últim capítol. I és que fins i tot els que no som (gens) assidus al teatre sabem que el nom de Julio Manrique sempre va religiosament acompanyat d’un parell de frases laudatòries. Gràcies al capítol d’ahir, les futures generacions d’actors van descobrir un dels seus secrets per satisfer l’obscur judici de la crítica: més baves.

El duo que formen el personatge de Manrique i el de l’Àlex Gnocchi serveix per caricaturitzar la tradició del mètode Stanislavski i tota la faramalla que l’envolta. Aquesta aproximació a la interpretació que va desenvolupar l’actor i director de teatre rus es poden resumir en la voluntat de dissoldre la línia que separa l’actor de la ficció, de manera que l’intèrpret dugui a terme una transformació interna fins al punt d’experimentar les mateixes emocions i amb la mateixa intensitat que el seu personatge. La popularitat d’aquesta escola és la responsable de tots els tòpics sobre l’ofici actoral que us puguin venir al cap. Ara bé, sigui o no sigui la tècnica que dóna més resultats, els actors del Mètode tenen un avantatge competitiu respecte a la resta: fan trempar als periodistes.

Tots hem sentit històries d’actors que s’engreixen o esculpeixen el seu cos en temps rècord, o d’altres que decideixen convertir la seva vida privada en una preparació constant per al paper de torn, a l’estil de Sor Sordmuda –a l’episodi d’ahir convertida en cega- que ha vingut exemplificant la Carla. Els mitjans frueixen amb el potencial interpel·lador d’aquestes històries perquè mistifica la professió d’actor i ja sabem que, com més lluny i més amunt tenim una cosa, més fàcil és venerar-la. Intenteu recordar la darrera entrevista a un actor que digués que el seu paper és només això, un paper, i que ni tenia cap experiència personal remotament semblant a les del seu personatge ni es va documentar durant mesos sinó que, simplement, va utilitzar la imaginació i el sentit comú. L’actor només és la peça més visible d’un engranatge de periodistes, directors, dramaturgs i públic que han construït unes expectatives romàntiques sobre la professió que fan tota la pinta de ser insostenibles.

El duel interpretatiu que vam poder veure ahir amb l’estrena de La Família Qong i que va culminar amb el gag del dit mastegat va ser una paròdia hilarant que culminava tota una temporada ridiculitzant una pedanteria de la qual tots som còmplices. L’humor poca-solta d’El Crac té el gran encert d’aplicar-se a tots els personatges i situacions per igual, i la grandesa de Manrique en els escenaris seriosos contribueix molt a l’efecte còmic que ens causa veure’l fotent-se’n d’ell mateix. La seqüència va funcionar perfectament, des de l’èxtasi del Gnocchi quan va veure que s’havien hagut d’endur una àvia de la primera fila amb ambulància fins a l’aprovació dels crítics (gran cameo de Víctor Amela i David Broc) quan el Julio es va quedar en blanc, culminant amb l’aplaudiment tant unànime com hipòcrita del públic.

El joc a dues bandes de la Sandra ha durat només un parell d’episodis i la reacció del Julio anticipa una resposta bastant convencional a les banyes, cosa que deixa una sensació tèbia sobre aquest affaire i ens recorda que l’orientació sexual d’una relació no enriqueix la trama per si sola més enllà d’un petit efecte sorpresa inicial. No invertir ni un minut a crear un conflicte sobre la sexualitat de la Sandra ha estat una decisió encertada i refrescant però, precisament per fer justícia a la naturalitat de tot plegat, aquest embolic encara demana més suc i autonomia que hauria de desplegar-se en els capítols que queden o passarà a la història com una anècdota poc aprofitada. Ara que l’obra de teatre comença a ser una fita superada amb èxit estem a l’expectativa de veure si algun nou gir de guió pren el relleu. En qualsevol cas, mentre l’objectiu sigui aconseguir moments amb un nivell còmic com el de l’obra de teatre, tot estarà més que justificat.