El comiat d’Eragon

17.07.2012

Christopher Paolini, autor d'Eragon i Llegat | Foto: Perry Hagopian.

Les aventures d’Eragon i la dragona Saphira arriben al punt culminant amb Llegat, el quart i (de moment) definitiu volum de la saga, tot i que Christopher Paolini amenaça a recuperar “misteris” d’Alagaësia que diu que no ha resolt. L’autor va ser el darrer Sant Jordi a Barcelona, i va poder gaudir de les bondats del dia del llibre. Per motius professionals, vaig coincidir una estona al seu costat, i em va sorprendre la quantitat de joves lectors que arribaven a l’estand de l’Fnac de l’Illa Diagonal no amb un, sinó amb diversos volumns de la sèrie, per aconseguir la seva rúbrica. També he de dir que em va semblar veure més “Eragons” que “Llegats”, la qual cosa corrobora una impressió personal, i és que la sèrie ha anat perdent intensitat progressivament després de l’èxit inicial.

Inexpert, novell i joveníssim, Christopher Paolini (1983) va sorprendre tothom amb l’èxit de la seva primera novel·la, que va publicar amb només dinou anys. Un jove orfe criat en un poble rural troba casualment un ou de drac i esdevé un heroi cridat a liderar la lluita contra el malvat tirà Galbatorix. Un plantejament clàssic però eficaç, que de seguida va rebre l’interès de Hollywood. Però les pel·lícules no sempre ajuden. I en aquest cas, la versió cinematogràfica va refermar l’obra de Paolini com un producte pla, de poca profunditat, mer entreteniment de diumenge a la tarda. Les vendes, no obstant, han acompanyat el tàndem Paolini/Eragon al llarg d’aquests anys, amb la qual cosa s’ha comès un error no sempre justificable: allargar la trilogia amb un quart volum per partir el tercer en dos. Segurament innecessari, però els editors nord-americans van preferir esprémer el fenomen enlloc d’aconsellar Paolini que un esforç de síntesi hauria estat molt millor. Les 800 pàgines de Llegat són del tot excessives tenint en compte el contingut del llibre.

La lluita per Alagaësia, doncs, arriba a la seva fi. Vardens, nans i elfs, aliats en la lluita que encapçalen Eragon i Saphira, prenen posicions en el que s’endevina la gran batalla final contra l’exèrcit de Galbatorix. En una entrevista recent de Jordi Nopca a l’Ara, Paolini defensa que en aquest darrer lliurament Eragon ja és adult. Però discrepo. El personatge mai acaba de ser prou sòlid, tot i que evoluciona, sí, i aquest noi que no sap gestionar tant de poder com té acaba solucionant qualsevol cosa amb màgia. Excessiu. S’ha de llegir com una novel·la juvenil, però tot i així l’escriptura és excessivament densa, sense ritme, a voltes tediosa, i els personatges estan mancats de profunditat. La relació d’Eragon i la princesa (després reina) Arya ho podia haver millorat, però tampoc. L’esperat enfrontament entre el bo i el dolent requereix moltes més dosis d’èpica, i al final Paolini vol quadrar tant el cercle que acaba d’adormir el lector amb un reguitzell de comiats innecessari. Dracs i Genets tindran continuïtat gràcies a un descobriment de l’omnipotent Eragon, però, malauradament, l’escriptor no aconsegueix emocionar-nos.

Tenia curiositat per acabar la sèrie, però era absolutament prescindible. Sort que m’esperen altres lectures estimulants!

Twitter: @raulmaigi

Llegiu el blog de Raül Maigí, aquí.

Etiquetes: